eurocomunisme, rectificar és de savis

Durant els anys 70, diversos partits comunistes, entre els quals el PCI, PCF, PCE i PSUC, després del XX congrés del PCUS on Krushev revelaba els informes on parlava del "règim" d´Stalin i el tractava de genocida, obrien un debat sobre el camí a seguir en el terreny dels partits comunistes. La majoria dels partits comunistes europeus creaven així una nova fórmula anomenada eurocomunisme, que acceptava les postures reformistes amb la negació de la revolució i de la presa de poder de la classe treballadora, i on apostava per integrar-se al sistema capitalista intentant des de dins aconseguir canvis beneficiosos per a la classe treballadora que avancessin cap a un model més just i cap al socialisme,  i des del meu punt de vista el centralisme soviètic va propiciar aquest tipus d´idees. 30 anys més tard, aquestes postures van acabar convertint-se en la defensa ja no del socialisme sinó de l´estat del benestar i l´estabilitat social, però sense tenir com a objectiu acabar amb el sistema capitalista i per tan sense acabar amb l´explotació del home per l´home, o la dona per la dona. Però centrant-nos amb els partits que van promoure les idees eurocomunistes el fracàs d´aquestes idees es mostra més evident, però bé anem per passos. El PSUC per la seva part va patir un procés de reconversió que va portar a abandonar no només els postulats ideològics socialistes sinó també les sigles, els símbols i qualsevol record del passat que no fos purament històric, convertint-se en un partit ecologista, progressista, feminista...., el PCE per la seva part va apostar fort pel front d´IU (Izquierda unida) que ha tingut com a eix primordial arrossegar al PSOE cap a l´esquerra, tot un fracàs veient que ha estat el PSOE qui ha aplicat les mesures més dràstiques contra la classe obrera des dels anys 80, i IU ha anat poc a poc perdent credibilitat veient que per aconseguir aquesta objectiu, més valia afiliar-se al PSOE i canviar-lo des de dins, i cal recordar que Santiago Carrillo un dels pares del eurocomunisme espanyol ha acabat demanant el vot pel president més antipopular des de la transició, J.L Zapatero. El PCI per la seva part es va acabar reconvertint en Refundazione comunista, que un cop al govern juntament amb els socialdemòcrates, a part de no produir cap gran canvi d´avenç cap al socialisme, entre altres coses van crear les ETT a Itàlia fomentant així la precarietat laboral. En quan a l´últim, el PCF ha mantingut les sigles i una certa retòrica comunista, és a dir, podriem dir que és el millor ha propiciat les idees eurocomunistes d´intentar aconseguir avenços cap als treballadors des de dins el sistema capitalista.

Així doncs, els partits eurocomunistes, han demostrat el fracàs dels seus postulats ideològics doncs cap d´ells ha aconseguit el seu objectiu del que partien, i han demostrat que la pràctica reformista, només ha aconseguit que el poble s´allunyi de les idees comunistes, que cada cop els treballadors i les treballadores adquireixin menys consciència de classe degut a la pau social com a anestesia pels seus interessos, no saber fer front davant de les agressions contra la classe obrera i que el capitalisme els hagi integrat a ells fins a aconseguir que mai sel´s i passi pel cap tornar a postulats revolucionaris. El mateix podríem dir dels sindicats afins a aquests partits, que tan promocionar l´estabilitat i la negociació els ha acabat convertint en marionetes de la socialdemocracia i el reformisme, fent que el poble cada cop senti més rebuig cap al sindicalisme i que les sevse bases es trobin en una òptica de derrotisme constant.

Diuen que rectificar és de savis, de moment aquests partits sembla ser que no han arribat a aquesta saviesa fent marxa enrere i acceptant l´error de la seva postura que ha quedat demostrada al llarg dels anys aprenent dels errors del passat en clau comunista però sense renunciar als postulats comunistes, però l´altre opció en un moment de crisis estructural del sistema capitalista i atac brutal contra els drets de les treballadores només hi ha el suïcidar-se com a partit, doncs ara ja no estem per debats estèrils fruit de l´estabilitat i la pau social, ara els seus postulats ja no tenen cabuda en un moment que tot s´hi val fins i tot acabar amb tots els serveis públics i amb qualsevol dret de les treballadores, ara ja no estem per parlar de "hippiades" que a ningú li importen perque ens hi va la vida i el futur dels nostres fills o filles, ara és o tot o res perque tot està perdut i per tan, tot està per guanyar.

27 de gener: Anàlisi de la vaga general

Avui s´han portat a terme tres vagues generals contra la reforma de les pensions de caràcter nacional a l´estat espanyol. Les vagues generals s´han dut a terme a Euskal Herria, convocada pels sindicats majoritaris ELA, LAB, HIRU..., a Galiza, convocada pel sindicat no majoritari però amb forta implantació CIG entre d´altres i a Catalunya convocada pels sindicats minoritaris anarcosindicalistes CGT, CNT, Solidaritat obrera i pel sindicat independentista COS (coordinadora obrera sindical).

A Catalunya la vaga general es convocava el dia 27 de gener, seguint l´exemple dels sindicats bascos que l´havien convocat anteriorment per aquest dia així com el sindicat gallec CIG. Tot i que a Euskal Herria la vaga era convocada pels sindicats majoritaris i per tan, es preveia un èxit, a Catalunya la vaga era convocada per sindicats minoritaris. Així doncs, altres sindicats també alternatius com COBAS o la Intersindical CSC havien decidit no convocar a la vaga doncs es preveia que la vaga a Catalunya tindria un seguiment molt escàs. Alguns sindicats com la Intersindical CSC plantejaven que una vaga s´havia de convocar per guanyar, no per fracassar. Tot i que en termes generals aquest anàlisi es correcte, doncs convocar una vaga sabent que no tindrà seguiment i per tan "fracassarà" no és molt coherent, l´anàlisi del que és o no és, guanyar, pot tenir connotacions diferents; per posar un exemple, el 29S els sindicats majoritaris CCOO i UGT no van convocar una vaga per guanyar la partida al govern i que fes marxa enrere en la reforma laboral sinó que la van convocar per guanyar credibilitat en un moment en que les bases d´aquests sindicats estaven molt cremades. Per mi, guanyar, es pot entendre com aconseguir millors condicions per a la classe obrera o aturant un atac contra els drets d´aquesta. Així és com haurien d´actuar els sindicats majoritaris, però quan no ho fan, els sindicats minoritaris no es poden quedar de braços creuats i per tan han de guanyar la batalla de les idees i del carrer, donant exemple als treballadors/es de com ha de ser un sindicat que vetlla pels seus interessos, i demostrant a les bases dels sindicats majoritaris que els seus sindicats han perdut tota credibilitat i han de buscar altres sortides per seguir lluitant pels seus drets.

Avui, ja 28 de gener, crec que a Catalunya s´ha guanyat una important batalla, doncs mentre uns sindicats tot i ser minoritaris plantaven cara al govern i als atacs més durs contra els treballadors/es sortint al carrer i tenint la valentia de convocar una vaga, el sindicalisme groc de CCOO i UGT acceptava la jubilació als 67 anys, aquella que havien dit que mai acceptarien. Ells han perdut encara més credibilitat, nosaltres hem guanyat una mica de confiança entre la classe obrera, i pas a pas, hem de seguir donant exemple fins aconseguir ser nosaltres els majoritaris, i ells, una secció sindical de la patronal. Un company i amic, que té 90 anys, em deia: "Abans quan la CNT estornudava el govern tremolava, ara quan CCOO i UGT estornuden el govern se´n enfot", jo n´estic convençut d´una cosa: Qui riu últim, riu millor.

                                                       LA SEVA CREDIBILITAT.....

                                                                  I LA NOSTRA.....

                                                               

Valoració del comunicat de l´organització armada ETA i del conflicte basc

L´organització político-militar ETA, emitia ahir un comunicat en el que declarava un alto al foc permanent general i verificable internacionalment, seguint les demandes que es van pendre en els acords de Gernika entre agents socials i polítics, i diverses personalitats de la comunitat internacional. Aquesta és sens dubte una bona noticia que avança cap al camí d´un marc democràtic on la lluita de masses sigui l´eix primordial per avançar cap al camí de la independència i el socialisme, i on la pau sigui possible en un país on el conflicte basc s´ha cobrat ja 842 víctimes per part d´accions armades d´ETA i 474 víctimes per part de la repressió de l´estat espanyol en prop més de 50 anys, i també cal afegir-hi les tortures, il.legalitzacions, segrestos, detencions, cops judicials etc. que han patit ciutadans i ciutadanes basques a mans de la repressió espanyola. 50 anys de conflicte que no poden deixar indiferent a ningú per l´avast de les seves conseqüències, conflicte que s´hagués pogut resoldre fa molts anys amb un marc democràtic i el respecte de la voluntat popular del poble basc, o dit d´una altra manera amb el dret a l´autodeterminació d´Euskal Herria. L´organització armada ETA es va formar durant la dictadura franquista, època en la qual convivia amb altres organitzacions armades que lluitaven contra la dictadura, un cop es va iniciar la transició "democràtica" i es va decretar l´amnistia pels presos i les preses polítiques semblava que el conflicte es podria resoldre, però la no acceptació de l´estat espanyol del NO a la constitució espanyola que van votar els ciutadans/es bascos, la negació del dret a decidir del poble basc i l´empresonament altre cop dels presos i les preses polítiques va perpetuar el conflicte fins a dia d´avui. L´estat espanyol durant aquests 50 anys ha anat canviant d´estratègia repressiva; durant el franquisme la llibertat d´expressió era inexistent, Euskal Herria no gaudia ni tan sols d´una certa autonomia ni es reconeixia al seu fet diferencial com a nació, i la repressió castigava fins i tot amb la pena de mort. Durant el període de la transició es van obrir nous espais on es gaudia de més llibertat d´expressió amb la possibilitat de formar partits polítics i portar a terme reivindicacions en espais públics, Euskal Herria es va dividir en autonomies i es va reconéixer el fet diferencial basc com podia ser l´euskera. Tot i això es negava el dret a la territorialitat basca i a qualsevol referèndum democràtic d´autodeterminació i s´imposava el model monàrquic i unitari de l´estat espanyol hereu del franquisme. La repressió però, és el tret que més canvis ha patit després de la mort de Franco. Si durant els anys 80 sota el govern del PSOE amb Felipe Gonzalez es va utilitzar la guerra bruta amb els G.A.L i la repressió més directe tot i mantenir espais de llibertat d´expressió per a l´esquerra abertzale que li permetia seguir estant present al carrer i a les institucions públiques, i amb accions d´ETA de caràcter molt combatiu, més tard amb l´aplicació de la llei de partits i la llei antiterrorista a mans del PP i el PSOE, la llibertat d´expressió va tornar als temps més negres del passat, amb la negació a l´esquerra abertzale d´estar present als espais públics i amb la detenció dels seus dirigents i de qualsevol persona "relacionada" amb l´esquerra abertzale, cosa que ha portat amb els anys a un camí sense sortida a aquest moviment polític i de masses. Tot i això, aquest moviment polític ha seguit mantenint el suport popular del que gaudia i no només no s´ha enfonsat sinó que ha tingut la capacitat d´encarar els esdeveniments que s´han anat succeint durant aquests anys fins a articular un nou procés democràtic amb absència de cap tipus de violència, ni de l´organització armada ETA ni de l´estat espanyol, i amb el més important de tot, sense renunciar als seus objectius que no són altres que aconseguir un estat socialista basc.

Així doncs l´esquerra abertzale ha posat sobre la taula la possibilitat d´aconseguir que ETA abandoni les armes mitjançant la negociació amb l´estat, i de confrontar amb l´estat per vies no armades. L´estat espanyol però, des de la declaració de Zutik Euskal Herria on s´apostava per un marc democràtic sense violència ha  respós detenint més de 60 persones i condemnant a més anys de presó als dirigents de l´esquerra abertzale, demostrant així que el camí de la pau no els i interessa perque es sentien més còmodes amb l´anterior situació, i perque la democracia els i fa por, doncs els i pot fer perdre els papers i perdre la partida, que tard o d´hora acabaràn perdent, perque així ho desitja la majoria del poble basc.

"O votos o bombas", això deia el ministre de l´interior Alfredo Pérez Rubalcaba, l´esquerra abertzale i fins i tot ETA ja han respós que volen "votos" i no "bombas", però sembla que amb això no n´hi ha prou, perqué el que veritablement vol l´estat espanyol és " O domesticados o encarcelados".

Gora Euskal Herria Askatuta, Gora Euskal Herria sozialista!

ex-secretari general de CCOO al partit feixista UPyD

José Maria Fidalgo, ex-secretari general de CCOO (comissions obreres) durant 8 anys (2000-2008), passarà a formar part del partit ultranacionalista espanyol UPyD (unión, progreso y democracia) liderat per Rosa Díez, antiga militant del PSOE i europarlamentaria per aquest partit de l´any 1999 al 2007.

Que l´anterior secretari general de CCOO passi a formar part d´un partit amb tics feixistes que recorden al nacionalisme espanyol de la CEDA durant els anys 30, hauria de fer reflexionar a molts sindicalistes de CCOO, doncs aquest sindicat, per un costat a abandonat el sindicalisme combatiu i de classe que el caracteritzava abans de l´anomenada "transició democràtica", i per un altre costat sembla ser que té simpaties cap al nacionalisme espanyol que utilitza la negació i l´imposició contra les diferents nacions de l´estat espanyol.