Perquè votaré la CUP?

La CUP es presenta per primer cop a les eleccions autonòmiques del principat de Catalunya. Després de treballar en l'àmbit municipalista durant molts anys, obtenint 100 regidors i regidores, ara fa un pas endavant per entrar al parlament.
La CUP diu que serà l'altaveu de les classes populars al parlament, i es presenta amb un programa democràtic-popular de transició cap al socialisme. Com a projecte d'unitat popular no té un programa revolucionari (que tampoc podria aplicar amb gran magnitud dins els paràmetres de la democràcia burgesa) de cara a les institucions, però al formar part de l'esquerra independentista es pot dir que té un peu dins les institucions i un peu al carrer amb les lluites populars. És aquesta combinació el que el fa un projecte atractiu i arrelat a les classes populars, i és aquesta combinació la que fa que si la CUP s'integrés al sistema perdria gran part del suport popular que pugi tenir actualment.
Com a projecte d'unitat popular integra diverses tendències ideològiques (des de socialdemòcrates fins a comunistes o llibertaris) així com persones que pertanyen a la classe obrera o la petita burgesia.
Per tan, el programa de la CUP de cara a les institucions, ha de ser un programa democràtic (d'avenç en drets socials, d'aprofundiment en la transparència de la democràcia burgesa etc) popular (que estigui al costat dels interessos de les classes populars, que sigui l'altaveu d'aquestes i que porti les demandes dels moviments socials) i de transició al socialisme (defensant la nacionalització de la banca i els sectors estratègics, defensant la sobirania energètica i alimentària, defensant els interessos de la classe treballadora, lluitant contra el patriarcat, limitant el sector privat a la petita burgesia i enfortint el cooperativisme com a pas previ al model socialista productiu).
En aquest sentit com a comunista, donaré el meu vot a la CUP com a projecte democràtic-popular de transició al socialisme, però seguiré lluitant des del carrer per la revolució socialista, perquè és l'únic camí possible per acabar amb l'explotació de l'ésser humà i construir un estat que treballi per satisfer les necessitats del ésser humà i no dels interessos privats i perquè és l'únic camí per abolir la propietat privada que és la que genera les desigualtats i l'explotació.

EL 25-N VOTA CUP-ALTERNATIVA D'ESQUERRES

Algú s'enrecorda de Líbia?

Fa mesos que la OTAN, els EEUU (aquests d'amagat) i l'exèrcit de Qatar i Arabia Saudí van intervenir militarment a Líbia, primer donant armes a milícies islamistes i persones contràries al estat libi encapçalat per Gadaffi, i més tard intervenint directament amb les seves tropes enderrocant l'antic estat libi per construir en principi un estat democràtic.
Durant els primers dies del setge, centenars de persones de les tribus líbies i especialment de la Warfalla i els Tuaregs (les majoritàries) van ser massacrades amb una neteja ètnica que volia acabar amb aquelles tribus que defensaven el coronel Gadaffi. Amb aquesta neteja es va atacar totes aquelles persones "negres" a les que es considerava defensores de Gadaffi per formar part de les tribus Tuaregs que van lluitar contra la invasió de l'OTAN. La població negre va denunciar que el CNT/OTAN els estava assassinant sense més justificació que ser Tuaregs.
Més tard el coronel Gadaffi va ser assassinat a cops de pal i culata per milicians del CNT després de ser interceptat per un comboi francès, sense cap judici previ.
Un cop es deia que el CNT/OTAN tenia el país controlat, els mitjans de comunicació van deixar de parlar de Líbia, com si el conflicte hagués acabat.
La realitat és que la resistència verda (defensors de Gadaffi) segueixen estàn presents formant milícies de resistència, i han conquerit Bani Wallid i part de Sirte i Garyan. Aquestes poblacions han estat rodejades per el CNT/OTAN, llançant centenars de gasos químics, deixant la població sense aigua potable, bombardejada amb avions i tancs de guerra i amb un balanç de milers de morts.
Els mitjans de comunicació occidentals però, no parlen de cap massacre, ni de violació de drets humans, de fet ja no parlen de Líbia.
És evident que als mitjans de comunicació occidentals, a la OTAN, els EEUU i els xeics saudís i qatarís no els i importava el poble libi, no van anar a Líbia a gastar-se diners en bales per salvar cap població.  

Perqué van anar-hi doncs?
En primer lloc Líbia era una avantguarda del progrés al continent africà. Tot i que sense males relacions amb occident, anava de la mà amb els països anti-imperialistes, el poble libi era el que tenia un PIB més alt per habitant de tot el continent africà, l'estat invertia molts diners en el sistema públic d'educació i sanitat, era el país africà on les dones tenien més drets i s'estava creant una obra hidàulica que bombejant aigua per terra crearia desenes de rius artificials que servirien per abastir d'aigua tota la població i crear milers d'hectàrees agrícoles, el que sabia considerat mundialment com una de les meravelles del món. Una de les raons era que una Líbia anti-imperialista, no podia ser l'avantguarda del progrès africà.
Un altre raó, com sempre, és econòmica, en primer lloc pels pous de petroli que té Líbia, i que serviràn als països occidentals per explotar-los, així com gas i aigua fòssil del desset de Nubia (12000 km3).
Dins de les raons econòmiques tenim també la de destruir-construir. Els britànics es van gastar 500 mil.lions de dòlars en l'invasió de Líbia, amb sis mesos d'inversió d'empreses britàniques, aquestes n'han guanyat 300 mil.lions de dòlars. Ja se sap, tot el que s'ha destruit s'ha de construir.
Una última raó és geoestratègica. Líbia era un aliat d'Iràn, un país pròxim a Europa que calia controlar i per tan era necessari instal.lar un règim aliat d'EEUU i la OTAN.

On són els defensors dels drets humans?
La població de les ciutats que estàn sent rodejades per les tropes del CNT/OTAN han fet vàries crides a l'ONU perqué no permeti la massacre de la població. Ni la ONU ha respòs ni els mitjans de comunicació occidentals n'han parlat. Ara toca parlar de Síria fins que la OTAN tingui una guerra més en la que fer inversió econòmica.
El més preocupant és veure aquells que suposadament són d'esquerres però es situen sempre al costat de l'imperialisme. Així doncs jo em pregunto:
On són els progres d'ICV que van defensar la intervenció militar de l'OTAN? On són les organitzacions trotskistes que clamaven per salvar el poble Libi i van recolzar l'intervenció imperialista?
Aquesta "esquerra" fa anys que col.labora amb l'imperialisme, tan la socialdemòcracia com els trotskisme així ho han fet històricament.
Jo tampoc sóc Gadaffista (tot i que hagi aportat molt al poble Libi) ja que considero que era corrupte i dictatorial, però sóc conscient que el pitjor que li pot passar al poble es que vinguin l'OTAN, els EEUU, els islamistes i els saudís a "rescatar-te".

Pere Aragonès (ERC) i el social-xovinisme

Avui fullejant el portal vilaweb, he trobat un article d'en Pere Aragonès (diputat d'ERC) en que defensava el marc territorial dels Països Catalans, article que he trobat interessant d'analitzar i comentar.
Alguns dels arguments que utilitza el diputat d'ERC en la defensa de la territorialitat de la nació catalana són els següents:

- Per introduir la defensa de la realitat nacional dels Països Catalans, aquests són alguns dels exemples que utilitza el diputat d'ERC:  "Perquè tant sentim que se’ns mor alguna cosa quan es crema l’Empordà com quan es crema la Calderona o Menorca; o percebem com a propis els desnonaments que es porten a terme al nostre país, sigui a Burjassot, a Terrassa o a Palma; i ens avergonyeix igualment la corrupció de les nostres institucions, tant és que sigui a la Ciutat de les Arts i les Ciències, a Palma Arena o al Palau de la Música. I sobretot, perquè apreciem el potencial de la nostra gent de tot el territori i els sentim nostres, i hem compartit amb ells projectes i il·lusions, de Tuïr a Mutxamel, de Calaceit a Manacor."

En primer lloc, amb aquests exemples és evident que la paraula internacionalisme no representa res per aquest diputat, ja que resulta que si es crema un bosc, hi ha un desnonament o un cas de corrupció als Països Catalans ens l'hem de sentir propi, però en canvi si aquests tres factors es produeixen a Andalusia, a Grècia o l'estat francès suposo que ens ho hem de mirar de lluny com sinó anés amb nosaltres. Doncs bé, jo com a internacionalista em sento com a pròpia qualsevol injustícia social o qualsevol destrucció del territori, sigui als Països Catalans o a qualsevol altre part del món.
A part de l'internacionalisme, aquest exemple és molt poc ètic i moral de cara a la defensa del medi ambient, doncs sembla ser que la crema de milers d'hectàrees de boscos a Grècia al senyor diputat li van afectar menys que la crema de la meitat de bosc del País Valencià, doncs bé, un bosc és un bosc a Grècia, al País Valencià o a la Xina popular.
El més greu de tot això és utilitzar aquests exemples i fer-los servir com arguments polítics per explicar i defensar el marc territorial dels Països Catalans. Segons els arguments polítics d'en Pere Aragonès, sembla ser que jo hauria de defensar una unitat dels Països Catalans amb Grècia perquè resulta que la crema de boscos als dos llocs em va afectar amb la mateixa ràbia i indignació, o bé hauria de defensar l'unitat de l'estat espanyol perque m'indigna de la mateixa manera veure un desnonament a l'Hospitalet, a Castelló o a Vallecas, i per acabar hauria de defensar l'adhesió dels Països Catalans a Islàndia perquè m'afecten per igual els casos de corrupció.

- Un altre argument interessant de comentar és aquest: "La República Catalana ha de comptar amb els ciutadans dels Països Catalans en la configuració constitucional dels seus elements fonamentals, entre els quals es destaca, pel caràcter inherent a la consideració d’estat, la nacionalitat. I d’això, en tenim molts exemples a tot arreu del món, que sentirem més a prop encara quan hi hagi la possibilitat que alguns catalans residents al Principat vulguin mantenir, amb la nacionalitat catalana, també l’espanyola. Igualment, els ciutadans que lliurement vulguin (aquí no volem imposar res a ningú, ja ho fa Espanya i França) podrien tenir la ciutadania de la República Catalana."

En la construcció nacional dels Països Catalans, és important segons diu, que un cop el principat sigui un estat permeti als ciutadans de les Illes, del País Valencià, de la Franja o de la Catalunya nord, que puguin obtenir la nacionalitat catalana, igual que al principat permetrem que tots aquells que rebutgin el nou estat puguin seguir tenint la nacionalitat espanyola.
Bé, sembla ser que els ciutadans de la part de la nació catalana que segueixi sota l'estat espanyol, tot i que patiran una repressió cap als seus trets nacionals més dura que l'actual, sempre podran tenir el DNI català igual que qui té el carnet del súper 3.
I no només això, sinó que l'Albert Rivera podrà seguir ensenyant el seu DNI espanyol per dir: "Ves lo que pone en mi DNI?", o la Rosa Díez podrà seguir posant la pancarta del DNI espanyol amb la frase: "lo que nos une".

-Finalment en Pere Aragonès diu el següent:  "I mentre no hi hagi una majoria social i democràtica a cadascun dels territoris que faci possible aquesta República dels Països Catalans compartida, tenim a l’abast un ventall de possibilitats d’articular la nació. De la mateixa manera que estats i organismes estatals o substatals dels Estats Units, Colòmbia, Xile, Finlàndia, França, el Marroc, el Canadà, el Senegal, Moçambic, Bolívia, Alemanya, el Brasil, Israel, Itàlia, Andorra, Argentina, Kenya, Mèxic, Itàlia, Grècia, el Regne Unit o Dinamarca, per dir-ne uns quants, han establert convenis de col·laboració, aquests darrers quatre anys, amb la Generalitat de Catalunya per defensar interessos comuns, què no hauria de fer la República Catalana amb els governs i institucions de la resta de Països Catalans?"

Resulta que li surt la vena internacionalista quan no toca. Perquè la territorialitat sigui una realitat, cal construcció nacional, i la construcció nacional no es tracta de que en Carod (perdó, aquest no que ja no i és) obri ambaixades a València o Mallorca com ho feia a altres llocs del món, es tracta de tenir present en primer lloc, que la nació catalana són els Països Catalans, i per això cal conscienciació especialment al principat, on la majoria dels independentistes no ho tenen clar. I l'article del diputat d'ERC començava dient  "Mentre l’independentisme no tenia possibilitats de ser un projecte que cap dels territoris del nostre país pogués acomplir en un temps pròxim, la qüestió del tractament de les realitats diverses dels Països Catalans un cop engegat un procés d’aquestes característiques no havia merescut --més enllà de discussions de caràcter teòric-- cap mena de debat ni de reflexió en profunditat"
Doncs sap què? com diuen en castellà: "A buenas horas mangas verdes."

-En resum, l'anàlisi d'en Pere Aragonès és clarament social-xovinista, què vol dir això? Doncs bé, els social-xovinistes són els salva-pàtries que des d'un suposat rerefons social, posen per davant de tot la pàtria, fins i tot si cal recolzar l'imperialisme practicat pel seu propi estat (com feien els social-xovinistes durant la primera guerra mundial), fins i tot si cal trepitjar la classe treballadora per aliar-se amb la burgesia nacional, en resum i com deia un alt càrrec d'ERC: "si hem de triar entre el país i l'esquerra, no dubtarem en triar el país"

Eleccions Galícia i Comunitat autònoma vasca

Eleccions a Galícia:

En primer lloc, cal tenir en compte quan parlem de les eleccions gallegues, que parlem d'una nació on no existeixen els mínims paràmetres de democràcia burgesa, ja que parlem d'una nació on el caciquisme segueix estan molt present, i per tan les eleccions són directament un frau ja que una part de la població és directament obligada a votar un partit polític, partit que sempre és el que millor serveix els interessos dels cacics locals, el PP.
Aquest factor és important alhora d'entendre les eleccions a Galícia i el triomf aclaparant en la pràctica totalitat de les eleccions gallegues des de la transició espanyola.
Partit Popular: Tot i això, si que es cert, que el Partit Popular té un suport molt gran a Galícia passi el que passi i fins i tot després del Prestige, la corrupció o la gestió de la crisi actual. Però tot i que el PP parli d'un triomf rotund, és cert que en aquestes eleccions ha perdut 100.000 vots tot i haver augmentat els escons, possiblement la victòria del PP es deu a la caiguda en picat del PSOE a Galícia i tot l'estat espanyol.
ANOVA-EU: Cal destacar la irrupció de la nova coalició de IU i l'escissió del BNG encapçalada per Beiras i anomenada "la syriza gallega", sens dubte ha recollit una gran part dels vots del BNG i d'una part dels moviments socials gallecs. Possiblement les formules "a la syriza" aniran brotant per tot Europa i aconseguiran en alguns llocs arribar a ser segona o primera força, fins el dia que aquest projecte de la socialdemocràcia revolucionària s'ensorri, de la mateixa manera que actualment la socialdemocràcia liberal s'ha ensorrat a tot Europa.
Bloc nacionalista gallec: El BNG, després d'anys jugant a ser l'anti-PP des del galleguisme i intentant arribar a una aliança amb el PSOE, ha quedat absorbit pel "joc de la política institucional" perdent la confiança de l'esquerra socialdemòcrata independentista i d'una part dels moviments socials.
PSOE: La socialdemocràcia liberal, tal com ho he repetit molts cops en aquest bloc, s'enfonsa a tot Europa ja que s'ha quedat sense projecte. D'aquí no gaires anys, veure'm a l'estat espanyol com passa ara mateix a Grècia, que la socialdemocràcia liberal (PSOE) deixarà de ser la segona força política de l'estat.

Eleccions al País basc:

PNV: El PNV segueix sent la força més votada en totes les eleccions basques des de la transició, i res ha pogut treure-li la primera força. El PNV només ha deixat de governar al País Basc durant el cop d'estat dels unionistes de la passada legislatura.
Segurament el PNV buscarà aliances diferents governant en minoria i sense desgastar-se amb coalicions de govern. En matèria econòmica amb els conservadors i en altres matèries buscant pactes puntuals.
El que és segur, és que el PNV no té cap intenció de seguir ara per ara els passos de CIU en clau auto-determinista, doncs la burgesia vasca ja té el concert econòmic que reclama la burgesia catalana.

EH Bildu: Des del meu punt de vista, els resultats de les eleccions per EH Bildu tenen un regust amarg.
Aquesta formació encapçalada per l'esquerra abertzale i altres formacions polítiques (Aralar, EA i Alternatiba) havia intentat moderar el discurs i les formes; en primer lloc amb una candidata amb una estètica i discurs moderat, sense punys alçats, sense estrelles rojes i evitant parlar de socialisme o amnisties. EH Bildu havia fet una barreja entre un programa des de posicions revolucionàries i socialdemòcrates (degut a l'acumulació de forces però també per diferenciar-se de formes antigues), però de cara a la galeria amb un to extremadament moderat i intentant causar simpaties per poder arribar a amplis sectors de la població, i ja de pas treure's l'etiqueta i les formes de l'antiga Batasuna.
Res d'això li ha servit a EH Bildu per arribar a l'objectiu de passar per davant del PNV i convertir-se en la primera força. Tot i convertir-se en segona força, queda a 6 escons del PNV i amb un més que visible càstig a Guipúscoa i Donosti, on governa precisament Bildu. Cal resaltar que possiblement Bildu, i especialment l'esquerra abertzale està desorientada i no sap cap on camina, això té com a resultat que amb dos anys gestionant la diputació de Guipúscoa, la seva gran aposta hagi sigut "la recollida porta a porta", quelcom més de cara a la galeria que no pas una necessitat de la població. Possiblement és des de Guipúscoa on Bildu ha rebut el càstig més fort, i des d'on hauran de començar a replantejar-se amb quina finalitat van a les eleccions i per a fer què.
Caldrà seguir els passos de l'esquerra abertzale i veure si camina veritablement cap al socialisme, si vol ser la veu del carrer a les institucions, si segueix apostant per la lluita de classes, o si s'intenta convertir en un partit simpàtic i s'integra definitivament al sistema.

Els partits unionistes: Els partits unionistes (PSOE, PP i UPyD) han tret conjuntament un 30'1% dels vots, quedant així més que clar que l'antic govern (PP+PSOE) era un govern d'excepció i una dictadura unionista imposada a una part de la nació basca. Si l'estat espanyol fos democràtic, amb les eleccions d'ahir, hauria de començar a plantejar-se la solució al conflicte basc, però evidentment això no passarà, perquè l'estat espanyol encara segueix sent l'hereu del franquisme i té molt clar un dels pilars del franquisme: la unidad de españa ni se toca ni se negocia.

Esquerranisme: paràsit del comunisme

Utilitzant el llibre de Lenin "la malaltia infantil de l'esquerranisme en el comunisme" i relacionant els textos amb casos pràctics, intentaré fer un breu resum de què és l'esquerranisme i quines problemàtiques comporta dins el partit o moviment revolucionari.

Seguramente que hoy casi todo el mundo ve ya que los bolcheviques no se hubieran mantenido en el Poder, no dos años y medio, sino ni siquiera dos meses y medio, sin la disciplina severísima, verdaderamente férrea, dentro de nuestro Partido, sin el apoyo más completo y abnegado prestado a éste por toda la masa de la clase obrera, esto es, por todo lo que ella tiene de consciente, honrado, abnegado, influyente y capaz de conducir consigo o de atraerse a las capas atrasadas. 

És necessària l'existència del partit comunista com a avantguarda del proletariat i la revolució, però aquest partit ha de ser un partit de masses, més val ser pacient en la creació d'un partit comunista, que la creació d'un partit comunista allunyat i sense influència en les masses.
Els i les militants han de ser disciplinats, han de respectar els acords democràtics que aproba la majoria, sense disciplina i democràcia interna es cau en les divisions, fragmentacions, enfrontaments i finalment en actituts sectaries i oportunistes pròpies de la petita burgesia.


 la petita burgesia:


Otra cosa hay que decir de otro enemigo del bolchevismo en el seno del movimiento obrero. En el extranjero se sabe todavía de un modo muy insuficiente que el bolchevismo ha crecido, se ha ido formando y se ha templado en largos años de lucha contra ese revolucionarismo pequeñoburgués que se parece al anarquismo o que ha tomado algo de él y que se aparta en todo lo esencial de las condiciones y exigencias de una firme lucha de clases del proletariado.
Para los rnarxistas está plenamente establecido desde el punto de vista teórico que el pequeño propietario, el pequeño patrón que sufre bajo el capitalismo una presión continua y muy a menudo un empeoramiento increíblemente brusco y rápido de sus condiciones de existencia y la ruina, adquiere fácilmente una mentalidad ultrarrevolucionaria, pero que es incapaz de manifestar serenidad, espíritu de organización, disciplina, firmeza. El pequeñoburgués "enfurecido" por los horrores del capitalismo es un fenómeno social propio, como el anarquismo, de todos los países capitalistas. La inconstancia de estas veleidades revolucionarias, su esterilidad, su facilidad de cambiarse rápidamente en sumisión, en apatía, en imaginaciones fantásticas, hasta en un entusiasmo "furioso", por tal o cual tendencia burguesa "de moda", son universalmente conocidas.

Actualment, es pot veure un descontentament generalitzat, moltes més mobilitzacions al carrer i amb una confrontació amb el sistema més aguditzada; però es tradueix això en una agudització de la lluita de classes? en part sí, es més que evident, però també trobem molts sectors radicalitzats que participen en les mobilitzacions populars però no porten a terme la lluita de classes, perquè senzillament no creuen en la classe obrera com a subjecte de classe. Són aquests sectors els que engrossen les files de la petita burgesia radicalitzada, que ha estat esclafada per la burgesia i ha perdut aquells privilegis dels que gaudia. Una part de la petita burgesia passarà a engrossar les files del proletariat, però una altra part des de consignes i pràctiques ultrarevolucionàries (on fins i tot defensaràn l'utilització de la violència ni que aquesta sigui errònia i inservible) abandonarà la seva radicalitat si la burgesia torna a concedir-li aquells privilegis dels que gaudia. És aquesta petita burgesia radicalitzada la que abans anomenava radicals amb mala fe aquells qui defensaven postulats revolucionaris o que fins i tot ara rebutja el comunisme perquè rebutja la dictadura del proletariat, la que davant un context en que torni a gaudir dels seus privilegis que ara ha perdut, tornarà als postulats socialdemòcrates, dit d'una altra manera: avui són esquerranistes ultrarevolucionaris i demà seràn socialdemòcrates.

El bolchevismo heredó, al surgir en 1903, la tradición de guerra despiadada al revolucionarismo pequeñoburgués, semianarquista (o capaz de coquetear con el anarquismo), tradición que había existido siempre en la socialdemocracia revolucionaria y que se consolidó particularmente en nuestro país en 1900-1903, cuando se sentaban los fundamentos del partido de masas del proletariado revolucionario de Rusia. El bolchevismo asimiló y continuó la lucha contra el partido que más fielmente expresaba las tendencias del revoluciona-rismo pequeñoburgués, es decir, el partido "socialrevolucionario", en tres puntos principales. En primer lugar, este partido, que rechazaba el marxismo, se obstinaba en no querer comprender (tal vez fuera más justo decir en no poder comprender) la necesidad de tener en cuenta con estricta objetividad, antes de emprender una acción política, las fuerzas de clase y sus relaciones mutuas. En segundo término, este partido veía un signo particular de su "revolucionarismo" o de su "izquierdismo" en el reconocimiento del terror individual, de los atentados, que nosotros, los marxistas, rechazábamos categóricamente. Claro es que nosotros condenábamos el terror individual únicamente por motivos de conveniencia; pero las gentes capaces de condenar "en principio" el terror de la Gran Revolución Francesa, o, en general, el terror ejercido por un partido revolucionario victorioso, asediado por la burguesía de todo el mundo, esas gentes fueron ya condenadas para siempre al ridículo y al oprobio en 1900-1903 por Plejánov, cuando éste era marxista y revolucionario. En tercer lugar, para los "socialrevolucionarios" ser "izquierdista", consistía en reirse de los pecados oportunistas, relativamente leves, de la socialdemocracia alemana, mientras imitaban a los ultraoportunistas de ese mismo partido en cuestiones tales como la agraria o la de la dictadura del proletariado. 

La socialdemocràcia revolucionària coqueteja amb l'anarquisme, portat a l'actualitat amb el moviment llibertari, però mai amb el comunisme, perquè rebutjen la dictadura del proletariat.
La socialdemocrària revolucionària defensa la violència pràcticament sempre, ni que aquesta sigui inútil i inservible, ni que aquesta els allunyi de les masses i no tingui cap més objectiu que la violència per la violència. Ara bé, després denuncien la violència revolucionària anti-imperialista o antifeixista (com a la 2a guerra mundial, a Líbia o Síria etc).


Negar la necesidad del partido y de la disciplina del partido, he aquí el resultado a que ha llegado la oposición. Y esto equivale a desarmar completamente al proletariado en provecho de la burguesía. Esto da por resultado los vicios pequeñoburgueses: dispersión, inconstancia, falta de capacidad para el dominio de sí mismo, para la unión de los esfuerzos, para la acción organizada que producen inevitablemente, si se es indulgente con ellos, la ruina de todo movimiento revolucionario del proletariado. Negar, desde el punto de vista comunista, la necesidad del partido, es dar un salto desde la víspera de la quiebra del capitalismo (en Alemania), no hasta la fase inferior o media, sino hasta la fase superior del comunismo.

La burgesia és la classe dominant a pràcticament tots els països del món. La burgesia és molt més poderosa, a nivell nacional i mundial. Si la classe treballadora vol pendre el poder, ha d'estar unida i organitzada, i ha de tenir una fortalesa que només es pot aconseguir amb una ferma disciplina. Si la classe treballadora es debilita, com ha d'aconseguir vèncer? Si una formiga intenta derrotar un elefant podrà guanyar? No, mai. Però si milers de formigues lluiten contra un elefant? Les formigues venceràn si estàn unides i ben organitzades, si treballen juntes i són disciplinades en les seves funcions, mai podràn vèncer l'elefant si unes cuantes decideixen no participar-hi. En el cas de la necessitat del partit, aquest serà qui organitzarà les formigues, serà la corretja d'unió.



Suprimir las clases no consiste únicamente en expulsar a los terratenientes y a los capitalistas -- esto lo hemos hecho nosotros con relativa facilidad --, sino también en suprimir los pequeños productores de mercancías. Pero a éstos e s  i m p o s i b I e  e x p u l s a r l o s, es imposible aplastarlos; hay que entenderse con ellos, se les puede (y se les debe) transformar, reeducar tan sólo mediante una labor de organización muy larga, lenta y cautelosa. Estos pequeños productores cercan al proletariado por todas partes del elemento pequeñoburgués, lo impregnan de este elemento, lo desmoralizan con él, provocan constantemente en el seno del proletariado recaídas de pusilanimidad pequeñoburguesa, de atomización, de individualismo, de oscilaciones entre la exaltación y el abatimiento. Son necesarias una centralización y una disciplina ¢everísimas en el partido político del proletariado para hacer frente a eso, para permitir que el proletariado ejerza acertada, eficaz y victoriosamente su función organizadora (que es su función principal -- ). La dictadura del proletariado es una lucha tenaz, cruenta e incruenta, violenta y pacífica, militar y económica, pedagógica y administrativa, contra las fuerzas y las tradiciones de la vieja sociedad. La fuerza de la costumbre de millones y decenas de millones de hombres, es la fuerza más terrible.

El socialisme no és nacionalitzar i socialitzar els més grans mitjans de producció com moltes persones pensen. El socialisme és l'abolició de la propietat privada, per aconseguir acabar amb l'apropiació dels béns col.lectius en béns individuals que s'utilitzen per explotar i empobrir la majoria de la població per enriquir-ne una minoria.
Abolir la propietat privada és abolir-la tota, la gran i la petita, per crear-ne una de col.lectiva que tingui com a objectiu satisfer les necessitats col.lectives, és a dir, per produir allò que la societat necessita i no allò que servirà per enriquir un propietari.
Però durant el periode revolucionari quan la revolució ha triomfat, no es pot fer com els anarquistes que atacaven directament a la petita burgesia per aniquilar-la, s'han de col.lectivitzar i per tan expropiar els mitjans privats de la petita burgesia, però d'una manera que vegin en aquesta col.lectivització quelcom positiu també per ells mateixos.



 Els sindicats reaccionaris

 No actuar en el seno de los sindicatos reaccionarios, significa abandonar a las masas obreras insuficientemente desarrolladas o atrasadas, a la influencia de los líderes reaccionarios, de los agentes de la burguesía, de los obreros aristócratas u "obreros aburguesados" (sobre este punto véase la carta de 1858 de Engels a Marx acerca de los obreros ingleses). Precisamente la absurda "teoría" de la no participación de los comunistas en los sindicatos reaccionarios demuestra con la mayor evidencia con qué ligereza estos comunistas "de izquierda" consideran la cuestión de la influencia sobre las "masas" y de qué modo abusan de su griterío acerca de las "masas". Para saber ayudar a la "masa", para adquirir su simpatía, su adhesión y su apoyo, no hay que temer las dificultades, las zancadillas, los insultos, los ataques, las persecuciones de los "jefes" (que, siendo oportunistas y socialchovinistas, están en la mayor parte de los casos en relación directa o indirecta con la burguesía y la policía) y trabajar sin falta allí donde estén las masas. Hay que saber hacer toda clase de sacrificios, vencer los mayores obstáculos para entregarse a una propaganda y agitación sistemática, tenaz, perseverante, paciente, precisamente en las instituciones, sociedades, sindicatos, por reaccionarios que sean, donde se halle la masa proletaria o semiproletaria.

Tot i que personalment no estic del tot d'acord amb aquest apartat del que parla Lenin, penso que cal treballar amb les bases dels sindicats grocs, és a dir, no atacar les bases sinò les seves direccions i les polítiques que porten aquestes. De totes maneres, sí que defenso la creació de sindicats nous ni que siguin de nova creació si l'existència dels sindicats majoritarios grocs només fa que debilitar la consciència de classe, a diferència de Lenin que discrepava de la creació de nous sindicats.


El parlamentarisme burgès

Es evidente que el parlamentarismo en Alemania no ha caducado aún políticamente. Es evidente que los "izquierdistas" de Alemania han tomado su deseo, su ideal político por una realidad objetiva. Este es el más peligroso de los errores para los revolucionarios. 

Lenin és molt crític amb l'idealisme i la confusió del desig amb la realitat. Per això és imprescindible entendre les condicions subjectives i objectives, els contextos i la dialèctica, per no caure en desitjos que són irreals i fan caure en errors tàctics.

 La conclusión que de ello se deriva es absolutamente indiscutible: está probado que, aun unas semanas antes del triunfo de la República Soviética, aun después de este triunfo, la participación en un parlamento democráticoburgués, no sólo no perjudica al proletariado revolucionario, sino que le facilita la posibilidad de hacer ver a las masas atrasadas por qué semejantes parlamentos merecen ser disueltos, facilita el éxito de su disolución, facilita la "elimi-nación política" del parlamentarismo burgués.

És necessari participar en el parlament burgès, perquè això serveix (actualment) perquè el teu discurs també arribi a través dels mitjans d'informació, perquè es un front de lluita més i una eina que et dóna la burgesia per expresar-te. Però és molt important entendre que el parlament és una eina de la classe dominant, d'on pots aconseguir algunes coses, però mai et permetrà construir una societat justa i equitativa, una societat socialista. Per tan és bàsic anar al parlament i demostrar al poble quines limitacions té aquest i perquè s'ha constituit.



Cap compromís?


". . . Rechazar del modo más categórico todo compromiso con los demás partidos. . . toda política de maniobra y conciliación", dicen los izquierdistas de Alemania en el folleto de Francfort.
Es sorprendente que, con semejantes ideas, esos izquierdistas no condenen categóricamente el bolchevismo. No es posible que los izquierdistas alemanes ignoren que toda la historia del bolchevismo, antes y después de la Revolución de Octubre, está llena de casos de maniobra, de acuerdos, de compromisos con otros partidos, ¡sin exceptuar los partidos burgueses! 

L'acumulació de forces és imprescindible per avançar tàcticament, a vegades a nivell democràtic, altres per aconseguir avenços socials, nacionals o de qualsevol tipus sempre que representin un avenç pels i les treballadores. 



 Los bolcheviques siguieron practicando siempre esa misma política. Desde 1905 defendieron sistemáticamente la alianza de la clase obrera con los campesinos, contra la burguesía liberal y el zarismo, no negándose nunca, al mismo tiempo, a apoyar a la burguesía contra el zarismo (en los empates electorales, por ejemplo); y prosiguiendo asimismo la lucha ideológica y política más intransigente contra el partido campesino revolucionario burgués de los "socialrevolucionarios", a los cuales denunciaban como demócratas pequeñoburgueses que se presentaban &Isamente como socialistas. En 1907, los bolcheviques constituyeron, por poco tiempo, un bloque político formal con los "socialrevolucionarios" para las elecciones a la Duma. Con los mencheviques hemos estado muchos años formalmente, desde 1903 a 1912, en un partido socialdemócrata unido, sin interrumpir nunca la lucha ideológica y política contra ellos, como contra agentes de la influencia burguesa en el seno del proletariado y oportunistas. Durante la guerra concertamos una especie de compromiso con los "kautskianos", los mencheviques de izquierda (Mártov) y una parte de los "socialrevolucionarios" (Chernov, Natanson). 

L'acumulació de forces és imprescindible per avançar tàcticament cap als objectius estratègics, però mai aquestes aliances poden acabar amb els objectius estratègics, i per tan, tot i les aliances tàctiques cal seguir confrontant dialècticament a nivell de classe i ideològic.



Conclusions:


Los comunistas deben consagrar todos sus esfuerzos a dirigir el movimiento obrero y el desarrollo social en general por el camino más recto y rápido hacia la victoria mundial del Poder soviético y de la dictadura del proletariado. Es una verdad indiscutible. Pero basta dar un pequeño paso más allá -- aunque parezca efectuado en la misma dirección --, para que esta verdad se cambie en error. Basta con que digamos, como hacen los comunistas de izquierda alemanes e ingleses, que no aceptamos más que un camino, el camino recto, que no admitimos las maniobras, los acuerdos, los compromisos, para que sea un error que puede causar, y que ha causado ya en parte y sigue causando, los más serios perjuicios al comunismo. Los doctrinarios de derecha se han obstinado en no admitir más que las formas antiguas, y han fracasado del modo más completo por no haberse dado cuenta del nuevo contenido. Los doctrinarios de izquierda se obstinan en rechazar incondicionalmente determinadas formas antiguas, sin ver que el contenido nuevo se abre paso a través de toda clase de formas y que nuestro deber de comunistas consiste en adueñarnos de todas ellas, en aprender a completar con el máximo de rapidez unas con otras, en sustituirlas unas por otras, en adaptar nuestra táctica a todo cambio de este género, suscitado por una clase que no sea la nuestra o por unos esfuerzos que no sean los nuestros. 

11 Setembre: Crònica i conseqüències al Principat

L'esquerra independentista:

- Cal destacar el paper positiu que va tenir l'esquerra independentista al principat aquest 11 de Setembre, mobilitzant milers de persones arreu del principat en diverses manifestacions, algunes de les quals es feien a la tarda a la mateixa hora que s'havia convocat la manifestació de l'ANC a Barcelona. Però especialment cal destacar el paper positiu en el terreny polític, on es va desmarcar de la manifestació de l'ANC, recordant que la nació catalana són els països catalans i recordant que per lliurar-nos de l'opressió nacional cal que ens lliurem també del capitalisme (en la seva fase superior, l'imperialisme) desmarcant-se així d'aquells qui volen una Catalunya sotmesa a l'imperialisme europeu.
Com a tònica negativa cal destacar que certes persones militants de l'EI, saltant-se la democràcia interna de qualsevol moviment que tingui una aposta revolucionaria, van assistir amb pancarta pròpia de la CUP a la manifestació de l'ANC, donant una imatge lamentable del que és l'EI, i demostrant així que l'EI té una estructura feble, especialment en la CUP.

La burgesia catalana (CIU):

- Les burgesies nacionals són incapaces de resoldre la qüestió nacional, perquè sempre posaran per davant els seus privilegis de classe a resoldre l'opressió nacional, i acabaran per tan, pactant amb les burgesies opressores, ja que tan unes com altres, són partícips de l'imperialisme.
Seguint l'ABC del marxisme i del leninisme, l'aposta de CIU és més que evident. CIU (com històricament a fet la burgesia catalana) té dos cares; ha passat una setmana des de la manifestació multitudinària de l'11 i ja les hem vist. Quan CIU vol jugar a manipular l'independentisme com a formula de pressió per aconseguir el reclamat pacte fiscal per l'empresariat català surt el senyor Mas a l'escena, quan CIU vol demostrar a la burgesia opressora (espanyola) que no volen confrontació surt el senyor Duran a l'escena.
Per CIU l'aposta és el pacte fiscal, i només un NO rotund per part del govern espanyol la faria avançar cap un procés de secessió, al que acudirien a la Unió Europea perquè del banquet imperial de la burgesia imperialista europea poguessin emportar-se unes molles de pa.

La socialdemocràcia liberal (PSC):

-La socialdemocràcia liberal està acabada. En el terreny social ja ho hem vist, l'agudització de la lluita de classes ja no permet parlar de pau social, i l'aposta de la burgesia imperialista europea per acabar amb l'estat del benestar ha deixat descol·locada la socialdemocràcia, que volent obeir a aquesta burgesia imperialista s'ha quedat sense propostes polítiques.
En el terreny nacional més del mateix, el PSC segueix parlant de l'aposta federal. Parlar de federalisme en el context actual és estar més que allunyat de la realitat actual, en el context actual i a mesura que passi el temps la societat catalana anirà cada cop més posicionant-se entre independència o unitat d'Espanya. Els federalistes no volen parlar d'unitat d'Espanya, i alhora diuen que estan en contra de la independència, sens dubte no convencen ni als independentistes ni als defensors de la unitat d'Espanya.

La burgesia opressora (PP):

- El PP és el defensor dels interessos de la burgesia opressora, i per tan, es presenten com els garants de la unitat d'Espanya, seran ells qui tensaran la corda mitjançant xantatges, amenaces i repressió contra els sectors independentistes combatius alhora que aguditzaran la confrontació nacional.

La socialdemocràcia reformista (ICV-EUiA):

-La socialdemocràcia reformista sembla ser que encara manté algunes coses del seu passat comunista (el dret a l'autodeterminació) si bé han necessitat adaptar-se al context actual per donar-li suport. Possiblement la seva participació en la manifestació i va ajudar que els sindicats grocs (UGT i CCOO) i participessin amb la seva direcció al capdavant. Sens dubte la seva aposta en favor de l'autodeterminació és positiva i necessària.

La societat civil catalana (ANC):

- Cal reconèixer el mèrit de la societat civil catalana, que va mobilitzar 1'5 mil·lions de catalans i catalanes l'11 de Setembre, això representa el voltant del 20% de la població del principat de Catalunya. Si bé es cert que van tenir l'ajuda dels mitjans de comunicació i que CIU volia aprofitar-se d'aquesta manifestació com a formula de pressió pel pacte fiscal, la societat civil catalana va donar un pas endavant, reclamant únicament la independència i pressionant així tots els sectors esmentats abans (excepte l'EI que va deixar ben clara la seva aposta política) per haver-se de posicionar entre autodeterminació i/o independència o unitat d'Espanya.
Com a punt negatiu només destacar que l'aposta no sigui per tota la nació catalana sinó només pel principat i també que la major part dels manifestants vulguin passar de la dominació de l'imperialisme espanyol a la dominació de l'imperialisme europeu, sense entendre que quan es reclama sobirania nacional plena aquesta ha d'anar deslligada d'un projecte d'adhesió a l'imperialisme, ja que com hem vist, ni tan sols els estats antics com Grècia o Espanya s'han deslliurat de la pèrdua de sobirania política i econòmica quan han entrat dins la UE. Com deia un amic meu: "la mani de l'ANC semblava el moviment independentista de Kosovo, però enlloc de dir salveu-nos EEUU, diuen salveu-nos UE".

Cristiano Ronaldo té raó!

Fa un temps en CR7 assegurava que la gent li tenia enveja perquè era guapo, ric i jugava bé al futbol.
Aquestes paraules no van deixar a ningú indiferent, al veure com algú podia ser tan cregut, repelent, i fastigòs. Però, que no tenia raó amb el que va dir?
En una societat capitalista, les noies adolescents porten les fotografies d'en Cristiano Ronaldo forrades a la carpeta, somiant amb poder lligar algún dia amb una bellesa com ell. Els treballadors i les treballadores somien amb algún dia ser tan rics com en CR7, i com que el futbol no és el seu art, juguen a la loteria haviam si tenen més sort, i en cas de que la loteria no funcioni somien amb tenir un fill que jugui tan bé com en CR7 al futbol perquè es faci ric i famòs.
Sens dubte les seves paraules podien produir fàstic a la població, però tenia tota la raó, la gent li té enveja perque voldria ser tan rica, guapa i jugar bé al futbol com ell.
Fa unes dies, en CR7 tornava a pronunciar unes paraules que tornaven a produir repelús, deia que estava trist perquè degut a l'augment d'impostos cobraria menys diners, i ell volia cobrar-ne més.
Davant d'aquestes paraules tothom deia el mateix: "amb la que està caient i aquest tio no en té prou amb cobrar 10 mil·lions d'euros l'any", "si jo cobrés això segur que no estaria trist" etc.
I un altre cop jo pensava el mateix. En la societat capitalista, el futbol serveix per distreure les masses i perquè aquells qui poseeixen dels mitjans televisius privats s'enriqueixin, i aquells genis del futbol com en CR7 cobren sous inimaginables per cap treballador.
Per tan en CR7 té raó, perquè sap perfectament que en el món capitalista ell pot cobrar més del que cobra i que la gent li té enveja perquè voldria cobrar tan com ell, i perquè voldria que les noies adolescents portessin la seva fotografia a la carpeta i anarse'n al llit amb models.
El problema és que tota aquesta gent que es queixa tan, el que no s'ha parat a pensar és que ningú hauria de cobrar aquests diners, i que el fet de que alguns cobrin tans diners fa que la quasi totalitat de la població en cobri tan pocs. Tampoc s'han parat a pensar perquè les noies en un sistema patriarcal com el nostre somien amb un famòs guapo o amb un príncep blau sobre un cavall blanc, ni tampoc en que el futbol no hauria de ser un circ per distreure les masses ni un negoci sinó un esport més com qualsevol altre.
Per tan, mentre visquem en una societat capitalista, en CR7 té raó, tota la raó!

unitat sí, però quan, com i perquè?

Aquests dies llegint el portal llibertat.cat he pogut comprovar un debat intens respecte la manifestació de l'Assemblea Nacional Catalana i sobre si l'esquerra independentista hauria de participar-hi o no. En primer lloc cal dir, com assenyalava molt bé un company del sindicat COS en el seu article, que els debats en un moviment polític es fan interns i no públics, ja que això crea externament una imatge que debilita la unitat en un moviment polític. Potser això és conseqüència de l'assemblearisme, però personalment considero, que un moviment que s'estructuri en el centralisme democràtic o en l'assemblearisme, hauria de tenir una militància que respectès els acords que es prenen majoritariament, i que les crítiques les portin a nivell intern i no extern, això és un dels aspectes fonamentals del leninisme i de qualsevol organització amb òrgans democràtics.
Respecte això posaré un exemple, on en una entrevista a una revolucionària vasca li preguntaven quin era el major defecte de l'esquerra abertzale, i ella responia: " Su defecto más acusado, lo tiene, pero prefiero no decirlo. Pertenezco a la base social de la IA y es en sus asambleas donde debo hacer la crítica".
Però bé, sense afany de tirar merda sobre el sostre només analitzaré en termes genèrics i relacionant-ho amb aquest debat, el perquè de l'acumulació de forces i quan és necessari que aquesta es porti a terme.
L'acumulació de forces en un moviment d'unitat popular i en qualsevol moviment revolucionari és necessaria, qualsevol avenç i progrès en els nostres objectius estratègics és positiu, i per avançar cap a aquests objectius estratègics a vegades cal fer acords tàctics amb aquells qui no comparteixen els teus objectius estratègics. Un exemple poden ser les vagues generals, on es fan aliances tàctiques amb organitzacions o sindicats que rebutgen un estat català socialista, però que comparteixen el rebuig al capitalisme i defensen l'emancipació de la classe treballadora. Altres exemples es poden donar en termes democràtics on es poden fer aliances tàctiques contra la repressio amb sectors progressistes però que no es posicionin en contra del capitalisme.
Bé, exemples n'hi han molts en aquest sentit.
Ara algú podria pensar que per tan, un moviment independentista, ni que sigui socialista, hauria de treballar a l'ANC, però aquí sorgeix una diferència. Quan parlem de l'ANC no parlem d'una aliança tàctica, sinò estratègica, ja que l'ANC té un full de ruta marcat, que s'enmarca en la defensa d'un estat català dins la Unió Europea, i per tan, que xoca amb els objectius estratègics d'aquells i aquelles qui defensem el socialisme, o sencillament què rebutgem el capitalisme, o d'aquells qui defensem la plena sobirania.
Per tan, quan parlem de l'ANC no parlem d'una unió entre les classes populars per avançar en termes nacionals, sinò d'un projecte que beneficia únicament a la burgesia catalana, que utilitza l'augment de l'independentisme per apropiarse'l i aigualir-lo amb el pacte fiscal (les reivindicacions de l'ANC es basen en l'espoli fiscal) i alhora per contenir la resposta social a les seves retallades.
No es pot parlar d'una unió tàctica entre les classes populars com si el principat de Catalunya fos el Vietnam o Corea del Nord, on es van fer aliances entre els partits comunistes i els partits nacionalistes burgesos per derrotar l'imperialisme.Al Vietnam i Corea del Nord, l'aposta tàctica era derrotar l'imperialisme, no era una aposta per lliurar-se de l'imperialisme colonial i vendre's a un altre imperi.
Seria diferent, en tot cas, que l'acumulació de forces es fes en clau independentista però amb un projecte acompanyat d'avenços socials, com passa a Euskal Herria. En aquest cas, parlariem d'una aliança tàctica que serviria per avançar cap als objectius estratègics.
Per tan, és necessari acumular forces, però acumular-les amb un full de ruta marcat per passar de la dominació d'un imperi, a la dominació de tot l'imperialisme europeu no ens aporta cap benefici. Quina sobirania tindria el poble català si enlloc de pendre's les decisions a Madrid es prenen a Brusel·les?
Un moviment revolucionari que vol acumular forces amb la burgesia nacional per avançar cap a la independència, pot rebre una resposta positiva, però sempre i quan a canvi, renuncii als seus postulats revolucionaris. Per tan, fer aliances estratègiques amb la burgesia, portaràn l'estratègia revolucionaria a una estratègia socialdemòcrata, perquè la burgesia sempre posa per davant els seus privilegis de classe.
Qui pensi que inserir-se en un programa que beneficia als interessos de la burgesia (o almenys no els perjudica)  no portarà de la mà la destrucció del moviment revolucionari s'equivoca. Per tan s'ha d'anar amb molt de compte amb qui es vol acumular forces abans que tirar-se de cap a la piscina, un error en aquest sentit pot condemnar tot un moviment revolucionari al fracàs.

Anticomunisme

El Che Guevara deia que era imprescindible guanyar la batalla de les idees, o dit d'una altra manera, la batalla ideològica. Després de la Segona Guerra Mundial i amb l'inici de la Guerra Freda es va iniciar una batalla ideològica intensa entre el bloc socialista i el bloc capitalista. Els països capitalistes veien com un perill  l'atracció que i havia en els seus països per part de la classe obrera cap al bloc socialista, el seu objectiu era desestabilitzar el bloc socialista i alhora guanyar la batalla ideològica per evitar que triomfessin més revolucions socialistes.
Amb el vintè congrès del PCUS l'any 1956, la pròpia Unió Soviètica es disparava un tret al cap abraçant la causa del capitalisme, i arrossegava la majoria de països del bloc socialista a abraçar la mateixa causa. Els partits comunistes del bloc capitalista començarien més tard, als anys 70, un replantejament ideològic que els portaria a abandonar els postulats revolucionaris i s'integrarien al sistema capitalista amb l'anomenat "eurocomunisme".
L'eurocomunisme no només significaria la integració dels partits comunistes al sistema, sinó també el rebuig al comunisme que quedaria com quelcom folclòric basat en símbols com la bandera roja o la falç i el martell però sense cap significat. A partir d'aquest moment, els partits eurocomunistes deixarien a l'estacada a la classe obrera i donarien més importància a altres causes com l'ecologisme.
Són els propis partits eurocomunistes els que permetràn que la batalla ideològica la venci el capitalisme, i la classe obrera perdi l'ideal de la revolució i comenci un procés d'alienació marcat per la pau social en què el capitalisme destinarà unes mínimes condicions de vida dignes per a la classe obrera, i enfortirà una petita burgesia que s'emportarà una petita part dels beneficis de la burgesia.
A mesura que els partits eurocomunistes vagin assumint els seus postulats ideològics d'integració al sistema, les mobilitzacions obreres aniràn a menys, deixant un panorama desèrtic de lluites populars (excepte alguns països concrets) que podríem dir que s'allarga fins a dia d'avui.
La batalla ideològica per part dels països capitalistes, no acabarà amb el triomf sobre el bloc socialista, les campanyes de criminalització sobre el comunisme s'allargaràn fins a dia d'avui. Documentals, pel.lícules, llibres, mitjans de comunicació tindràn sempre al punt de mira el comunisme, intentant relacionar el comunisme amb la repressió, la pobresa, la corrupció, els assassinats massius o les tortures.
Altres ideologies revolucionàries com la trotskista o l'anarquista seguiràn el joc del sistema capitalista criminalitzant també les idees comunistes, dimonitzant-les, i també fent la mateixa relació utilitzada pels països capitalistes entre comunisme i mal, relació que comença durant la Guerra Freda i s'allarga fins l'actualitat.
Un exemple d'això últim explicat, es pot comprobar en què una persona que simpatitzi amb l'anarquisme, el trotskisme o amb "l'esquerra" i tingui actituts autoritàries, se la titlla de "stalinista", quan possiblement aquesta persona odia tan el comunisme com ells. Però l'utilització de la paraula "stalinista" s'utilitzarà constantment per criminalitzar el comunisme.
En aquest context moltes organitzacions marxistes que no simpatitzen amb l'eurocomunisme però sí amb certs aspectes del marxisme-leninisme intentaràn refundar una nova estratègia portada bàsicament des d'Amèrica Llatina, és l'anomenat socialisme del segle XXI. Aquest, seguirà el joc ideològic de intentar no identificar-se amb el comunisme per no ser titllat de stalinista.
Aquesta por a ser titllat de stalinista, marcada pel triomf de la batalla ideològica del bloc capitalista, resultarà un error pel triomf sobre el capitalisme i el naixement d'un bloc capaç d'aglutinar a la classe treballadora per a la presa de poder.
Des del meu punt de vista, s'ha d'apendre dels encerts i els errors del malanomenat socialisme real, però això no ens ha de portar a renunciar al comunisme, que és l'únic que pot derrotar el capitalisme i construir una societat socialista on el màxim objectiu de l'estat sigui satisfer les necessitats del poble. No s'ha de caure en el victimisme ni s'ha d'acceptar el triomf de la batalla de les idees del bloc occidental, perquè la criminalització sinó és per A, serà per B.

L'estratègia de L'estat espanyol davant la crisi i la resposta popular

L'estratègia de l'Estat Espanyol davant la crisi

La Unió Europea s'ha forjat des de la seva creació com un pol imperialista unificat d'estats capitalistes on els mercats actuaven lliurement i acumulaven guanys a mansalva, produint finalment una sobreacumulació de capital que els porta avui dia a destruir forces productives o senzillament a enviar les seves forces productives a altres països on la mà d'obra és més barata.
L'estat espanyol davant d'aquest context, és incapaç de crear forces productives que puguin refer la seva economia, doncs van apostar pel creixement econòmic a curt termini, bàsicament lligat al "totxo" i el turisme lligat a l'especulació inmobiliaria. L'oligarquia espanyola buscava el diner fàcil, i així van apostar per una economia que portés beneficis a curt termini però que a llarg termini s'ha enfonsat i es veu incapaç de repuntar. Els països capdavanters de la Unió Europea van deixar des de l'inici a l'estat espanyol en una posició secundària, posició que era favorable pels països capdavanters per acabar-se apropiant de la seva sobirania política i econòmica mitjançant rescats econòmics. El rescat no és res més que un cop d'estat on aquests països capdavanters compren la sobirania d'un país imposant quina política econòmica ha de seguir i apropiant-se de les seves forces productives, fins al punt que a països com Grècia o Itàlia els i han imposat un govern no triat a les urnes, destruint així els mínims paràmetres de la democracia burgesa d'un país.
Actualment l'estat espanyol ja no té un govern que prengui decisions en el terreny econòmic, les decisions econòmiques del govern espanyol (sigui del color que sigui) es prenen a Brusel.les, i només son consensuades amb la oligarquia espanyola, que és la única beneficiaria de les mesures que s'apliquen a Brusel.les. La democracia burgesa per tan, ja no té res a veure amb la que havíem conegut fins ara, ara la pau social, les diferències entre partits polítics del sistema o el repartir guanys a una part de la població que no forma part de l'èlit econòmica ja no forma part dels paràmetres de la democracia burgesa que havia existit fins ara a l'estat espanyol.
En aquest context l'estratègia de l'estat espanyol s'encamina en dos sentits: recentralització de l'estat per centralitzar l'economia i destrucció de drets i llibertats per activar la sobreexplotació de la classe treballadora.
Estem només en l'inici de l'aplicació estratègica de l'estat, ara mateix l'únic futur possible en aquest camí es un augment de la pobresa i l'atur, precarització del treball, destrucció de drets i llibertats, augment de la repressió i centralització de l'estat reduint competències autonòmiques.


La resposta popular

L'únic que pot aturar actualment aquesta ofensiva és la resposta popular. La resposta popular es pot enfocar en dos sentits: en resistir o en vèncer.
Fins ara la resposta popular ha anat destinada a resistir l'embestida com una manera d'aturar els cops, així doncs aquesta resposta popular s'ha portat de manera sectorial, alguns cops de manera més tova i altres de manera més contundent com estàn fent els miners. Però aquesta resposta popular sectorialitzada segueix actuant com en temps de pau social, on les lluites dignes i continuades eren capaces d'aconseguir triomfs. Actualment però, una resposta popular que actui en aquest sentit és impossible que sigui capaç d'aturar els cops, doncs l'estat ja no té sobirania per decidir i té una ruta marcada que no li permet concedir cap benefici a la classe treballadora, sabent molt bé quina és la seva aposta estratègica, i aquesta ja no permet unes mínimes condicions dignes per a la classe treballadora ni tampoc una àmplia petita burgesia que pugui obtenir una part del benefici de la burgesia.
En aquest context, les propostes de la socialdemocràcia reformista han quedar obsoletes, doncs ara la burgesia ja no vol comprar l'ànima de la classe treballadora ni tampoc de les nacions de l'estat.
Actualment només les propostes que vagin destinades en aconseguir l'unitat de classe i la presa de poder, així com l'emancipació nacional dels estats espanyol i francès i de la Unió Europea, poden triomfar.
És necessari però, per construir un projecte per vèncer el capitalisme, oferir abans una alternativa per a la classe treballadora, sinó existeix alternativa, qualsevol ésser humà abans que destinar la seva vida s'aferra a un clau ardent, com a passat a Grècia amb Syriza, on tot i existir una alternativa al capitalisme, abans el poble ha recolzat el camí fàcil de Syriza que per la revolució.
L'alternativa no es pot construir "sobre la marxa", cal un anàlisi exhaustiu sobre el model socialista que es vol aplicar amb les condicions pròpies que tenim com a nació, sinó construirem una resposta popular destinada a resistir i a ser vençuda tard o d'hora, o senzillament adoptarem els postulats socialdemòcrates i oferirem un capitalisme atractiu.
Per tan, és necessari seguir construint un poder popular de base, aplicar la resposta popular com a classe, i construir un model socialista que no estigui buit de continguts.

Pan y Circo. Toros sí, Trabajo no.

Potser per casualitat, però segurament premeditat, l'anunci del rescat de l'estat espanyol es va produir poc abans de l'inici de l'Eurocopa. Poc van durar els debats televisius i els anuncis del rescat als mitjans de comunicació, doncs ràpidament aquests mitjans van començar la campanya del "podemos", "vamos españa" o "no hay dos sin tres". Un cop més, el futbol servia per tapar els mals del sistema econòmic, de la mateixa manera que a la Roma antiga s'utilitzava el panem et circenses (pa i circ) per distreure el poble amb el circ romà. Ara, un cop "la roja" ha guanyat l'Eurocopa, tindràn un mes més per tapar el rescat i la crisi econòmica, i possiblement moltes persones ja no s'enrecorden de que l'estat espanyol ha sigut recatat amb fons europeu per regalar diners als bancs espanyols a canvi de fer més retallades.
Quan el poble està cremat, enfurismat, cabrejat i fart se li regalen alegries que el mantinguin distret, abans era el circ romà i ara és el futbol. El triomf de l'Eurocopa no donarà treball, ni aturarà les retallades, però el subconscient del cervell humà és capaç de veure's afectat quan rep un impuls directe repetit constantment. La majoria d'anuncis han repetit milers de cops el "podemos", i milers de persones han seguit la consigna oblidant els seus problemes principals del dia a dia, com un burro que persegueix una pastanaga.
Però tractant-se de "la roja", és a dir, la selecció espanyola, no només aquest triomf s'ha utilitzat per tapar els problemes econòmics i regalar alguna alegria al poble sinó també per unificar i exaltar els símbols i la unitat d'Espanya. L'estat espanyol històricament havia basat l'exaltació de la pàtria en el fet de ser un imperi poderòs (colonitzador), en ser una potència econòmica i militar, i en unes monarquies o caps d'estat que roçaven la perfecció i eren escollides directament per déu.
Actualment cap d'aquests valors es manté, i l'estat espanyol fa aigues per tot arreu, tan a nivell econòmic com polític. En les nacions que conformen l'estat espanyol el sentiment i la defensa de l'independentisme va en augment, i per tan l'estat espanyol es troba inmers en una crisi territorial que l'acosta a aquella "España rota" que tanta por els i fa.
En aquest context, el futbol també ajuda. Aquests dies passejant-me per ciutat i pobles com Reus, Salou, Barcelona o Cambrils, era fàcil veure centenars de banderes espanyoles als balcons i als bars. De sobte, semblava que al principat i hagués una exaltació dels símbols espanyols. A la pròpia selecció, es veien jugadors catalans, vascos, andalusos i madrilenys tots units sota la bandera d'Espanya. L'estat espanyol tornava a gaudir de la unitat tan quebrada actualment però tan desitjada per ells. Tothom de sobte volia ser espanyol, fins i tot alguns d'aquells que diuen ser independentistes utilitzaven l'excusa dels jugadors catalans i del Barça per poder anar amb la millor, amb "la roja".
Algunes persones els i sembla que això de defensar la selecció espanyola (ni que sigui utilitzant allò de que són jugadors catalans i del Barça) és inofensiu. Però, què passaria si aquestes persones veiessin el 12 d'Octubre centenars de banderes espanyoles als balcons? possiblement a molts els i molestaria. Però, tractant-se de futbol tot s'hi val, fins i tot assumir els símbols imposats per l'estat que ens oprimeix.
Panem et Circenses pel poble, sigui amb el futbol o amb els toros, tan és així, que a vegades el poble prefereix la diversió (els toros) a tenir feina, i sinó que els i preguntin als de Guijo de Galisteo (Cáceres).

Solidaritat Internacionalista amb EH

És molt bonic veure com la lluita popular d'Euskal Herria desperta la solidaritat internacionalista des de Suïssa fins a Dinamarca, passant per la Bretanya, Itàlia, Màlaga, Madrid, Alemanya, Irlanda, París i Països Catalans. Així es com ens vem reunir tots aquests amics i amigues d'Euskal Herria a les jornades d'Askapena.

De tot el món van venir col.lectius solidaris amb les lluites populars, que quan són dignes, són capaces de despertar la solidaritat darreu del món.I l'internacionalisme, és de gran importància i un pilar fonamental en el suport mutu entre pobles i classe. Com deia el Che: La solidaritat és la tendresa dels pobles

Divendres al matí ens vam reunir a Donosti per assistir a les xerrades preparades per Askapena. Moviments socials, col.lectius de suport als presos i preses polítiques, la lluita sindical de LAB o el nou projecte polític de l'esquerra abertzale van servir per conéixer de ben aprop les lluites que es porten a terme a Euskal Herria.
A la tarda, els i les membres dels EHL ens vam dirigir a l'ajuntament de Donosti, on ens van rebre dos regidors de Bildu per explicar-nos el què havien anat fent en el terreny institucional i responent a les varies preguntes i dubtes que aquest terreny suscita per a moltes persones.
Després de sortir de l'ajuntament vam anar a la manifestació de Donosti que es celebra cada divendres en suport als presos i les preses. A la manifestació van participar al voltant de 500 persones. Al final de la manifestació, el col.lectiu de familiars de presos i preses va regalar un mocador d'aquests a cadascuna de la delegació i un membre de la delegació de la Bretanya va fer un breu discurs.

Dissabte després de repasar el treball dels col.lectius solidaris ens vam dirigir a la manifestació a Arrasate en solidaritat amb un pres malalat  d'Arrasate, on van participar unes 150 persones. Un cop acabada la manifestació, una delegada d'Alemanya va fer un breu discurs expressant la seva solidaritat vers Euskal Herria. A la nit, es va fer un sopar de germanor al Gaztetxe d'Arrasate, i es van fer diversos discursos en agraïment als EHL. Després van pujar a l'escenari tots els delegats dels EHL, i una delegada italiana i un delegat català van fer un breu discurs cadascun. La nit va acabar amb una festa al Gaztetxe, on es va respirar un aire de germanor i solidaritat entre els presents.


Galeria de Fotografies i Crònica

Estructura revolucionària?

" hi ha vegades que parlem de revolució sense tenir gaire clar el sentit del que diem, ens volem fer els valents i cridem ben fort llibertat per tothom sense aprendre a lluitar" Inadaptats, crítica social

La burgesia té una estructura forta, unida, disciplinada, altament conscienciada i amb un objectiu ben clar. Aquesta estructura li ha permès durant molts anys mantenir-se en el poder tot i ser una classe minoritària, i durant moltes etapes no s'ha mantingut en el poder per aplicar mesures repressives d'alt abast sinó per haver estat capaç d'aigualir qualsevol moviment revolucionari integrant-lo en el seu sistema de dominació, o senzillament esperant a que aquest és dinamitzés i fracassés per si sol.
Perquè el poble li arravati el poder a la burgesia, cal que tingui una estructura revolucionaria tan forta, unida, disciplinada, altament conscienciada i amb un objectiu clar com l'estructura burgesa. Això es així perquè enfrontar-se contra una estructura com la implantada per la burgesia no és viable sinó ets més fort que l'enemic. Podríem dir-ne l'art de la guerra, o senzillament dialèctica revolucionària, o senzillament podríem fer cas a les paraules dels generals nord-americans que van lluitar al Vietnam i que asseguraven que era impossible derrotar al vietcong perquè tots els vietnamites eren i actuaven com si fossin un de sol. Així va ser com els vietnamites van derrotar els nord-americans, tot i ser més baixos d'estatura, tot i tenir menys armament i tot i tenir menys preparació militar. Els van derrotar perque tenien una estructura forta forjada al voltant del partit comunista, amb uns militants disciplinats, units, altament conscienciats i amb l'objectiu ben clar de vèncer l'imperialisme i implantar el socialisme.

Una estructura forta en un moviment popular, cal que tingui una avantguarda, sigui un partit o una organització política. Una avantguarda no és aquella que té com a màxima preocupació el control sobre tot el moviment, ni tampoc aquella que vol que les lluites populars es portin a terme des de la seva organització. Una avantguarda és aquella que marca discurs i objectiu, que té molt clar quin ha de ser l'objectiu tàctic i estratègic, però respectant l'autonomia de la resta, sense por a que la resta de moviments es puguin allunyar de les seves posicions, perquè si passa això, només significa que ni és avantguarda ni té els objectius clars.

Però a part de l'organització o partit d'avantguarda, que forja una estructura forta i unida, cal tenir clar quins són els objectius. Un moviment polític potser heterogeni en tot menys en els objectius estratègics, que alhora afecten els tàctics. Els objectius però no són lemes, ni proclames buides de continguts, ni contradiccions d'anàlisis, ni confusions entre accions revolucionàries i descàrregues de ràbia i testosterona. Un objectiu tàctic és aquell que et fa avançar cap a l'objectiu estratègic, i un objectiu estratègic és aquell que et porta a aconseguir els objectius que t'has marcat. Però quan parlem d'un projecte revolucionari no parlem d'una carretera recta sinó corbada, amb alts i baixos, amb contradiccions constants, però sempre seguint l'objectiu marcat. Per a no desviar-se d'aquest objectiu cal i és imprescindible l'anàlisi subjectiu i objectiu sobre el context constant, sense un anàlisi constant el més probable és caure en errors i en contradiccions innecessàries.

L'estructura revolucionària també requereix que totes les parts es reconeguin i es recolzin mútuament com si fossin una de sola. Tots som un de sol, tot i les sigles, tot i lluitar en àmbits diferents. I cada part ha de saber avançar sense esperar que la resta li donin una empenta. No es pot estar aturat pendent de que la resta vingui a fer-te créixer, a donar-te una empenta, perquè això només acaba portant dependència, frustració i derrotisme. Cada part ha de saber afrontar l'àmbit que li pertoca avançant, creixent i aprenent, convertint-se en avantguarda del seu front de lluita i alhora formant un bloc amb els altres fronts forjat per un partit o organització política que actuï com com a corretja d'unió.

29 de març: Vaga General i Lluita de classes

El clam contra la reforma laboral és unànime entre la classe treballadora, el clam i la ràbia contra el sistema capitalista també. Potser la vaga no serà unànime, potser la classe treballadora no s'està organitzant com voldríem, però la frustració general es pot palpar només conversar amb qualsevol treballadora. És cert que encara hi ha una part de la classe treballadora que confia en que un capitalisme just és possible (influenciada per la socialdemocràcia), i també és cert que una gran part de la classe treballadora està alienada i encara confia en que la crisi acabi per tornar a consumir al Bershka i al concessionari d'audi. Però no ens enganyem, si sabem dotar a la classe treballadora d'un projecte revolucionari, d'un sindicalisme combatiu i de classe, la victòria serà nostra.
Hi ha un factor clau que hem de potenciar, que és la consciència i anàlisi de classe, i amb això cal tenir en compte el concepte de classe social i el saber identificar el capital. Fins i tot en les files d'organitzacions revolucionaries, encara hi han persones que no saben fer un anàlisi de classe ni identificar el capital com a tal. Aquesta és sens dubte una tasca dels i les revolucionaries que hem de construir.
El concepte de classe és imprescindible, hem d'entendre que la classe treballadora és l'única que pot assumir el poder, i és l'única que porta a terme la lluita de classes, però per portar a terme la lluita de classes hem de sentir-nos part de la classe treballadora. En aquests temps estem vivint un auge de les reivindicacions socials, però aquestes molts cops no estan dotades de contingut de classe: moltes treballadores surten al carrer, però ho fan des d'una perspectiva corporativista, lluitant pel que és seu però sense unir la seva causa a la de la resta de la classe treballadora. En aquest sentit la vaga general juga un paper fonamental, perquè és l'eina i expressió de l'unitat de lluita de tota la classe treballadora.
Però per dotar a la classe treballadora d'un projecte revolucionari hi han dos factors imprescindibles: el partit comunista (o una organització política revolucionària) i un front obrer classista, combatiu i d'alliberament de classe, de gènere i nacional. Perquè són imprescindibles aquests dos factors?
En primer lloc, la burgesia pot adaptar-se als canvis que es produeixen com a conseqüència de reivindicacions socials sense perdre el seu poder com a classe dominant. Exemples d'això poden ser com la burgesia va saber adaptar-se a les reivindicacions obreres (després d'una forta repressió com sempre) concedint drets socials i laborals a la classe treballadora però mantenint en el seu poder dominant. En aquest sentit la burgesia va veure que més valia concedir drets socials i laborals per calmar una part del sector obrer que no perdre la seva condició de classe dominant. Un altre exemple seria com la burgesia s'ha adaptat per exemple a l'ecologisme. Si bé es creia que la burgesia mai podria assumir les reivindicacions ecologistes perquè anaven contra el seu modus de producció, més tard no només els ecologistes s'han integrat en part al sistema sinó que ha sigut la burgesia qui ha creat empreses de reciclatge, energies netes etc.
Per tan, sense una organització política revolucionaria que tingui com a finalitat el socialisme, el moviment obrer és dèbil perquè pot aconseguir victòries però mai la seva emancipació. I l'organització o partit revolucionari (comunista) té un paper fonamental en plantejar una alternativa real al sistema actual, per tan, més enllà de criticar el sistema actual i de autoanomenar-se "anticapitalista" (molt de moda actualment) tindrà la capacitat d'oferir una alternativa a la qual pugui sumar-se i es vegi identificat el poble, és a dir, lluitem no només contra el que ara hi ha sinó per una alternativa.
En segon lloc necessitem un front obrer de classe (i per tan combatiu) que porti a terme la lluita de classes i conscienciar a la classe treballadora de que les condicions objectives no són altres que viure en un estat que tingui com a objectiu satisfer les necessitats del poble. Fins ara hem vist als Països Catalans com el sindicalisme groc de CCOO i UGT només ha portat a la desmobilització, el pessimisme i el derrotisme a la classe treballadora. Els projectes socialdemòcrates i la pau social (la negació de la lluita de classes) només aboca la classe treballadora cap a un fracàs assegurat. No existeix un capitalisme just ni atractiu per a la classe treballadora, i per tan, només la lluita de classes i la victòria ens farà deslligar-nos de les nostres cadenes. El front obrer també juga un paper fonamental amb la resta de moviments socials (feminista, ecologista, drets socials etc.) en la construcció del poder popular, poder que evitarà que la organització o partit revolucionari pugui caure en la burocratització o el reformisme, en aquest sentit, tenim la experiència de la URSS, on no es va saber construir un poder popular de base fora del partit comunista.
La burgesia ho té molt clar i té un gran consciència de classe. L'aplicació de la reforma laboral i les retallades en són un exemple. Ara que la classe treballadora és dèbil, ara que necessiten destruir forces productives, ara que es llancen a fer un negoci d'allò que dèiem serveis públics, ara estan demostrant quines són les seves intencions i quin món volen per a nosaltres: esclavitud i misèria.
La Vaga General constituirà doncs una eina essencial de lluita per confrontar amb la burgesia, ells tindran els seus piquets coaccionadors dins la seva empresa perquè els treballadors no secundin la vaga, ells tindran els seus piquets al carrer per colpejar i detenir aquells qui sortim al carrer, però nosaltres tindrem els piquets del poble, piquets que no podran aturar quan siguem milers amb un objectiu clar.
Que la vaga general serveixi per organitzar un front obrer de classe i combatiu, que la vaga general serveixi per unir les reivindicacions de tota la classe treballadora més enllà del corporativisme, que la vaga general serveixi per potenciar el missatge de classe més enllà del ja expandit "anticapitalistes", que ens serveixi a totes i tots a veure que juntes, organitzades i conscienciades ho podem tot, perquè som la majoria, perquè som la força del poble, l'única força imparable. Com diuen a la pel.lícula V de Vendetta: "El poble no hauria de tenir por dels poderosos, els poderosos haurien de tenir por del poble".

VAGA GENERAL I LLUITA DE CLASSES
VENCEREM!!!

 

Palestina i Israel: Resum del conflicte

He fet un resum de la història del conflicte entre Palestina i Israel després d'haver llegit el llibre Palestina: ocupación y resistencia. Publico aquí el resum des de l'any 1897 fins el 2001.

1. Des de l'any 135 i durant disset segles, a Palestina i convivien en pau diferents creences religioses, sent la jueva una de les més minoritàries. Durant molts segles els jueus havien estat perseguits arreu del món, i especialment durant el segle XIX amb el sorgiment dels nacionalismes arreu d'Europa pateixen una forta persecució juntament amb les persones d'ètnia gitana.
Certs sectors jueus després de contemplar aquestes persecucions comencen a valorar la necessitat de que els jueus tinguin el seu propi estat nacional jueu.
L'any 1895 el periodista jueu de Viena Theodor Hertzel escriu un llibre titulat "l'estat jueu". Els jueus progressistes i els jueus defensors de la separació estat-religió rebutgen aquesta consideració, però una bona part de jueus accepten aquesta teoria i l'any 1897, Hertz aconsegueix reunir diverses faccions jueves en el congrés mundial sionista, on s'aprova la necessitat de construir l'estat nacional jueu.

2. Gran Bretanya accepta aquesta idea, i defensa la creació d'aquest estat a Palestina (sota domini turc en aquell moment) per augmentar la seva influència a orient mig mitjançant la creació d'un estat aliat.

3. Els sionistes compren terres a Palestina i comencen a col.lonitzar regions (formen col.lectivitats anomenades Kibutz) i creen el banc jueu a Palestina.

4. Durant la primera guerra mundial (1914-1917), Gran Bretanya promet als sionistes que recolzarà la creació de l'estat jueu a Palestina, buscant així també el suport dels EEUU cap a Gran Bretanya a la guerra (degut a la influència dels lobbys jueus a EEUU que creuen que poden pressionar al govern perquè recolzi la Gran Bretanya).
El 1917, un cop acabada la guerra, Palestina passa a mans de la Gran Bretanya.

5. La Gran Bretanya dóna beneficis als jueus instal.lats a Palestina (que només representen un 10% de la població) tals com escoles per jueus, mesures econòmiques favorables per davant dels palestins, mur de les lamentacions etc.
L'any 1920 es produeix el primer aixecament popular dels palestins contra els anglesos pel tracte de favor que fan cap als jueus.
La comissió dels EEUU alerta que els jueus sionistes representen un perill per les seves aspiracions contra la resta de comunitats que viuen a Palestina. El president dels EEUU ho passa per alt, degut a la influència dels lobbys sionistes dels EEUU i el seu interès geoestratègic de la zona.

6. De l'any 1923 al 1937, el nombre de jueus augmenta de 45.000 a 417.000, augmenta també la possessió de terres i serveis públics a mans dels jueus sionistes.
L'any 1936 es crea el projecte Peel (divisió de Palestina en dos estats). També es crea la policia nacional jueva i grups terroristes sionistes (Irgun), que fan explotar una bomba al mercat de Haifa i maten 74 persones.
Grups palestins defensen la lluita armada com a solució seguint l'exemple del revolucionari el Kassam (mort pels sionistes i britànics) que lluitava contra l'ocupació i la burgesia feudal palestina aliada del govern britànic.

7. Després de la segona guerra mundial (i l'extermini de 6 mil.lions de jueus a mans dels nazis) es torna a plantejar la formació de dos estats (idea recolzada per britànics i els EEUU). Els grups terroristes sionistes pressionen als britànics, i fan un atemptat al hotel King David on maten 110 britànics.
L'any 1947 les nacions unides voten a favor de la creació de dos estats.
L'any 1948 Gran Bretanya es retira de Palestina, provocant enfrontaments entre sionistes i palestins. El mateix any es produeix la massacre de Dein Yain, on dos companyies jueves assassinen 250 persones, provocant el primer èxode de refugiats palestins cap a Jordània.

8. Guerra àrab-israelí (1948):
El maig de l'any 1948 es produeix la primera guerra àrab-israelí, després que el consell nacional jueu proclama l'estat d'Israel a Palestina, que és reconegut pels EEUU. Comença en aquest moment una guerra entre la lliga àrab i Israel, que guanya Israel i ocupa la major part del territori palestí (excepte Gaza i Cisjordània).

9. L'any 1964 neix la OLP (creada gràcies al nacionalista àrab i egipci, Nàsser) i el FPLP (front popular d'alliberament de palestina, d'ideologia marxista-leninista). El 1965 neix Fatah, i s'inicia la lluita armada.

10. 1967: La guerra dels sis dies.
Causes: Augment de l'activitat guerrillera dels palestins, conscienciació i radicalització del poble àrab, implantació a Síria d'un govern revolucionari i d'esquerres (amb el president Assad, pare del actual Al Assad) que dóna suport als guerrillers, el pla d'Israel de desviar el riu de Jordània cap al seu territori, i el recolzament de Nàsser (president nacionalista àrab d'Egipte) cap a Síria.
Guerra:  El juny de 1967 Israel ataca Síria, Egipte i Jordània i els derrota en només sis dies. Israel conquereix Cisjordània a Jordània, Gaza a Egipte i els alts del golàn a Síria.
Conseqüències: Mig mil.lió de refugiats palestins, construcció de colònies jueves, pèrdua de pes de Nàsser en el món àrab i més influència d'Arabia Saudita.
A partir de l'any 1968 inicien la guerra de guerrilla que obté un creixement massiu després de fer retrocedir els soldats israelians a la zona jordana d'al Karameh.

11. La majoria dels grups guerrillers palestins (fedaïns) es trobaven a Jordània, pràcticament governant-la. El president de Jordània (Hussein) veu els guerrillers palestins com un perill i els ataca militarment (1970). Es produeix un nou èxode de refugiats que van cap al Líban per la presència de grups libanesos d'esquerres partidaris de la lluita popular i dels fedaïns palestins.

12. Guerra d'octubre de 1973: 
El successor del president egipci Nàsser, Sadat, creu que la solució al conflicte àrab-israelià, i especialment la solució a l'ocupació d'Israel del canal de Súez, passa per una negociació política on s'impliquin els EEUU.
Primer però, utilitza l'atac militar contra Israel per presentar-se amb força en una futura taula de negociació.
Sadat doncs, ataca Israel al canal de Súez i Síria ataca Israel pel nord, tot i això, Israel aconsegueix neutralitzar l'atac en uns dies (gràcies al gran subministrament d'armes que rep dels EEUU).
Sadat contacta amb l'administració nord-americana i expulsa els assessors militars soviètics d'Egipte com a mostra de lleialtat cap als EEUU. Més tard es presenta al parlament d'Israel (per primer cop un president àrab va al parlament d'Israel) oferint un pacte de pau amb Israel, pacte que rebutgen Síria i altres països àrabs.

13. El president egipci Sadat i el primer ministre israelià Beguin, firmen l'any 1979 els acords de pau de Camp David. Amb aquest acord, Israel es retira del Sinaí i obté a canvi el reconeixement diplomàtic per part d'Egipte i el dret dels vaixells de mercancia israelians a creuar el canal de Súez.

14.La guerra del Líban, la derrota militar de la OLP (1982) i la matança de Shabra i Shatila:
Els acords de Camp David deixen sols als palestins: abandonats per Egipte, enemistats amb Jordània, pressionats per Síria i immersos en una guerra civil al Líban on participen els guerrillers palestins juntament amb els revolucionaris libanesos contra la burgesia libanesa recolzada per Israel.
L'any 1982 Israel intervé directament en la guerra civil i envaeix el sud del Líban (amb el ministre de defensa Ariel Sharon al capdavant) fins arribar a la capital Beirut que queda dividida en dos. Israel bombardeja intensament la part de Beirut on es troben els revolucionaris libanesos i palestins, i la població civil demana als guerrillers palestins que acceptin les condicions d'Israel i es retirin del Líban perquè Israel deixi de bombardejar Beirut. Els guerrillers palestins es retiren del Líban i deixen els civils refugiats palestins dels camps de refugiats en mans de la comunitat internacional. Els falangistes libanesos amb l'exèrcit israelià entren als campaments palestins de Shabra i Shatila i assassinen entre 3 i 4 mil civils palestins.
La OLP surt derrotada del Líban i Mubarak (el nou president d'Egipte) convenç al president de la OLP (Arafat) perquè accepti la via diplomàtica. A partir d'aquí sorgeix una islamització del moviment amb influència de la revolució del Ayatollah Jomeini al Iran (1979) de caràcter islamista.

15. El sorgiment de la intifada (1987-1992): 
Israel segueix una política als territoris ocupats (Cisjordània i Gaza) que tractava de no expulsar ni annexionar als palestins, sinó utilitzar-los per raons econòmiques.
La població d'aquests territoris representaven el primer mercat dels productes i mercancies d'Israel mentre que els palestins els i servien com a mà d'obra barata. Israel ofega econòmicament els palestins creant assentaments i destruint fàbriques i l'agricultura dels palestins mitjançant la política de subvencionar els productors israelians per un costat i prohibir  l'entrada d'inversions a Cisjordània i Gaza per un altre. El que sí que deixaven entrar als territoris ocupats eren remeses de diners per consum intern (per consumir els productes israelians).
Aquest ofegament econòmic també afecta els serveis bàsics i l'alimentació dels palestins, produint un infern social i econòmic per als palestins.
L'any 1987 un camió israelià atropella 4 palestins i provoca un aixecament popular (Intifada) que dura 5 anys i deixa descol.locat Israel (que creia que podia aixafar militarment la revolta en 3 dies, segons paraules del seu president). Els palestins creen organismes per fer funcionar la sanitat, l'educació i el repartiment d'ajuda i s'enfronten a les bales de l'exèrcit amb pedres, imatge que desperta la solidaritat d'arreu del món i deixa als israelians com a botxins enlloc de víctimes.

16. Conferència de Madrid (1991) i acords d'Oslo (1993):
El 1993 a Oslo el primer ministre israelià (Rabin) i el president de la OLP (Arafat) firmen un acord de pau on s'acorda la retirada d'Israel de Gaza i Jericó com a primera fase, i amb 5 anys arribar a una solució definitiva. Rabin és assassinat per un sionista israelià contrari als acords de pau, i l'any 1996 guanya les eleccions el partit de dretes (Likud) amb Netanyahu al capdavant, contrari al procés de pau. Aquest no respecta els acords pactats i construeix nous assentaments en territori palestí i el seu govern acaba caient pel boicot dels grups polítics que li donaven suport.

17. Fi dels acords de pau i inici de la segona Intifada (1999-2001):
El 1999 Barack guanya les eleccions d'Israel i retira l'exèrcit del sur del Líban i promet un acord de pau amb els palestins que estava encallat per la negociació en temes claus com la pertinença de Jerusalem a Israel, les colònies (que augmenten de 45.000 a 200.000 des del primer acord de pau), el repartiment de l'aigua o els refugiats palestins.
Sharon fa descarrilar el procés de pau passejant-se per l'esplanada de les mesquites en un to provocador i fa esclatar la segona intifada.
Eleccions a Israel (2001) que guanya Sharon i deixa de banda els acords de pau per reprimir amb brutalitat als palestins.

[crítica a les idees socialdemòcrates i petit-burgeses] Perquè no pot existir un capitalisme just?

Les idees socialdemòcrates i petit-burgeses defensen l'existència d'un capitalisme just. El seu model ideal d'estat es basa en un estat on el capitalisme financer estigui estrictament regulat o directament que sigui nacionalitzat. La diferència amb les idees marxistes es basen però, en l'anàlisi que fan entorn la propietat privada.
 Les idees petit-burgeses i reformistes creuen que la propietat privada pot existir, sempre que es tracti d'empresaris "bons", que per ells són aquells que respecten unes condicions laborals dignes, que no tenen com a objectiu crear monopolis i que no aposten per l'economia especulativa. Aquestes polítiques també es basen en una certa redistribució de la riquesa (fent pagar més impostos a qui més recapta) i enfortir els serveis públics que alhora han de ser combinats amb capital privat. Amb aquestes idees creuen que es combat a la burgesia i es crea una petita burgesia que pot conviure en pau amb la classe treballadora.

Les idees marxistes en canvi, creuen que mentre existeixi propietat privada, existeix lluita de classes, ja que les forces productives no estan en mans col.lectives sinó privades, i que mentre els mitjans de producció es trobin en mans privades existeix explotació de la força de treball dels treballadors i treballadores, seguint la fórmula econòmica del capital: diners-mercancia-diners.
 La formula diners-mercancia-diners és aplicable tan per a un burgès com per a un petit burgès.
Ho resumiré amb un exemple: Imaginem ara una persona que té un bar:  Aquesta persona té 1000 euros (diners), amb això inverteix 500 euros en begudes i 500 euros en força de treball d'un treballador perquè ell sol no pot portar el bar, això serien les mercancies. Ara aquesta persona que té el bar evidentment no vol guanyar 1000 euros perquè sinó no obtindria benefici, per tan augmenta el preu que li han costat les begudes i obté 3000 euros. De 1000 euros inicials ha passat a obtenir-ne 3000, aquests 2000 euros de benefici es coneixen com a plusvàlua econòmica. Aquesta formula és aplicable per tan, a una persona que tingui la fàbrica més important del país, o a una persona que tingui un bar petit de poble. L'única diferència és que mentre un obtindrà una plusvàlua econòmica molt alta l'altre n'obtindrà una més baixa.
Així doncs, l'amo del bar seria un petit burgès, i aquell que té una gran fàbrica seria un burgès.
Les idees petit burgeses dirien que l'amo del bar és un bon empresari i l'amo d'un gran monopoli un mal empresari, perquè segurament, el segon invertirà en economia especulativa i tindrà un mal tracte amb el treballador perquè no conviurà amb ell cada dia.

Ara posaré un altre exemple basat únicament en l'amo del bar: Imaginem ara que al costat d'aquest bar n'hi ha un altre, o tres més, o 300 més. L'amo del bar que és un bon empresari i vol posar preus populars comença a tenir poca clientela perquè resulta que a la resta de bars tenen preus més baixos perquè han reduït costos en mercancia. Resulta que l'amo del bar es veu obligat a reduir costos en mercancia perquè sinó haurà de tancar el bar. Tot i ser una gran persona i fins i tot votar partits d'esquerres es veurà obligat per la competència a pagar-li menys diners al treballador que té, i possiblement a fer més hores.
És una mal empresari per haver de fer això? No, senzillament és un empresari, i té com a objectiu obtenir beneficis perquè sinó no hauria creat una empresa, però la competència en aquest cas, entre la petita burgesia, l'obligarà a disminuir el salari del treballador, cosa que porta a un conflicte d'interessos entre l'empresari i el treballador.
Per tan, la petita burgesia, igual que la burgesia, té com a objectiu obtenir beneficis, i siguin capitalistes especuladors i sense ecrúpols o siguin capitalistes "justos" i comprensius, comparteixen el mateix objectiu.

Quan la petita burgesia s'uneix a la burgesia?
 L'exemple que he posat és bastant significatiu. L'amo del bar que era d'esquerres s'està veient perjudicat per la competència, i per tan s'uneix a la burgesia en la demanda d'una reforma laboral que beneficii més a l'empresari i menys al treballador.
Un altre cosa que s'ha de tenir en compte, és que possiblement, si a l'amo del bar li va bé l'empresa, n'intentarà obrir un altre, i si pot acabarà fent una cadena de bars i convertint-se en un burgès.

 Quan la petita burgesia s'uneix a la classe obrera?
Imaginem un altre exemple: Una senyora té una botiga de sabates, en aquesta botiga té un tracte directe amb els clients i fins i tot els i fa descomptes. Ara aquesta senyora veu que al carrer de sota li han obert un corte inglés, on venen moltes més sabates i de diferents preus. La senyora de la sabateria comença a tenir problemes econòmics des que li han obert un corte inglés, i veu com un monopoli està enviant la seva sabateria a la ruïna. Aquí es dóna un conflicte entre la petita burgesia i la burgesia. La burgesia amb els seus monopolis afecta negativament molts cops, a la petita burgesia. Per tan les idees petit burgeses apostaran per la defensa del petit comerç i la petita empresa front la gran empresa monopolista, aquesta lluita contra la burgesia s'unirà a la classe obrera que també combat a la burgesia.

Per tan, les idees de la socialdemocràcia reformista van destinades a la defensa de les idees petit-burgeses, aquelles que entren en conflicte amb la burgesia per protegir la seva propietat privada. Però en canvi, la classe treballadora no té cap interès en l'existència de la propietat privada, sigui gran o petita, sinó en la propietat col.lectiva, i per tan en abolir tota la propietat privada. Mentre existeix propietat privada existirà explotació de l'home per l'home, i per tan no i haurà justícia social ni igualtat d'oportunitats.
Tot i això, han existit models com a la Iugoslàvia socialista, on i havien cooperatives on tots els treballadors i treballadores eren sòcies, i per tan, a igual treball igual benefici, sense explotar la força dd'un treballador assalariat, aquest seria un model intermig però que no s'ha aplicat enlloc més que jo conegui.