unitat sí, però quan, com i perquè?

Aquests dies llegint el portal llibertat.cat he pogut comprovar un debat intens respecte la manifestació de l'Assemblea Nacional Catalana i sobre si l'esquerra independentista hauria de participar-hi o no. En primer lloc cal dir, com assenyalava molt bé un company del sindicat COS en el seu article, que els debats en un moviment polític es fan interns i no públics, ja que això crea externament una imatge que debilita la unitat en un moviment polític. Potser això és conseqüència de l'assemblearisme, però personalment considero, que un moviment que s'estructuri en el centralisme democràtic o en l'assemblearisme, hauria de tenir una militància que respectès els acords que es prenen majoritariament, i que les crítiques les portin a nivell intern i no extern, això és un dels aspectes fonamentals del leninisme i de qualsevol organització amb òrgans democràtics.
Respecte això posaré un exemple, on en una entrevista a una revolucionària vasca li preguntaven quin era el major defecte de l'esquerra abertzale, i ella responia: " Su defecto más acusado, lo tiene, pero prefiero no decirlo. Pertenezco a la base social de la IA y es en sus asambleas donde debo hacer la crítica".
Però bé, sense afany de tirar merda sobre el sostre només analitzaré en termes genèrics i relacionant-ho amb aquest debat, el perquè de l'acumulació de forces i quan és necessari que aquesta es porti a terme.
L'acumulació de forces en un moviment d'unitat popular i en qualsevol moviment revolucionari és necessaria, qualsevol avenç i progrès en els nostres objectius estratègics és positiu, i per avançar cap a aquests objectius estratègics a vegades cal fer acords tàctics amb aquells qui no comparteixen els teus objectius estratègics. Un exemple poden ser les vagues generals, on es fan aliances tàctiques amb organitzacions o sindicats que rebutgen un estat català socialista, però que comparteixen el rebuig al capitalisme i defensen l'emancipació de la classe treballadora. Altres exemples es poden donar en termes democràtics on es poden fer aliances tàctiques contra la repressio amb sectors progressistes però que no es posicionin en contra del capitalisme.
Bé, exemples n'hi han molts en aquest sentit.
Ara algú podria pensar que per tan, un moviment independentista, ni que sigui socialista, hauria de treballar a l'ANC, però aquí sorgeix una diferència. Quan parlem de l'ANC no parlem d'una aliança tàctica, sinò estratègica, ja que l'ANC té un full de ruta marcat, que s'enmarca en la defensa d'un estat català dins la Unió Europea, i per tan, que xoca amb els objectius estratègics d'aquells i aquelles qui defensem el socialisme, o sencillament què rebutgem el capitalisme, o d'aquells qui defensem la plena sobirania.
Per tan, quan parlem de l'ANC no parlem d'una unió entre les classes populars per avançar en termes nacionals, sinò d'un projecte que beneficia únicament a la burgesia catalana, que utilitza l'augment de l'independentisme per apropiarse'l i aigualir-lo amb el pacte fiscal (les reivindicacions de l'ANC es basen en l'espoli fiscal) i alhora per contenir la resposta social a les seves retallades.
No es pot parlar d'una unió tàctica entre les classes populars com si el principat de Catalunya fos el Vietnam o Corea del Nord, on es van fer aliances entre els partits comunistes i els partits nacionalistes burgesos per derrotar l'imperialisme.Al Vietnam i Corea del Nord, l'aposta tàctica era derrotar l'imperialisme, no era una aposta per lliurar-se de l'imperialisme colonial i vendre's a un altre imperi.
Seria diferent, en tot cas, que l'acumulació de forces es fes en clau independentista però amb un projecte acompanyat d'avenços socials, com passa a Euskal Herria. En aquest cas, parlariem d'una aliança tàctica que serviria per avançar cap als objectius estratègics.
Per tan, és necessari acumular forces, però acumular-les amb un full de ruta marcat per passar de la dominació d'un imperi, a la dominació de tot l'imperialisme europeu no ens aporta cap benefici. Quina sobirania tindria el poble català si enlloc de pendre's les decisions a Madrid es prenen a Brusel·les?
Un moviment revolucionari que vol acumular forces amb la burgesia nacional per avançar cap a la independència, pot rebre una resposta positiva, però sempre i quan a canvi, renuncii als seus postulats revolucionaris. Per tan, fer aliances estratègiques amb la burgesia, portaràn l'estratègia revolucionaria a una estratègia socialdemòcrata, perquè la burgesia sempre posa per davant els seus privilegis de classe.
Qui pensi que inserir-se en un programa que beneficia als interessos de la burgesia (o almenys no els perjudica)  no portarà de la mà la destrucció del moviment revolucionari s'equivoca. Per tan s'ha d'anar amb molt de compte amb qui es vol acumular forces abans que tirar-se de cap a la piscina, un error en aquest sentit pot condemnar tot un moviment revolucionari al fracàs.