La violència com a caracterització de la burgesia

La burgesia és sens dubte la classe que expressa un major grau de violència, una violència necessària per la seva pròpia supervivència, una violència que si no existís no permetria que el seu sistema, el capitalisme, pogués sobreviure. Com porta a terme aquesta viòlencia? A nivell econòmic necessita els recursos que no té al seu abast per poder-se no només abastir sinó també controlar les exportacions a altres països de matèries primeres bàsiques transformades. Algunes d´aquestes matèries que necessita actualment són el petroli, el gas o la fusta, sense les quals no es poden transformar en matèries secundàries les primeres matèries, altres matèries també serien les mines d´or i diamants. Per aconseguir aquest control dels recursos la burgesia necessita saquejar aquells continents i aquells països que poseeixen recursos essencials, de tal manera que per apoderar-se dels recursos utilitza sempre la vía armada i la guerra. Aquesta guerra pot donar-se en forma d´invasió mitjançant el seu braç armat (OTAN), o bé pot donar-se invertint diners en un bàndol, ètnia o tribu en una guerra civil que acabi posant al poder algún govern titella. Aquestes guerres civils en països estrangers (normalment al continent africà) també li serveix per finançar les seves empreses armamentístiques i ser pionera també en el tràfic d´armes, també anomenat exportació d´armes. El més surrealista de tot això es que en els països del anomenat tercer món, primer els i saqueja els seus recursos, i després els i ven transformats de tal manera que genera uns problemes econòmics en aquests països d´una gran dimensió que causen la fam i la mort diària a milers de persones. A part d´això explota amb tal avaricia aquests recursos naturals que genera desastres naturals i acaba poc a poc amb el planeta destruint el medi.

A nivell social, la burgesia utilitza en els seus països diferents cares de la mateixa moneda. En els països del bloc imperialista (especialment Europa) la burgesia fa concessions a la classe treballadora quan aquesta s´organitza i ataca els seus interessos, concedint drets socials i el que es coneix com estat del benestar, cal tenir en compte que dins de la UE la burgesia és més nombrosa que en països del anomenat tercer món, i existeix una capa mitja i una gran petita burgesia que fa de balança dins del sistema. En aquests països la burgesia utilitza la repressió constantment contra els moviments organitzats però de forma més sivilina, doncs actua sota el paràmetre d´una democràcia i ha de guardar les formes. Així doncs en aquests països els mitjans de comunicació són essencials per a la supervivència del sistema. De totes maneres al tractar-se d´una democràcia de la minoria, aquesta es tomba quan un govern democràtic i popular actúa contra els interessos de la classe dominant i aquesta fa un cop d´estat militar donant lloc a un règim de caràcter feixista provocant assassinats massius i anys de dures repressions pel poble (Franco, Pinochet en són exemples). 

Als països del tercer món, la burgesia es molt més minoritària i no existeix una gran petita burgesia ni una capa mitja, en aquests països ha d´actuar amb molta més violència i repressió contra les classes populars per controlar l´estat, a vegades amb dictadures sanguinaries ( majoritariament a països del continent africà o asiàtic) i altres vegades amb estats suposadament democràtics on existeixen grups paramilitars o bandes violentes que actuen pel govern (el cas més clar seria Colombia).

Així doncs la burgesia esdevé en una classe violenta que necessita la guerra per tenir l´hegemonia dels recursos i controlar l´economia mundial, i la repressió per controlar les classes populars.

Quan pateix una crisi, la burgesia es quan adquireix una violència més extrema, ja que necessita la guerra per apoderar-se de més recursos i poder crear riquesa, i en moments de crisis molt fortes necessita una guerra a llarg plaç (com les dos guerres mundials) per poder construir tot allò destruit i començar de nou. A nivell social destrueix llocs de treball augmentant la fam no només en països que ha saquejat sinó també en els seus propis països.

Il.legalitzaràn Sortu?

L´estat espanyol i el seu "estado de derecho" li va deixar clar a l´esquerra abertzale des que va ser il.legalitzada que només podria ser legal si condemnava la violència d´ETA i s´adaptava a la llei de partits. L´esquerra abertzale ha creat un nou partit (Sortu) que condemna la violència d´ETA (afegint també la violència de l´estat) i s´adapta als requisits de la llei de partits per poder presentar-se a les eleccions. Ara però, segons el PSOE i el PP amb això no n´hi ha prou, perque segueixen sent les mateixes persones que pertanyen a l´esquerra abertzale.Un cop més la lògica de l´estat espanyol no té lògica s´afagi per on s´agafi. Resulta que la lògica de l´estat és que si una persona ha comés un delicte com formar part d´una organització il.legalitzada ja no pot ser mai legalitzada ni que compleixi la llei espanyola. Així doncs, perqué una persona que comet un delicte surt de la presó? amb aquesta lògica un lladre serà un lladre tota la vida, i el sr.Montilla hauria d´estar a la presó per haver sigut maoista i defensar la guerra popular com molts altres polítics, i el PP hauria de ser il.legalitzat per no condemnar el franquisme...però bé, no cal buscar-li lògica en quelcom que no en té. Això simplement es resumeix amb la poca qualitat democràtica de l´estat i la capacitat que té per convèncer a les masses.

Ara diuen que fins que ETA no ho deixi del tot no seràn legals, i potser si ETA ho deix del tot demanaràn que l´esquerra abertzale vagi de Bilbo fins a Madrid fent el pi i disfressats de toreros, o potser que celebrin el triomf de la selecció espanyola a la plaça cibeles i el triomf del Madrid a canaletes...qui sap que més els i poden demanar?

Però un cop més el que predomina respecte el conflicte basc és el silenci respecte la falta de democràcia que es viu en aquella nació, i les grans condemnes i "unidad de las fuerzas democráticas" cada cop que les víctimes les posa l´estat. Siguin de dretes o d´esquerres, les forces polítiques espanyoles i catalanes (des del PP fins a ERC o ICV-IU passant pel PSOE) guarden silenci respecte la falta de democràcia existent a EH. El més curiós es veure les "esquerres" amb la defensa de la democràcia i els drets humans que fan al Sàhara, Tuníssia o Líbia, i quan es tracta del seu estat es queden callats, i com diu la dita espanyola: "quién calla otorga". Tortures?repressió?il.legalitzacions? paraules buides quan succeeixen a Espanya i paraules plenes quan passen fora de l´estat, així es com actuen els "solidaris amb el Sàhara".

L´estat espanyol no vol pau perque no li interessa, aquesta és la meva primera conclusió que crec que ha pogut treure a la llum l´esquerra abertzale des que va fer la nova aposta política, la segona és que consegueixin fer entrar en tal contradicció a l´estat, que ni tan sols els vídeos on només es mostra el dolor de les víctimes d´un bàndol no siguin suficients per manipular les masses. Queda un llarg camí per recórrer, però si l´esquerra abertzale ens ha ensenyat alguna cosa és a tenir perseverància, unitat, creativitat i sobretot el convenciment de que venceràn.

ERRE QUE ERRE INDEPENDENTZIA ETA SOZIALISMOA LORTU ARTE!

L´estratègia maquiavèlica de la OTAN i els EEUU a Libia

Quan van començar les primeres revoltes populars dels països àrabs, especialment de Tuníssia, Egipte, Bahrain o el Iemen, els mitjans de comunicació occidentals les van titllar de "revolucions islamistes" que representaven un perill per les "democràcies europees". Els dictadors de Tuníssia com d´Egipte i també de pràcticament la resta de països àrabs, eren ferms aliats dels EEUU i la UE. Per tan, calia donar la imatge que aquells qui estaven en contra del poder establert, eren perillosos fonamentalistes que volien destruir Europa i els Estats Units. Un cop les revolucions, especialment la primera a Tuníssia van anar triomfant, els mitjans de comunicació van passar a dir que eren revolucions democràtiques en contra de la tirania, corrupció i repressió dels dictadors Ben Ali, Mussaraf etc., en aquells moments l´estratègia internacional de la UE i els EEUU era preservar els seus privilegis en matèries primeres (petroli i gas) guanyant-se als moviments opositors d´aquests règims i convertint aquests països en democracies burgeses/democracies liberals a l´estil dels estats europeus.

Possiblement però, la CIA va pensar que alguna cosa bona podrien treure d´aquestes revoltes, només calia girar la truita i que esclatessin en estats no aliats seus, és a dir, estats antiimperialistes com Iràn o Libia, i també en un país que representa un perill pel seu creixement econòmic, la Xina. A la Xina i a l´Iràn, l´estratègia de la CIA no els i ha sortit bé, sobretot a la Xina, que sembla ser que no s´han arribat a manifestar més de 10 persones. A Líbia però, l´estratègia de la CIA els i va sortir molt rentable, amb pocs dies van sortir al carrer milers de persones, cosa que demostra que Gadafi fa temps que va perdre el seny i la raó i s´ha convertit en un tirà,corrupte i populista. La campanya dels mitjans de comunicació occidentals sobre la revolta a Líbia ha estat molt diferent que a la resta de països, allà en cap moment s´ha dit que sigui una revolució islamista i un perill per les democràcies europees, sembla ser que a Líbia des del primer dia ha estat una revolució democràtica. I no només això, si a Tuníssia o a Egipte la repressió portava a la mort desenes de persones (això sí, dels dos bàndols), ha Líbia la repressió ha estat per terra, aire i pràcticament per mar assassinant més de 20.000 persones (això sí, només d´un bàndol). Sembla ser que aquesta massacre només la poden solucionar les germanetes de la caritat, la OTAN i els EEUU, aquests que quan arriben a un lloc augmenta la prostitució infantil, el tràfic de drogues, les tortures, les violacions i els assassinats massius, aquests que quan marxen no queda ni un rastre de petroli ni de gas i el país està inmers en una guerra civil. Ara doncs, tots i totes donarem gràcies als gloriosos exèrcits de la pau, l´amor i la caritat, doncs cal recordar que només i van "en missió humanitària".

Avui llegia un article que deia que des de Rusia diuen que els seus satèl.lits no han vist cap avió a Libia matant la població, i per la tele "curiosament" ningú ha pogut grabar-ho. Això em fa pensar que possiblement estem altre cop en la maquiavèlica estratègia dels EEUU i la OTAN, la mateixa utilitzada a l´Irak i l´Afganistàn, primer fer una campanya mediàtica, i després presentar-se com els salvadors del poble oprimit.

Els agents de la pau, sembla ser que caminen en missió humanitària en busca del "or perdut"....

Els salvapàtries i la desafecció de l´independentisme

L´octubre del 2010 vaig escriure un article sobre la sentència del tribunal constitucional de l´estatut de Catalunya. En aquest article feia la seguent referència: "el primer i segon salvapàtries interclassista de torn que es presenten al parlament i que han sortit no d´un treball de base sinó aprofitant les circumstàncies del moment no ens portaràn cap a res més que cap a la desafecció de l´independentisme".Cinc mesos més tard, sembla que els esdeveniments que han succeït al voltant dels dos partits que es presentaven com els salvapàtries, SI i Reagrupament, donen la raó al meu anàlisis. Reagrupament, es presentaven com els patriotes de pedra picada i els independentistes sense complexos, parlaven de regeneració democràtica i de presentar-se únicament a les eleccions nacionals, i no a les municipals. Solidaritat Catalana van copiar el programa de Reagrupament i van formar un front patriòtic jugant amb la figura mediàtica d´en Joan Laporta. Els dos partits acusaven ERC de ser un partit autonomista que feia el joc a l´espanyolisme i s´autoproclamaven com els únics independentistes amb capacitat per aconseguir un estat català. Moltes persones cansades de veure com els partits catalanistes i independentistes es venien un cop i un altre pels seus interessos econòmics i personals van confiar en aquests dos partits, posant tota la seva il.lusió al voltant d´aquests projectes i reafirmant els seus dos fhürers com autèntics líders incapaços de vendre´s mai per cap quota de poder. 

Reagrupament no només ha traït el seu projecte presentant-se a les eleccions municipals sinó que a sobre ho fa de la mà dels autonomistes d´ERC, donant a entendre que "la pela és la pela" i que això de "patriotes de pedra picada" només servia per enganyar als pobres il.lusos que s´han cregut el seu projecte.

Solidaritat Catalana sembla ser que ja ha començat una batalla interna que era d´esperar, i més tenint en compte que pràcticament tot el que tenen és gràcies a en Joan Laporta que té un curriculum d´enfrontaments personals amb el que es podria escriure un llibre.

Era d´esperar que aquests projectes interclassistes que únicament tenien com a projecte aconseguir un estat propi acabarien com el rosari de l´aurora, i encara més tenint en compte els dos líders que dirigien aquest projecte, incapaços de renunciar a la seva quota de poder.
Per tenir un estat propi cal tenir el suport popular del poble català, i per tan, l´independentisme  no s´ha d´aconseguir mitjançant projectes d´influència mediàtica o amb aliances internacionals amb les primeres potències mundials com Kosovo, l´independentisme és el poble qui l´ha de construir perque és el poble català qui l´ha de gaudir, i per tan, l´independentisme ha d´anar lligat d´un projecte social que impliqui quelcom més que canviar un estat per un altre.

Vui acabar aquest article tal com vaig acabar el del Octubre del 2010, en què deia que "l´únic polític digne és el que del poble neix i pel poble treballa".