He llegit un article de Henri Houber que em sembla important resumir per escriure'l al meu bloc, cosa que és el primer cop que ho faig. Però si m'he decidit a fer-ho ha sigut perque aquest article toca dos temes que em semblen en l'actualitat d'un gran interès. Per un costat la crisi econòmica, i per un altre les teories Keynesianes per sortir-ne (teoria utilitzada constantment per les postures de la socialdemocracia reformista), analitzant-les des d'una crítica marxista.
L'autor analitza diferents punts des dels quals dóna la visió del liberalisme o neoliberalisme, la visió Keynesiana i la marxista.
L'article comença amb una crítica sobre la teoria de Keynes: "Keynes trató de encontrar un camino para evitar el caos, sin tener que recurrir al socialismo. Pero todo indica que su teoría, más compleja aún que la teoría económica liberal, no ha logrado lo que su autor esperaba. Incluso con Keynes, el capitalismo marcha hacia el caos y la guerra "
1- KEYNESS I LA CRISIS
L'autor comença analitzant les tres teories per explicar la crisis econòmica.
Per un costat la del liberalisme, que atribueix la crisi econòmica a un element pertubador ( aquests exemples els poso jo ja que els del autor no em semblen correctes: Des del meu punt de vista serien la competitivitat econòmica en comerç exterior amb països emergents, la despesa pública dels estats i la pèrdua de sobirania econòmica per part dels països occidentals).El liberalisme i neoliberalisme busquen doncs eliminar aquest element perturbador perque els mercats recuperin el seu funcionament, aplicant polítiques en reducció de despesa pública i millora de la competitivitat per confrontar amb els països emergents. Però, la realitat amb que es topen, es que sense l'intervencionisme de l'estat, només poden recórrer a rescatar els bancs per evitar el desastre financer.
Keynes en canvi, creu que el capitalisme té excessos que s'han de que corregir a través de la intervenció de l'estat. En cas contrari, no pot produir els seus efectes benèfics.
L'anàlisis marxista diu que la recessió és inherent en el capitalisme, i per tant, es necessaria un altre economia, la socialista.
Anàlisis de la proposta de Keynes:
Qui era Keyness?
Keyness prové d'una familia que formava part de l'èlit victoriana d'Anglaterra. Estudia economia i comença a col.laborar amb diverses redaccions de revistes econòmiques. Col.labora durant la primera guerra mundial amb el banc del tresor i assisteix a la conferència de pau de Versalles, d'on surt molt decebut amb les potències imperials i escriu un llibre: les conseqüències econòmiques de la pau. Llibre que utilitzarà més tard Lenin per denunciar les potències imperialistes.
Poc a poc comença a obrir-se camp en els negocis, on aconsegueix acumular una petita fortuna, i col.labora amb el partit liberal, el qual vol refundar.
L'any 1925 visita la URSS i fa el següent comentari:
"¿Cómo puedo adoptar un credo que, prefiriendo el barro a los peces, exalta al proletariado grosero por encima de la burguesía y la intelectualidad que, sean cuales sean su defectos, representan la calidad de vida y sin duda la semilla de todo progreso humano?."
El 1929 es escollit assesor de la Comissió Macmillan. Va ser el conseller econòmic del govern laborista de Ramsay MacDonald. En aquella època comença a interessar-se per la crisis que debuta amb la caiguda de Wall Street l'octubre de 1929.
Què defensa Keynes?
La premisa principal de Keynes es basa en la següent fórmula: Y=C+I. Y és el producte nacional d'un país (els ingressos), C és el consum i I és la inversió. Com evolucionen aquestes dos components?
El consum depèn dels ingressos, es consumeix més si augmenten els ingressos. Però la inversió és difícil de definir ja que es una aposta a llarg plaç. Segons aquesta fórmula, Keynes veu negatiu l'estalvi per a l'economia, doncs malmet el consum i pertan l'ingrés. Segons Keyness, la crisis del 29 prové d'un excés d'estalvi sobre la inversió.
Keynes però, fa el següent anàlisi: "Sin embargo, los capitalistas pueden invertir, pero también pueden acumular o especular en los mercados financieros. El mecanismo económico se bloquea cuando el excedente no se reinvierte en el sistema productivo para que se reproduzca y aumente la riqueza."
Keyness constata que les decisions dels capitalistes són acumulatives. Quan el context és bo, ho és per tothom i tothom vol invertir, per tan, hi ha un excés d'inversió i un boom econòmic. Quan el context és dolent passa el contrari, i és quan es produeix la recessió que té efectes desastrosos per l'augment de l'atur.
Per tan, segons Keyness la inversió té un efecte multiplicador en el desenvolupament nacional, ja que augmenta la contractació de més treballadors i per tan el consum.
Keyness proposa 4 solucions a la crisi del 29:
1-És necessari consumir i augmentar el consum gràcies als ingressos ja que tenen efectes positius sobre el creixement (Y=C+I).
2-Organitzar el flux d'inversió gràcies a una política monetària adecuada: les baixes taxes d'interès permeten utilitzar el crèdit que alhora afavoreix la inversió. Tot i això als anys 30 reconeix que les baixes taxes d'interès s'han mostrat ineficaces. A partir d'això fa la tercera proposta:
3-Inversió pública. Si no existeix inversió privada, l'estat és qui a de invertir. Però aquesta inversió no té perque substituir el sector públic pel privat, sinó que s'han de complementar.
4- L'estat ha de regular els mercats financers per evitar que tinguin un efecte perjudicial. Keyness escriu:
"Los especuladores pueden no hacer daño [al sistema] cuando sólo son burbujas en una corriente firme de espíritu de empresa; pero la situación es seria cuando la empresa se convierte en burbuja dentro de una vorágine de especulación. Cuando el desarrollo del capital en un país se convierte en subproducto de las actividades propias de un casino es probable que aquél se realice mal." " Por lo tanto, la profesión bancaria debe ser controlada para que sirva a la economía" real "y por lo tanto al capitalismo."
L' impacte dels escrits de Keynes seràn molt importants després de la Segona Guerra Mundial. Defineix en part l'arquitectura financera internacional a Bretton Woods el 1944. Ell representa al govern britànic i el.labora les principals disposicions per portar a terme: la conversió d'una moneda central internacional, el bancor, l'establiment d'un tipos de canvi fix de totes les monedes en bancor, la impossibilitat de devaluació monetària , l'ajuda a les nacions en dificultats amb la creació d'un organisme, el FMI (Fons Monetari Internacional). La Casa Blanca acceptarà tot, menys el concepte de bancor, que serà substituit pel dólar. En aquest context, els diversos estats apliquen intervencions macroeconòmiques obertament keynesianes per impulsar el creixement. Aquesta situació continuarà fins als anys 70 ... quan Richard Nixon trencarà l'acord de Bretton Woods.
El 1946 Keynes mort d'un atac cardíac. En un escrit diu que volia perpetuar el capitalisme i eliminar els seus excessos de funcionament.
Anàlisis del autor sobre la teoria de la inversió de Keyness:
El problema és que és molt difícil provar empíricament els arguments keynesians. Les dades demostren que les inversions són molt volàtils i que poden variar enormement d'un període a un altre. Però les inversions es desenvolupen al mateix temps que el PIB, el que al seu torn varia menys a causa que el consum, que representa el 55-70% del PIB, no té aquestes fluctuacions. Així que és difícil demostrar que el procés de producció es bloquegi perquè els capitalistes han decidit deixar d'invertir per raons que Keynes tan sols és capaç d'esmentar, però certament no d'establir.
En aquestes condicions, sembla arriscat pretendre que la recessió es deu principalment a la falta d'inversions. És clar que, amb l'arribada de la crisi, els capitalistes ralenteixen o detenen les seves despeses d'actius fixos, probablement perquè assumeixen que no poden vendre més i que és impossible seguir al mateix ritme. Va haver-hi un lleuger retard en l'adaptació, ja que és difícil engegar algunes operacions necessàries per a una immobilització. Entre que algú decideix construir una fàbrica d'automòbils en alguna part i la sortida del primer cotxe de la línia de producció, sovint passen dos o tres anys. Aquest procés es deté o ralenteix només quan és realment necessari, és a dir, quan la crisi està realment present i sembla que durarà llarg temps.
Per tant, és essencial entendre no per què detenen els capitalistes les seves inversions, sinó, Per què ja no són capaços de vendre els seus productes?
La producció sempre es distribueix en els ingressos, això és , en sous i beneficis, que s'utilitzen per al consum i la inversió. Ara no hi ha distinció entre l'estalvi i la inversió. Les inversions s'utilitzen per augmentar la producció i, per tant, garantir el creixement econòmic. Keynes pensa que aquest esquema és perfectament sa, però es corromp amb l'acaparament o l'especulació.
Crítica des d'una visió marxista:
Nosaltres per la nostra banda creiem que aquest mecanisme està completament viciat en un entorn capitalista. Per què? A causa de que la producció està a càrrec dels capitalistes, els objectius dels quals són augmentar els seus beneficis i l'acumulació per guanyar més en el futur.
Per tant, els gerents dels negocis obtindràn una major part dels ingressos, enfront de la part que reben els treballadors assalariats. Aquí existeix una lluita entre les classes socials. No sempre aconseguiràn les seves finalitats, però aquest és el seu objectiu. D'igual manera, en obtenir un major benefici (o fins i tot sense ell), tendiràn a augmentar la proporció que dediquen a la inversió, perquè aquesta és la manera de fer créixer i convertir a la seva empresa en un gegant, i si no ho fan per iniciativa pròpia, la competència els obligarà a això.
2- LA TENDÈNCIA DE L'ESTAT A ENDEUTAR-SE
L'anàlisi de Keynes es basa principalment en les preocupacions a curt termini.
Keynes estimava les conseqüències de la inversió privada, i la necessitat, fins a cert punt, de substituir-la per la de l'estat, en funció del cicle econòmic.Segons ell,, la recessió és un desgraciat error, vinculat a un excés de capitalisme, però les autoritats poden contrarestar-ho mitjançant una política coneguda com anti-cíclica. Arribat el moment, la inversió que falta serà proporcionada per l'Estat, la qual cosa permetrà superar el punt mort i impulsar el creixement econòmic.
No obstant això, si la crisi és més profunda i no es pot resoldre a curt termini, si el problema no es deu simplement a una falta temporal d'inversió, les autoritats inverteixen a partir de fons que es redueixen a causa de la disminució dels ingressos (a causa de la crisi), que de persistir, amplien el dèficit pressupostari per ampliar al seu torn la grandària del deute públic. En realitat, s'observa que això és el que succeeix en les crisis.
Així succeeix per exemple en els anys trenta, com a conseqüència de les mesures adoptades pels diferents governs, primer el de Hoover, que estava lluny de ser no-intervencionista i després el de Roosevelt.
Després d'una primera crisi el 1920 per reestructurar l'economia de guerra a partir del període 14-18, els desemborsaments del govern baixen fins a una taxa del 3% del PNB. Les primeres mesures adoptades pel President Hoover eleven el percentatge al 8% i el programa New Deal que porta a prop de 10%. Això no era molt, si es compara amb la situació actual (45% del PIB abans del començament de la crisi de les hipoteques "subprime"). No obstant això, la quantitat utilitzada es va triplicar en relació amb el PNB i també es va triplicar en termes absoluts (el PNB en 1940 era pràcticament el mateix que en 1929).
En conseqüència, el deute públic augmenta.
El deute públic que tendeix a estancar-se en els anys vint augmenta exponencialment entre 1929 i 1933. En realitat, això va ser el resultat de la conjunció de dos fets: el PIB es redueix a la meitat entre les dues dates, i, en segon lloc, el deute públic augmenta en un terç. Entre 1929 i 1940, el deute públic es duplica en termes absoluts.
Què va passar després? Mai ho sabrem amb precisió. La majoria dels economistes admeten que el que li va permetre remuntar aquesta situació als Estats Units va ser la Segona Guerra Mundial.
El creixement de la despesa pública ha estat gairebé continu des de 1977 a Europa i des de 1979 als Estats Units. Això dura fins a principis dels anys noranta. Però la crisi de 2007 ha elevat el dèficit públic a xifres més grans encara.
Crítica des d'una visió marxista:
Els keynesians argumenten que els programes del govern estàn mal dirigits. No obstant això, l'impacte de les mesures keynesianes en cas de recessió afecten en la despesa pública, i per tant en el deute, mentre que és totalment incert respecte a l'activitat econòmica, ja que les mesures es duen a terme per impulsar l'economia i no per resoldre els problemes bàsics de la societat.
Per tant, les polítiques keynesianes poden ser una solució a curt termini en vista dels problemes de bloqueig econòmic. Però si persisteixen condueixen a solucions que poden ser pitjors que el problema inicial, perquè no ataquen l'arrel del problema. D'aquesta manera, en els anys vuitanta els Estats Units adopten una solució enfront de l'escassa demanda i l'estancament dels ingressos gràcies a l'endeutament de la majoria de la població. Com a conseqüència, l'economia coneix un nou impuls gràcies al consum.
No obstant això, avui dia el crèdit privat de les llars ha augmentat a un nivell inimajinable. Ha arribat a prop del 100% del PIB dels EUA: en altres paraules, les persones ja han consumit el PIB que s'anava a produir el següent any. Una situació insuportable, els bancs exigeixen pagaments i expropiacions massives, amb el conseqüent creixement de la pobresa.
3-EL CAPITALISME MORAL
Keynes guardava un últim as sota la màniga: la moralització del capitalisme. En haver crescut en un ambient intel·lectual i crític, va assumir el concepte d'interès general.
Això porta a Keyness a establir dues categories de capitalistes, com encara continuen repetint molts keynesians: bàsicament els bons i dolents.
Els primers són els que inverteixen, els industrials, que es preocupen per la legalitat dels seus actes, i possiblement que mantenen codis ètics.
El segon grup el formen els especuladors, els administradors cobejosos, que no es detenen davant de res per obtenir beneficis, que menyspreen les lleis, el proïsme, la moralitat… Per tant els primers han de ser protegits. Aquesta és una de les funcions de l'Estat, que ha d'estar format per homes íntegres i que actuen impulsats per l'interès general. En paraules que Keynes no va utilitzar, però que uns altres van escriure: afavorir el capitalisme industrial enfront del capitalisme financer.
crítica des d'una visió marxista:
Una vegada més, la idoneïtat d'aquest anàlisi pot ser qüestionada. En primer lloc, el concepte de moral és sovint el privilegi d'un stablisment elitista. De fet, quan estàs en el cim es pot pensar a ser generós. És fins i tot una estratègia raonable, ja que és una manera d'assegurar la lleialtat dels clients, alguna cosa que pot ser-te útil en el futur (en cas de protestes contra el poder, per exemple). Però les persones que vulguin ascendir en l'escala social han d'oblidar els seus escrúpols i l'ètica, perquè probablement hauran de grimpar sobre els cossos d'uns altres per aconseguir-ho.
En conseqüència, són principalment les circumstàncies i la posició socio-econòmica les que determinen la forma positiva o negativa en què es treballa, i no les idees personals (encara que aquestes també puguin exercir un paper). Però el capitalisme abans de res, és un sistema basat en el proverbi "la força és el dret", igual que altres classes socials ho van seguir durant l'esclavisme o el feudalisme. El poder és el dret, en aquest cas, no per la força individual, la reputació de la família o el luxe, sinó per la capacitat d'acumular diners (o capital). En essència aquest sistema no pot ser moral, ètic o generós.
