Aquests dies els mitjans de comunicació catalans han parlat molt sobre la data del 10J, doncs es complia un any de la gran manifestació en contra de la retallada de l'estatut que va acabar esdevenint majoritariament en una manifestació a favor del dret a l'autodeterminació. I un any després què?
Doncs bé, en primer terme cal dir que un any després el debat nacional s'ha posat sobre la taula i en boca del poble català, cosa prou important, i que a part de que s'han fet referèndums arreu del principat on s'ha imposat el SÍ a la independència, una última enquesta del CEO mostrava que el 43% dels i les catalanes votaria a favor de constituir un estat propi. Així doncs, un any després l'independentisme a augmentat considerablement. Ara bé, això no ha anat lligat a un avenç cap a la independència sinó que tot el que pot venir del nou govern espanyol fa pensar que hi haurà un retrocés en l'avenç cap a la independència i els drets nacionals del poble català. L'aposta per l'entesa amb Espanya ha demostrat ser un fracàs, però tot i així a l'hora d'anar a votar, el poble català segueix escollint el partit nacionalista català que aposta per l'entesa amb Espanya, CIU. El camí de l'entesa fa avançar un pas i retrocedir-ne dos, especialment per aquelles persones que no formem part de la burgesia catalana; un exemple clar seria la concessió de tres hospitals catalans a la generalitat a canvi de que CIU hagi votat els pressupostos del govern del PSOE, tres hospitals que la generalitat privatitzarà i per tan que no beneficien al poble català sinó a la burgesia catalana.
Parlar de sobiranisme i d'entesa amb Espanya és contradictori, doncs la constitució i les lleis espanyoles no permeten el dret a l'autodeterminació del poble català, i no només això, sinó que ni tan sols permeten aquell estatut descafeinat que va ser retallat pels tribunals espanyols. Però el poble català segueix sent cobard, i aquesta cobardia fa que prefereixi ser trepitjat mentre pugui avançar un míl.limetre abans que entrar en una confrontació amb l'estat espanyol. La via de la confrontació és inevitable mentre les aspiracions del poble català siguin les de constituir un estat propi i les de l'estat espanyol imposar la unitat d´Espanya. Sense confrontació no pot haver-hi independència, a no ser esclar, que ens convertim en un Sudàn del Sur i deixem explotar el petroli als EEUU i la UE, cosa improblable perque a Catalunya no només no hi ha petroli sinó que pràcticament no hi han matèries primeres d'importància econòmica. La confrontació s'ha de practicar dins i fora de les institucions, un exemple poden ser els referèndums il.legals i alhora democràtics sobre el dret a decidir convocats pel poble català a peu de carrer o practicar la desobediència civil i el boicot a les lleis i la constitució espanyola des dels ajuntaments i la generalitat. Negar-se a pagar els nostres diners o negar-se a aplicar les seves lleis, perqué no? Convocar un referèndum des de la generalitat sobre el dret a decidir, perqué no? Diuen els que aposten per l'entesa que un referèndum s'ha de fer per guanyar, no serà que són ells els que no volen guanyar el referéndum? Ells tenen molt a perdre després de molts anys de negocis i encaixades de mà amb Espanya, nosaltres en canvi, no tenim res a perdre, de fet ho tenim tot per guanyar, i és per això que no compartim amb ells aquesta por de formar el nostre propi estat.
