Economia Keynesiana VS Economia Marxista

He llegit un article de Henri Houber que em sembla important resumir per escriure'l al meu bloc, cosa que és el primer cop que ho faig. Però si m'he decidit a fer-ho ha sigut perque aquest article toca dos temes que em semblen en l'actualitat d'un gran interès. Per un costat la crisi econòmica, i per un altre les teories Keynesianes per sortir-ne (teoria utilitzada constantment per les postures de la socialdemocracia reformista), analitzant-les des d'una crítica marxista.
L'autor analitza diferents punts des dels quals dóna la visió del liberalisme o neoliberalisme, la visió Keynesiana i la marxista.

L'article comença amb una crítica sobre la teoria de Keynes: "Keynes trató de encontrar un camino para evitar el caos, sin tener que recurrir al socialismo. Pero todo indica que su teoría, más compleja aún que la teoría económica liberal, no ha logrado lo que su autor esperaba. Incluso con Keynes, el capitalismo marcha hacia el caos y la guerra " 

1- KEYNESS I LA CRISIS

L'autor comença analitzant les tres teories per explicar la crisis econòmica.
Per un costat la del liberalisme, que atribueix la crisi econòmica a un element pertubador ( aquests exemples els poso jo ja que els del autor no em semblen correctes: Des del meu punt de vista serien la competitivitat econòmica en comerç exterior amb països emergents, la despesa pública dels estats i la pèrdua de sobirania econòmica per part dels països occidentals).El liberalisme i neoliberalisme busquen doncs eliminar aquest element perturbador perque els mercats recuperin el seu funcionament, aplicant polítiques en reducció de despesa pública i millora de la competitivitat per confrontar amb els països emergents. Però, la realitat amb que es topen, es que sense l'intervencionisme de l'estat, només poden recórrer a rescatar els bancs per evitar el desastre financer.
Keynes en canvi, creu que el capitalisme té excessos que s'han de que corregir a través de la intervenció de l'estat. En cas contrari, no pot produir els seus efectes benèfics.
L'anàlisis marxista diu que la recessió és inherent en el capitalisme, i per tant, es necessaria un altre economia, la socialista.

Anàlisis de la proposta de Keynes:

Qui era Keyness?

Keyness prové d'una familia que formava part de l'èlit victoriana d'Anglaterra. Estudia economia i comença a col.laborar amb diverses redaccions de revistes econòmiques. Col.labora durant la primera guerra mundial amb el banc del tresor i assisteix a la conferència de pau de Versalles, d'on surt molt decebut amb les potències imperials i escriu un llibre: les conseqüències econòmiques de la pau. Llibre que utilitzarà més tard Lenin per denunciar les potències imperialistes.
Poc a poc comença a obrir-se camp en els negocis, on aconsegueix acumular una petita fortuna, i col.labora amb el partit liberal, el qual vol refundar.
L'any 1925 visita la URSS i fa el següent comentari:
"¿Cómo puedo adoptar un credo que, prefiriendo el barro a los peces, exalta al proletariado grosero por encima de la burguesía y la intelectualidad que, sean cuales sean su defectos, representan la calidad de vida y sin duda la semilla de todo progreso humano?.^"

El 1929 es escollit assesor de la Comissió Macmillan. Va ser el conseller econòmic del govern laborista de Ramsay MacDonald. En aquella època comença a interessar-se per la crisis que debuta amb la caiguda de Wall Street l'octubre de 1929.

Què defensa Keynes?

La premisa principal de Keynes es basa en la següent fórmula: Y=C+I. Y és el producte nacional d'un país (els ingressos), C és el consum i I és la inversió. Com evolucionen aquestes dos components?
El consum depèn dels ingressos, es consumeix més si augmenten els ingressos. Però la inversió és difícil de definir ja que es una aposta a llarg plaç. Segons aquesta fórmula, Keynes veu negatiu l'estalvi per a l'economia, doncs malmet el consum i pertan l'ingrés. Segons Keyness, la crisis del 29 prové d'un excés d'estalvi sobre la inversió.
Keynes però, fa el següent anàlisi: "Sin embargo, los capitalistas pueden invertir, pero también pueden acumular o especular en los mercados financieros. El mecanismo económico se bloquea cuando el excedente no se reinvierte en el sistema productivo  para que se reproduzca y aumente la riqueza."

Keyness constata que les decisions dels capitalistes són acumulatives. Quan el context és bo, ho és per tothom i tothom vol invertir, per tan, hi ha un excés d'inversió i un boom econòmic. Quan el context és dolent passa el contrari, i és quan es produeix la recessió que té efectes desastrosos per l'augment de l'atur.
Per tan, segons Keyness la inversió té un efecte multiplicador en el desenvolupament nacional, ja que augmenta la contractació de més treballadors i per tan el consum.
Keyness proposa 4 solucions a la crisi del 29:

1-És necessari consumir i augmentar el consum gràcies als ingressos ja que tenen efectes positius sobre el creixement (Y=C+I).
2-Organitzar el flux d'inversió gràcies a una política monetària adecuada: les baixes taxes d'interès permeten utilitzar el crèdit que alhora afavoreix la inversió. Tot i això als anys 30 reconeix que les baixes taxes d'interès s'han mostrat ineficaces. A partir d'això fa la tercera proposta:
3-Inversió pública. Si no existeix inversió privada, l'estat és qui a de invertir. Però aquesta inversió no té perque substituir el sector públic pel privat, sinó que s'han de complementar.
4- L'estat ha de regular els mercats financers per evitar que tinguin un efecte perjudicial. Keyness escriu:
"Los especuladores pueden no hacer daño [al sistema] cuando sólo son burbujas en una corriente firme de espíritu de empresa; pero la situación es seria cuando la empresa se convierte en burbuja dentro de una vorágine de especulación. Cuando el desarrollo del capital en un país se convierte en subproducto de las actividades propias de un casino es probable que aquél se realice mal." " Por lo tanto, la profesión bancaria debe ser controlada para que sirva a la economía" real "y por lo tanto al capitalismo."

L' impacte dels escrits de Keynes seràn molt importants després de la Segona Guerra Mundial. Defineix en part l'arquitectura financera internacional a Bretton Woods el 1944. Ell representa al govern britànic i el.labora les principals disposicions per portar a terme:  la conversió d'una moneda central internacional, el bancor, l'establiment d'un tipos de canvi fix de totes les monedes en bancor, la impossibilitat de devaluació monetària , l'ajuda a les nacions en dificultats amb la creació d'un organisme, el FMI (Fons Monetari Internacional). La Casa Blanca acceptarà tot, menys  el concepte de  bancor, que serà substituit pel dólar. En aquest context, els diversos estats apliquen intervencions macroeconòmiques obertament keynesianes per impulsar el creixement. Aquesta situació continuarà fins als anys 70 ... quan Richard Nixon trencarà l'acord de Bretton Woods.

El 1946 Keynes mort d'un atac cardíac. En un escrit diu que volia perpetuar el capitalisme i eliminar els seus excessos de funcionament.

Anàlisis del autor sobre la teoria de la inversió de Keyness:

El problema és que és molt difícil provar empíricament els arguments keynesians. Les dades demostren que les inversions són molt volàtils i que poden variar enormement d'un període a un altre. Però les inversions es desenvolupen al mateix temps que el PIB, el que al seu torn varia menys a causa que el consum, que representa el 55-70% del PIB, no té aquestes fluctuacions. Així que és difícil demostrar que el procés de producció es bloquegi perquè els capitalistes han decidit deixar d'invertir per raons que Keynes tan sols és capaç d'esmentar, però certament no d'establir.

En aquestes condicions, sembla arriscat pretendre que la recessió es deu principalment a la falta d'inversions. És clar que, amb l'arribada de la crisi, els capitalistes ralenteixen o detenen les seves despeses d'actius fixos, probablement perquè assumeixen que no poden vendre més i que és impossible seguir al mateix ritme. Va haver-hi un lleuger retard en l'adaptació, ja que és difícil engegar algunes operacions necessàries per a una immobilització. Entre que algú decideix construir una fàbrica d'automòbils en alguna part i la sortida del primer cotxe de la línia de producció, sovint passen dos o tres anys. Aquest procés es deté o ralenteix només quan és realment necessari, és a dir, quan la crisi està realment present i sembla que durarà llarg temps.

Per tant, és essencial entendre no per què detenen els capitalistes les seves inversions, sinó, Per què ja no són capaços de vendre els seus productes?

La producció sempre es distribueix en els ingressos, això és , en sous i beneficis, que s'utilitzen per al consum i la inversió. Ara no hi ha distinció entre l'estalvi i la inversió. Les inversions s'utilitzen per augmentar la producció i, per tant, garantir el creixement econòmic. Keynes pensa que aquest esquema és perfectament sa, però es corromp amb l'acaparament o l'especulació.

Crítica des d'una visió marxista:

Nosaltres per la nostra banda creiem que aquest mecanisme està completament viciat en un entorn capitalista. Per què? A causa de que la producció està a càrrec dels capitalistes, els objectius dels quals són augmentar els seus beneficis i l'acumulació per guanyar més en el futur.

Per tant, els gerents dels negocis obtindràn una major part dels ingressos, enfront de la part que reben els treballadors assalariats. Aquí existeix una lluita entre les classes socials. No sempre aconseguiràn les seves finalitats, però aquest és el seu objectiu. D'igual manera, en obtenir un major benefici (o fins i tot sense ell), tendiràn a augmentar la proporció que dediquen a la inversió, perquè aquesta és la manera de fer créixer i convertir a la seva empresa en un gegant, i si no ho fan per iniciativa pròpia, la competència els obligarà a això.


2- LA TENDÈNCIA DE L'ESTAT A ENDEUTAR-SE

L'anàlisi de Keynes es basa principalment en les preocupacions a curt termini.

Keynes estimava les conseqüències de la inversió privada, i la necessitat, fins a cert punt, de substituir-la per la de l'estat, en funció del cicle econòmic.Segons ell,, la recessió  és un desgraciat error, vinculat a un excés de capitalisme, però les autoritats poden contrarestar-ho mitjançant una política coneguda com anti-cíclica. Arribat el moment, la inversió que falta serà proporcionada per l'Estat, la qual cosa permetrà superar el punt mort i impulsar el creixement econòmic.

No obstant això, si la crisi és més profunda i no es pot resoldre a curt termini, si el problema no es deu simplement a una falta temporal d'inversió, les autoritats inverteixen a partir de fons que es redueixen a causa de la disminució dels ingressos (a causa de la crisi), que de persistir, amplien el dèficit pressupostari per ampliar al seu torn la grandària del deute públic. En realitat, s'observa que això és el que succeeix en les crisis.

Així succeeix per exemple en els anys trenta, com a conseqüència de les mesures adoptades pels diferents governs, primer el de Hoover, que estava lluny de ser no-intervencionista i després el de Roosevelt.

Després d'una primera crisi el 1920 per reestructurar l'economia de guerra a partir del període 14-18, els desemborsaments del govern baixen fins a una taxa del 3% del PNB. Les primeres mesures adoptades pel President Hoover eleven el percentatge al 8% i el programa New Deal que porta a prop de 10%. Això no era molt, si es compara amb la situació actual (45% del PIB abans del començament de la crisi de les hipoteques "subprime"). No obstant això, la quantitat utilitzada es va triplicar en relació amb el PNB i també es va triplicar en termes absoluts (el PNB en 1940 era pràcticament el mateix que en 1929).
En conseqüència, el deute públic augmenta.

El deute públic que tendeix a estancar-se en els anys vint augmenta exponencialment entre 1929 i 1933. En realitat, això va ser el resultat de la conjunció de dos fets: el PIB es redueix a la meitat entre les dues dates, i, en segon lloc, el deute públic augmenta en un terç. Entre 1929 i 1940, el deute públic es duplica en termes absoluts.

Què va passar després? Mai ho sabrem amb precisió. La majoria dels economistes admeten que el que li va permetre remuntar aquesta situació als Estats Units va ser la Segona Guerra Mundial.

El creixement de la despesa pública ha estat gairebé continu des de 1977 a Europa i des de 1979 als Estats Units. Això dura fins a principis dels anys noranta. Però la crisi de 2007 ha elevat el dèficit públic a xifres més grans encara.


Crítica des d'una visió marxista:

Els keynesians argumenten que els programes del govern estàn mal dirigits. No obstant això, l'impacte de les mesures keynesianes en cas de recessió afecten en la despesa pública, i per tant en el deute, mentre que és totalment incert respecte a l'activitat econòmica, ja que les mesures es duen a terme per impulsar l'economia i no per resoldre els problemes bàsics de la societat.

Per tant, les polítiques keynesianes poden ser una solució a curt termini en vista dels problemes de bloqueig econòmic. Però si persisteixen condueixen a solucions que poden ser pitjors que el problema inicial, perquè no ataquen l'arrel del problema. D'aquesta manera, en els anys vuitanta els Estats Units adopten una solució enfront de l'escassa demanda i l'estancament dels ingressos gràcies a l'endeutament de la majoria de la població. Com a conseqüència, l'economia coneix un nou impuls gràcies al consum.

No obstant això, avui dia el crèdit privat de les llars ha augmentat a un nivell inimajinable. Ha arribat a prop del 100% del PIB dels EUA: en altres paraules, les persones ja han consumit el PIB que s'anava a produir el següent any. Una situació insuportable, els bancs exigeixen pagaments i expropiacions massives, amb el conseqüent creixement de la pobresa.

3-EL CAPITALISME MORAL

Keynes guardava un últim as sota la màniga: la moralització del capitalisme. En haver crescut en un ambient intel·lectual i crític, va assumir el concepte d'interès general.

Això porta a Keyness a establir dues categories de capitalistes, com encara continuen repetint molts keynesians: bàsicament els bons i dolents. 
Els primers són els que inverteixen, els industrials, que es preocupen per la legalitat dels seus actes, i possiblement que mantenen codis ètics. 
El segon grup el formen els especuladors, els administradors cobejosos, que no es detenen davant de res per obtenir beneficis, que menyspreen les lleis, el proïsme, la moralitat… Per tant els primers han de ser protegits. Aquesta és una de les funcions de l'Estat, que ha d'estar format per homes íntegres i que actuen impulsats per l'interès general. En paraules que Keynes no va utilitzar, però que uns altres van escriure: afavorir el capitalisme industrial enfront del capitalisme financer.

 crítica des d'una visió marxista:

Una vegada més, la idoneïtat d'aquest anàlisi pot ser qüestionada. En primer lloc, el concepte de moral és sovint el privilegi d'un stablisment elitista. De fet, quan estàs en el cim es pot pensar a ser generós. És fins i tot una estratègia raonable, ja que és una manera d'assegurar la lleialtat dels clients, alguna cosa que pot ser-te útil en el futur (en cas de protestes contra el poder, per exemple). Però les persones que vulguin ascendir en l'escala social han d'oblidar els seus escrúpols i l'ètica, perquè probablement hauran de grimpar sobre els cossos d'uns altres per aconseguir-ho.

En conseqüència, són principalment les circumstàncies i la posició socio-econòmica les que determinen la forma positiva o negativa en què es treballa, i no les idees personals (encara que aquestes també puguin exercir un paper). Però el capitalisme abans de res, és un sistema basat en el proverbi "la força és el dret", igual que altres classes socials ho van seguir durant l'esclavisme o el feudalisme. El poder és el dret, en aquest cas, no per la força individual, la reputació de la família o el luxe, sinó per la capacitat d'acumular diners (o capital). En essència aquest sistema no pot ser moral, ètic o generós.

La voz dormida

Divendres vaig tenir el gust de gaudir d'una pel.lícula molt bona que té com a títol "la voz dormida". És una pel.lícula basada en la novel.la de Dulce Chacón i ambientada en terres andaluses durant la dictadura franquista. Ja era hora que es fés una pel.lícula allunyada de la inexistent "reconciliació" que es dóna per exemple en la pel.lícula "las trece rosas", que acaba amb un missatge reconciliador cap a una dictadura que amb la transició democràtica va quedar lliure de qualsevol pecat i les persones repressaliades mai han estat reconegudes en el sentit més profund de la paraula.

En aquesta pel.lícula es mostra la careta més real de la dictadura franquista i de l'esglèsia catòlica (a nivell ideològic i repressiu), també ens mostra la lluita de les dones en les presons així com el seu patiment diari, i sobretot es reivindica la memòria històrica, deixant clar qui va començar la guerra i perqué o el fet de que els majors crims comesos pel franquisme van ser un cop guanyada la guerra, crims que mai han estat jutjats.

I especialment es fa un sincer homenatge per totes les dones repressaliades durant la dictadura franquista, que es van organitzar i van combatre pels seus drets com a dones i com a treballadores.

Recomano a totes les persones que tinguin la oportunitat que la vagin a veure.

Inmigrants contra inmigrants

És curiós el fenòmen de la Plataforma per Catalunya. A les eleccions celebrades ahir va treure un resultat de 60.000 vots arreu de Catalunya. La majoria de vots es concentren als pobles i ciutats de les rodalies de Barcelona (Hospitalet, Sant Boi, Terrassa, Mataró, Sabadell etc.), unes ciutats amb uns índexs d'inmigració durant els anys 70 molt elevats, inmigració procedent majoritàriament d'Andalusia, Castella, Galícia etc., és a dir, inmigració castellanoparlant. Que aquests inmigrants espanyols avui dia se sentin "de casa" podria ser una cosa positiva, tot i que realment per alguns d'ells casa seva és Espanya, i en general en aquestes ciutats poblades majoritàriament per inmigrants espanyols, sentir a parlar la llengua catalana no és una tasca fàcil. Ara però, alguns d'aquests inmigrants espanyols (molts d'ells inadaptats) racistes, defensen l'expulsió dels inmigrants nouvinguts, al.legant motius d'inseguretat, delinqüència, religió, cultura o llengua. Recordo no fa masses anys, que alguns fills d'aquests inmigrants espanyols també formaven bandes que es dedicaven al robatori a menors (de classe treballadora com ells), rebutjaven la llengua catalana i portaven una estètica molt característica: cap rapat com un cendrer, bomber amb bandera d'espanya i colors llampengants. Sembla ser que aquests mateixos o els seus pares, diuen que se senten insegurs amb la nova inmigració, deu ser cosa de pèrdua de sobirania i poder entre bandes. Molts de nosaltres en algún moment vem o hem patit insults de "catalufos" o "rojos" per part d'aquestes bandes d'analfabets i garrulos espanyols, però mai vem crear cap partit que defensés l'expulsió dels inmigrants espanyols per aquest motiu, doncs igual que dins aquest col.lectiu inmigrant hi havien persones amb una ideologia anti-catalana i feixista, també hi havien grans lluitadors de la classe obrera i defensors del poble català, i a part d'això, tots i totes som persones més enllà del nostre orígen i encara ens uneix més el defensar els interessos de la mateixa classe.
És trist, doncs, veure ara inmigrants espanyols (com l'alcalde de Badalona) fent campanya contra els inmigrants nouvinguts, quan haurien de ser els primers en solidaritzar-se amb els nouvinguts, sabent el que van haver de passar ells mateixos o els seus avantpassats havent de marxar de la seva terra per buscar feina.

També però, dins la Plataforma per Catalunya, hi han catalanets "de tota la vida" com en Josep Anglada, tot i això cal destacar que són aquells catalanets espanyolistes o que històricament han col.laborat amb els agressors de la nació catalana, com els virreis o la lliga regionalista, o simplement són catalans racistes, que desgraciadament també n'hi han com a tot arreu.

Eleccions 20 de novembre

Avui ha sigut un d'aquells dies en que un no sap què fer. Votar o no votar, qui votar...una sensació de fàstic m'ha recorregut tot el dia en pensar en les eleccions. Per un costat tenia la idea d'abstenir-me (seguint allò de que les eleccions espanyoles no són les eleccions de la nació catalana) amb els seus pros i contres. Per un altre costat pensava en votar una candidatura extraparlamentària, tot i que després de que el PCPC no es pogués presentar a Barcelona havia perdut pes, però encara dubtava si donar suport a la candidatura "anticapitalistes". I finalment em plantejava votar nul. La primera opció l'he descartat ja que l'abstenció quedarà comptabilitzada com aquella part de la societat que, o bé passa de les eleccions, o està en contra dels polítics. També l'havia descartat perque em plantejava que tot i que és cert que són eleccions d'un estat que no es el de la nació catalana, tot allò que es decideix ens agradi o no ens representa,  i també penso que com a internacionalista prefereixo per a l'invent del estat borbònic una república socialista que accepti l'autodeterminació dels pobles abans que el que hi ha ara.

La segona opció finalment l'he descartat ja que la candidatura anticapitalista era votar el que menys em desagradava i també suposava donar més força als partits grans segons el funcionament de les eleccions valorades en %.

Finalment he decidit votar nul, ja que he considerat que era demostrar que ni em sento part de l'estat espanyol, ni recolzo cap candidatura de les que es presenten. Un vot nul això sí, amb un adhesiu crític amb el sistema capitalista i amb "Espanya".

Dels resultats què es pot dir...majoria absoluta del PP, cosa que demostra la ridiculesa d'aquest sistema parlamentari on el vot passa de PSOE a PP com qui avui és del Barça i demà del Madrid, i per tan demostra que el bipartidisme és sempre més del mateix i què poques persones fan un vot conscient coneixent bé els partits i els seus programes. Ara tocarà seguir com fins ara, lluitant contra un sistema capitalista que només provoca misèria i explotació, i un estat espanyol que només actua amb la imposició i la negació contra les diferents nacions de l'estat. Això sí, possiblement les agressions contra els i les treballadores i contra les nacions seràn més salvatges que fins ara, així que ja se sap, a més repressió=més lluita, com si d'una regla de tres es tractés.

A nivell del principat cal dir que a CIU no li ha passat factura les retallades que estàn aplicant cosa que es desesperant d'entendre, i s'accentua la crisi de la socialdemocràcia liberal arrossegant al PSOE als resultats més baixos de la seva història. En quan a ICV/IU cal dir que han obtingut un resultat prou positiu amb un augment important  de vots, tot i que encara es poca la gent que vagi més a l'esquerra quan està decepcionada amb el PSOE. En quan  a ICV/IU, cal celebrar que Equo no hagi obtingut cap escó, cosa que fa que els sectors més partidaris d'abandonar el roig i quedar-se amb el verd (ICV i Llamazares) hagin vist fracassades les seves aspiracions d'anarse' n de la mà amb Equo. Ara caldrà veure si el reformisme que representa IU sap regenerar-se o segueixen amb la seva idea de ser el germà petit del PSOE.

L'únic que realment m'ha alegrat una mica de tot plegat és el triomf d'Amaiur, que passa a ser la primera força a Euskadi i la tercera a Navarra, deixant a l'estacada al PNV i convertint-se amb la primera força d'Euskal Herria, caldrà veure i seguir atentament el procés que s'està portant a terme a Euskal Herria.

Crec que això és tot, la veritat, no tinc masses ganes de comentar res més. Això és Espanya, i les eleccions espanyoles són aburrides i pròpies d'un país amb poca varietat i molta autoritat.

El capitalisme o la humanitat

El sistema capitalista utilitza la guerra , destrueix i saqueja els recursos naturals amb tal avaricia que posa en perill l'existència del planeta i provoca crisis alimentàries i humanitaries que envien a la mort a molts infants només néixer. Mentre la burgesia acumula cada cop més riqueses i utilitza la guerra per apropiar-se de matèries primes i expandir el seu poder arreu del món, mil mil.lions de persones moren de fam al món, i és que per que hi hagin uns quants rics al món n'hi han d'haver molts que es morin de gana, però sempre quedaràn les ONG per rentar la cara de la burgesia i que ningú pugui dir que no es preocupen per la misèria. Però bé, per la burgesia només són això, miserables. Per tan, segons l'òptica d'aquesta gent, la vida humana només importa si poseeixes quelcom, ja se sap, "tanto tienes tanto vales". I si no vals res, només et queda la misèria. Cada dia que passa sota el domini de la burgesia equival a una calada de fum tòxic pel planeta, equival a elevar la fam al món a nivells desorbitats, equival a una guerra en un país del continent africà, asiàtic o americà, equival a treure el futur de joves que només representen un codi de barres, equival a morir com un incordi a aquelles persones de la tercera edat que ja no serveixen com a mà d'obra, equival equival....a la destrucció de la humanitat.

El moviment dels indignats

 Si es pogués anomenar d'alguna manera el moviment dels indignats, seria anomenar-lo moviment popular de crítica.

 Si bé va començar com un moviment crític amb l'actual situació de crisi econòmica i per tan d'aquells qui l'han provocada i consentida, però sense cap tipus de propostes alternatives que no fossin a títol individual, ara ha esdevingut en un moviment crític amb el sistema capitalista i especialment amb la onada de mesures neoliberals que apliquen els governs amb l'excusa de la crisi econòmica, i s'ha ideologitzat cap a postures de transformació social i econòmica però que divergeixen molt entre les persones que participen en el moviment dels indignats. Possiblement moltes de les persones que formen part d'aquest moviment no es mobilitzaven mentre l'estat del benestar no es trobava en perill, i possiblement moltes de les persones "indignades" el que reclamen és que es mantingui l'estat del benestar. De fet, aquest moviment no parteix d'un anàlisi de classe, i per tan esdevé en un moviment interclassista que es posiciona en postulats democràtics i progressistes, i en alguns casos rupturistes.

Aquest moviment però ha aportat coses molt positives en varis aspectes: La mobilització juvenil (en un moment en que cada nova generació estava més alienada que l'anterior els joves han sortit a reclamar el seu futur), la superació dels sindicats pactistes UGT i CCOO (les assemblees de treballadors/es han superat les cúpules sindicals especialment als sectors de sanitat i ensenyament), assenyalar el sistema capitalista com el problema més enllà de la crisi econòmica i aglutinar un moviment popular ampli i aglutinador que sens dubte ha superat i ha donat una lliçó a totes les organitzacions de l'esquerra anticapitalista que no havien sigut capaces de crear un moviment de masses tan ampli com aquest.

El problema d'aquest moviment és el fet de no ser classista, i no saber interpretar que la classe dominant té molta capacitat per adaptar-se a possibles canvis de contestació popular que no es basin en la presa de poder per part de la classe treballadora, l'únic canvi que no podrien assumir. Això, fa que molts cops es caigui en posicionaments petit-burgesos. Alguns d'aquests posicionaments són la defensa de banques ètiques, comerç de proximitat, empreses cooperativistes, etc. aquests posicionaments no es plantegen com a alternativa al neoliberalisme, sinó que es plantegen com si fossin una alternativa al model econòmic capitalista, obviant que el model econòmic capitalista potser tan neoliberal com Keynessià. 

De fet, una mostra de que aquests posicionaments no plantegen la ruptura amb el sistema capitalista sinó canvis en l'estructura del sistema, són les declaracions que va fer el cap dels antidisturbis de la policia nacional, que assegurava que aquest moviment havia ajudat molt a evitar possibles conflictes socials que esdevinguessin en una revolució.

Caldrà veure com evoluciona el moviment dels indignats, de moment cal dir que des que va començar ha evolucionat de manera positiva, i s'estàn creant xarxes de contrapoder popular, que sens dubte porten a la pràctica revolucionària, però caldrà veure si l'implicació dels treballadors i les treballadores acaba convertint aquest moviment en un moviment de classe que planteji una alternativa al sistema capitalista.

Bildu: llums i ombres

El dia 22 de maig Bildu arrassava a les eleccions municipals, quedant com a primera força en nombre de regidors i regidores, un triomf espectacular per la nova aposta política de l'esquerra abertzale. Des del primer dia he defensat l'aposta per abandonar la confrontació armada i apostar per una confrontació política. Els resultats de les eleccions van posar contra les cordes l'estat, mostrant que la confrontació política els i era molt més dolorosa, doncs la comoditat amb que l'estat es mostrava fa un temps s'ha tornat en un neguit constant per la nova situació política que es viu a Euskal herria. També cal destacar la intensitat amb què es mostra l'esquerra abertzale per solucionar el conflicte i la seva aposta inequívoca per la pau, sens dubte aquesta aposta constant per la pau només pot rebre elogis cap a l'esquerra abertzale, tot el contrari que en el cas de l'estat espanyol, que segueix posant trabes a la nova situació política  i apostant pels mètodes de violència estatal.

Des que Bildu es va constituir i des que governa en varis ajuntaments, s'ha mostrat com un moviment a nivell municipal de contrapoder popular, per un costat implantant una gestió econòmica i social diferent a la del marc econòmic capitalista, fomentant la participació popular en els ajuntaments, implantant polítiques de gènere en clau antipatriarcal o de defensa del territori, canvis en la gestió de l'habitatge etc., sens dubte una manera de combatre el capitalisme i l'opressió nacional des de les viles i ciutats basques.

Però no tot són llums en la nova aposta política de l'esquerra abertzale, més en clau teòrica que pràctica, almenys de moment, però sens dubte la teoria i la pràctica van lligades i això es el que fa que algunes posicions teòriques s'acostin més al negre que al blanc. Una d'aquestes apostes del nou cicle polític recau en enfortir la lluita institucional i crear aliances en clau sobiranista. Si ens basem en un anàlisis estrictament nacional, aquesta aposta es sens dubte un avenç molt important cap a la independència, però si s'analitza en clau social aquesta aposta fa un "tuf" a reformisme que fa por. Les institucions són un instrument de la classe dominant, i per tan han de ser un mitjà però no una finalitat. Les aliances a nivell sobiranista són més que perilloses doncs una aliança amb la petita burgesia i amb la burgesia basca impliquen rebre i cedir. Rebre potser en el camp de la defensa de l'amnistia o de la independència, i cedir potser en abandonar els postulats revolucionaris cap un estat socialista. Cap burgès fa una aliança amb aquell que vol destruir el seu estat. Si bé és cert que el PNV ha rebutjat anar a les eleccions amb Bildu, a EA no hi falten persones que integren la patronal basca o fins i tot l'opus dei. 

Un altre ombra en el camp teòric és l'acceptació de les lleis espanyoles com la llei de partits (antidemocràtica). Tot i que l'esquerra abertzale té poques sortides des d'allò de "todo es ETA" si vol participar en el front institucional, acceptar les lleis espanyoles és un perill, doncs et poden integrar fàcilment com va passar amb molts partits independentistes o revolucionaris l'any 78.

L'última ombra recau en l'abandonament dels postulats revolucionaris. Si bé es cert com deia abans que l'esquerra abertzale ho té molt difícil des que va ser il.legalitzada, cal dir que una cosa és apostar per vies pacífiques i l'altre ser pacifista, és a dir, una cosa es superar el cicle de confrontació armada, i una altra és dir que expulsaràs del teu partit qualsevol que tingui una actitut violenta. Les revolucions (des de la francesa que tant admiren els burgesos, fins la bolxevic) han desencadenat en conflictes violents, conflictes que han esdevingut en violents perque el poder dominant que controla l'estat sempre utilitza la repressió violenta per reprimir quelsevol moviment perillòs per mantenir la seva hegemonia, i això té com a resultat una reacció dels moviments populars que molts cops esclata en conflictes violents, un exemple clar és el que ha passat en el desallotjament de Kukutza aquests dies a Bilbo.

Per tan en el camí de Bildu ens trobem llums i ombres, per un costat llums lligades al contrapoder popular hi ha l'avenç cap a la independència, i per un altre costat ombres lligades a l'aposta directa pel front institucional i l'acceptació de les lleis del poder dominant.

Cap a la vaga general!

El 29 de setembre, els sindicats anomenats "alternatius" o combatius sortiràn al carrer a manifestar-se conjuntament i a preparar una nova vaga general. Tal com ja van fer fa uns mesos, quan van convocar una vaga general sense comptar amb el suport dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT), es seguirà el mateix model per protestar per les retallades que patim els i les treballadores així com per protestar que el pes de la crisi ens el facin pagar a les treballadores. La veritat és que s'ha de valorar positivament la valentia d'uns sindicats, que tot i saber que són minoritaris, no romanen quiets mentre els sindicats majoritaris signen acords amb el govern que atempten con els drets dels treballadors. Sens dubte, si els sindicats majoritaris no estàn disposats a deixar clar que els treballadors tenim la força perque som majoritaris i si parem el país no pot tirar endavant, algú ha de fer-ho. No ens podem quedar quiets mentre l'atur juvenil és del 41% i mentre desmantellen l'estat del benestar o millor dit, les concessions i els drets que havien entregat als treballadors després de molta lluita. Si fa dos anys es lluitava per un augment del sou o per reduir la jornada laboral, avui estem lluitant per mantenir el nostre lloc de treball o perque no ens redueixin el sou. Si fa dos anys estavem lluitant perque faltaven escoles públiques per a tothom, avui estem lluitant perque no es privatitzin les escoles públiques que hi han, si fa dos anys estavem lluitant per un habitatge digne, avui estem lluitant contra els desnonaments; i així un llarg etc. Nosaltres ja estem perdent, nosaltres ja vivim pitjor que fa dos anys, ja tenim unes condicions pitjors, hem passat de lluitar per millorar les nostres condicions, a lluitar perque no ens les empitjorin. Així doncs, no han de perdre ells també quan ens retallen drets? no els hi em de demostrar que els treballadors som la classe majoritaria i que si ens toquen es cremaràn? doncs la vaga general és la màxima expressió de la demostració de força que pot assumir la classe treballadora davant la burgesia, i això els sindicats majoritaris ho saben, i saben que el conflicte entre classes està en una fase de tal confrontació que sel's i pot escapar de les mans la pau social firmada entre burgesia i proletariat. Nosaltres no seguirem el seu joc. ENDAVANT CAP A LA VAGA GENERAL!

L'etern debat nacional: confrontació o entesa?

Aquests dies els mitjans de comunicació catalans han parlat molt sobre la data del 10J, doncs es complia un any de la gran manifestació en contra de la retallada de l'estatut que va acabar esdevenint majoritariament en una manifestació a favor del dret a l'autodeterminació. I un any després què?

Doncs bé, en primer terme cal dir que un any després el debat nacional s'ha posat sobre la taula i en boca del poble català, cosa prou important, i que a part de que s'han fet referèndums arreu del principat on s'ha imposat el SÍ a la independència, una última enquesta del CEO mostrava que el 43% dels i les catalanes votaria a favor de constituir un estat propi. Així doncs, un any després l'independentisme a augmentat considerablement. Ara bé, això no ha anat lligat a un avenç cap a la independència sinó que tot el que pot venir del nou govern espanyol fa pensar que hi haurà un retrocés en l'avenç cap a la independència i els drets nacionals del poble català. L'aposta per l'entesa amb Espanya ha demostrat ser un fracàs, però tot i així a l'hora d'anar a votar, el poble català segueix escollint el partit nacionalista català que aposta per l'entesa amb Espanya, CIU. El camí de l'entesa fa avançar un pas i retrocedir-ne dos, especialment per aquelles persones que no formem part de la burgesia catalana; un exemple clar seria la concessió de tres hospitals catalans a la generalitat a canvi de que CIU hagi votat els pressupostos del govern del PSOE, tres hospitals que la generalitat privatitzarà i per tan que no beneficien al poble català sinó a la burgesia catalana.

Parlar de sobiranisme i d'entesa amb Espanya és contradictori, doncs la constitució i les lleis espanyoles no permeten el dret a l'autodeterminació del poble català, i no només això, sinó que ni tan sols permeten aquell estatut descafeinat que va ser retallat pels tribunals espanyols. Però el poble català segueix sent cobard, i aquesta cobardia fa que prefereixi ser trepitjat mentre pugui avançar un míl.limetre abans que entrar en una confrontació amb l'estat espanyol. La via de la confrontació és inevitable mentre les aspiracions del poble català siguin les de constituir un estat propi i les de l'estat espanyol imposar la unitat d´Espanya. Sense confrontació no pot haver-hi independència, a no ser esclar, que ens convertim en un Sudàn del Sur i deixem explotar el petroli als EEUU i la UE, cosa improblable perque a Catalunya no només no hi ha petroli sinó que pràcticament no hi han matèries primeres d'importància econòmica. La confrontació s'ha de practicar dins i fora de les institucions, un exemple poden ser els referèndums il.legals i alhora democràtics sobre el dret a decidir convocats pel poble català a peu de carrer o practicar la desobediència civil i el boicot a les lleis i la constitució espanyola des dels ajuntaments i la generalitat. Negar-se a pagar els nostres diners o negar-se a aplicar les seves lleis, perqué no? Convocar un referèndum des de la generalitat sobre el dret a decidir, perqué no? Diuen els que aposten per l'entesa que un referèndum s'ha de fer per guanyar, no serà que són ells els que no volen guanyar el referéndum? Ells tenen molt a perdre després de molts anys de negocis i encaixades de mà amb Espanya, nosaltres en canvi, no tenim res a perdre, de fet ho tenim tot per guanyar, i és per això que no compartim amb ells aquesta por de formar el nostre propi estat.

El PCPE avança, el sistema ataca

L'estat espanyol s'ha caracteritzat des dels inicis de la transició, per estar dominat pel debat esquerra-dreta en termes bipartidistes (amb l'excepció de les nacions històriques), afegint com a alternativa a aquest bipartidisme el PCE-IU. Aquest anàlisi dins de la societat espanyola, no ha aportat mai cap canvi substancial en quan a governs de dreta o esquerra, doncs tan uns com altres eren partits integrats en el sistema i especialment hereus de la constitució, la monarquia i la unitat d'espanya. És cert doncs, que aquest anàlisi, ha beneficiat l'estructura del estat que s'ha perpetuat i enfortit amb un debat que no posava en risc la seva estructura, ja que l'esquerra i la dreta al estar integrades en el sistema, havien abandonat les postures antiges de l'època franquista, la dreta acceptant llibertats democràtiques i l'esquerra renunciant a la república i el socialisme. En termes polítics doncs, a l'estat espanyol la desmobilització popular ha estat inmensa, i especialment la lluita obrera ha estat lapidada per part de socialdemòcrates i reformistes, alhora que el projecte socialdemòcrata del PSOE, i el projecte socialista institucional del PCE han fracassat rotundament. Amb aquest panorama, no es d'estranyar, que partits com el PCPE, hagin obtingut un creixement important en els darrers anys, alhora que (especialment amb la crisi econòmica) s'hagi accentuat i s'hagi fet més visible el fracàs del projecte socialdemòcrata i reformista, que més enllà d'haver aconseguit augmentar l'estat del benestar i aconseguir millores per a les classes populars des dels seus governs, el que han fet (en aquest cas el PSOE) ha estat lapidar l'estat del benestar i aplicar mesures econòmiques neoliberals. Aquest rumb que fa anys que va anar agafant el projecte del PSOE, va arrossegar el PCE-IU, que sempre havia apostat per un front d'esquerres amb el PSOE que també s´ha demostrat un fracàs per a les classes populars i especialment per a la classe treballadora. El PCPE doncs, a mesura que creix i avança el seu projecte, representa un problema per l'status quo de l'estat espanyol, que té el temor que els comunistes deixin de ser els "amigos rojillos" del PCE-IU i passin a ser un partit que no renuncii a la república i al socialisme, i per tan que representi una alternativa que a Espanya (excloent les nacions històriques) no existeix. Així doncs, la campanya de criminalització contra el PCPE va començar amb el judici als tres companys catalans del PCPC i ara s'enmarca en la detenció de 5 companys del PCPE d´Asturies acusats de terrorisme, el  que podríem dir una detenció a la basca.

Salou: un exemple del capitalisme depredador

Salou, com molts pobles de la costa catalana, es un dels exemples que indica que sota el sistema capitalista, tenir mar es una putada més que un luxe. Antigament Salou era un poble de pagesos i pescadors, on els boscos de pins i les platges i cales donaven una alta riquesa de flora i fauna al paisatge de la zona. De fet, la meva àvia sempre m'explica, que en algunes platges com els "llenguadets" se li va atorgar aquest nom perque a la sorra s'hi podien veure llenguados, cosa impensable avui dia. Algú podria pensar que em refereixo a l'època de la prehistòria, però en realitat, només fa dos generacions ( o una i mitja) d'això. Als anys 60, en ple creixement econòmic franquista lligat al "boom" inmobiliari, Salou va començar a substituir el sòl agrícola per l'urbà, amb agressions al territori de gran magnitut, on es constuïen hotels i apartaments a primera línia de mar. Amb els anys l'especulació (que encara continua) va fer que a Salou desapareixessin els pagesos i amb ells l'agricultura. Els pescadors també van desaparéixer amb la privatització del port, que s'ha convertit en un port "esportiu" de vaixells privats. Les agressions al territori han estat continues, tan a nivell de construccions massives (algunes de les quals inacabades amb la crisi actual, deixant carrers i faroles en solitut amb un paisatge fantasmagòric), com amb l'obertura de ports i clubs de golf privats, i especialment l'expansió de port aventura. Moltes persones diuen que això li ha anat bé al poble, doncs tothom pot tenir feina al sector de serveis. Primer de tot cal dir que això va lligat a l'expansió de Salou en quan a població (especialment de Saragossa), però cal analitzar quines són les condicions laborals que s'ofereixen. A Salou hi ha un restaurant que és molt conegut, però no perque s'hi mengi bé, sinó perque es l'únic on es respecta el conveni laboral de l'hosteleria. De fet, el que és normal a Salou, es treballar de dilluns a diumenge a jornada complerta amb un sou d'entre 600-1000 euros (ho sé per pròpia experiència). Alguns llocs però, especialment els càmpings, es donen alguns fets com que si plou no cobres doncs el càmping tanca..., per tan el tipus de feina en un poble on els empresaris necessiten treure el màxim benefici durant la temporada d'estiu, es d'una precarietat extrema. L' ajuntament de Salou, no es queda curt, doncs encara no ha tingut cap alcalde que no sigui corrupte, i la oposició, no es que doni gaires esperances al respecte. De fet a les últimes eleccions municipals, va guanyar CIU i sembla ser que compraven el vot a 20 euros, fets que estàn pendents de resolució judicial per si anulen les eleccions. Altres partits però, no compren el vot a 20 euros, sinó que paguen dinars, un altre forma de caciquisme. Per tan, en un poble que viu del turisme, potser el fet de tenir mar ha estat més una putada que un luxe, doncs han destruit el territori, obtenen feines més que precaries sense cap tipus de dret laboral, tenen un ajuntament que practica el caciquisme i la corrupció, un turisme de borratxera i a nivells lingüístics sentir parlar la llengua catalana es tan difícil com a Mallorca. Davant d'aquest panorama, qualsevol persona podria pensar com és que no hi ha cap resposta ciutadana, però un altre dels grans triomfs ha estat fer d'aquest poble, un poble desarraigat al seu municipi. De fet, la primera manifestació la vem fer els joves en resposta a l'obertura d'una seu d'un partit feixista.

La gran pregunta és: És possible fer marxa enrere? possiblement és molt difícil, però potser valdria la pena, com a mínim, que no el segueixin destruint, però caldrà un moviment rupturista que sàpiga convéncer els ciutadans i les ciutadanes del municipi.

Grècia: Revolució popular o cop d'estat

La crisi a Grècia fa temps que fa trontollar el sistema en aquell país, per un costat per la impossibilitat de pagar el deute que el BCE (banc central europeu) li exigeix, exigint-li que retalli més drets socials i serveis públics a canvi de ser rescatat econòmicament pel Fons Monetari Internacional. Aquestes mesures però, a Grècia signifiquen una onada de protestes al carrer degut a la alta mobilització obrera i popular que hi ha en aquell país, encapçalades pel partit comunista de Grècia (KKE) i el seu sindicat afí (PAME). Cal tenir en compte que el KKE es la tercera força política del país amb un 11% de suport a les urnes. Per un altre costat el malestar juvenil l'encapçalen majoritariament els moviments anarquistes, que també tenen una forta implantació especialment a les universitats de gregues, tot i que en aquest terreny també tenen una forta implantació els comunistes. Desde les primeres retallades que va aplicar el govern grec per poder rebre el paquet de rescat extern trienal de 110.000 mil:lions d'euros el 2010, s'han convocat a Grècia 14 vagues generals, i el mes de juny n'hi ha convocada un altre. El clima que hi ha a Grècia mostra una confrontació social a gran escala, amb manifestacions i vagues continues que aturen el país i enfrontaments contundents entre la policia i els manifestants. Els plans d´ajust econòmic que fa pagar el govern a la classe treballadora estàn portant el país a un esclat inmediat on una revolució popular podria arribar en qualsevol moment. Però cal tenir en compte, que la UE i la oligarquia grega abans que permetre una revolució a grècia apostaràn per qualsevol sortida, fins i tot un cop d'estat militar, com advertia un diari turc on assegurava que la CIA veu la possibilitat de que això passi. Per tan, aquest context mostra la necessitat de fer un seguiment ampli de com es pot desequilibrar la balança, i esperem que els comunistes puguin afrontar de manera intel.ligent el procés revolucionari perque no acabi amb un cop d'estat militar i sanguinari.

Anàlisi eleccions municipals 22 de maig

El dia 22 de maig vaig sentir una gran alegria al veure els resultats de les eleccions municipals pels grans resultats que van obtenir les CUP. En quatre anys aquesta candidatura ha aconseguit multiplicar per cinc els seus regidors o regidores, passant de 20 a més de 100 regidors al principat de Catalunya. Tot i el boicot informatiu, la CUP ha demostrat que la victòria s´aconsegueix al carrer, treballant amb i pel poble, amb un missatge clarament rupturista, tan amb l´estat espanyol com amb el sistema i especialment amb el funcionament dels actuals ajuntaments, carregats de corrupció i paràsits encorbatats. Sens dubte els partits polítics no han paït bé aquest creixement, i es comprensible, doncs si la CUP va insertant el seu projecte i augmentant el suport popular, aquests partits polítics veuen que trontolla aquest negoci tan ben montat que tenen i que li diuen "democràcia parlamentària". Dins del panorama independentista el monopoli durant molts anys l´havia tingut ERC, sent tot allò que estava a l´esquerra d´ERC "un problema de la guàrdia civil" (com ho va definir en Carod Rovira fa uns quants anys). De fet, tenien el monopoli de tal manera, que fins i tot en un senglar rock de fa molts anys, l´Uriel Bertran (encara militant d´ERC) es va permetre el luxe de vacilar-me quan li vaig dir que havia votat les CUP a les eleccions europees, dient-me: "Ah! Ets tú el que has votat les CUP?" (referint-se a que les CUP només havien tret un vot...), frase que va provocar un esclat de riure entre els llepaculs de les JERC que el rodejaven. Potser l´Uriel aquest 22 de maig no va riure tan quan va veure els resultats de la CUP i els del seu partit, SI. Sembla ara que és possible que l´independentisme pugui estar encapçalat per un partit o moviment que també reivindiqui el socialisme, tal com ha passat sempre a Euskal Herria, cosa que també provocaria urticàries als amants de la tricolor, que segueixen igual que el PCE d´en Carrillo relacionant independència amb burgesia o petita burgesia (igual que en Lerroux per cert). De totes maneres, queda molt camí per recórrer, i la CUP ha de saber definir el seu projecte amb exactitud sense tantes variants entre cada poble on hi ha una CUP, així com articular un missatge d´unitat arreu de la nació i defensant els interessos de la classe treballadora sense embuts. També caldrà veure si la CUP d´aquí quatre anys es capaç d´avançar també en el País valencià i les illes Balears per enfortir la construcció nacional.

Com a nota negativa de les eleccions cal destacar la victòria de les idees xenòfobes especialment en aquells sectors procedents de la inmigració dels anys 60 i 70, amb l´augment de la PXC i el PP amb els seus discursos anti-inmigració. Es molt trist que el populisme anti-inmigració penetri tan en aquells sectors que també van haver de marxar de casa seva per buscar un futur millor a la dècada dels 60, així com que aquests sectors s´equivoquin al analitzar qui ha provocat la crisi i perqué ens trobem en l´actual situació econòmica i social. També com a nota negativa cal destacar que els representants de la burgesia catalana ja tinguin el monopoli de Catalunya tan a la generalitat com als ajuntaments principals, la Catalunya del Palau de la música , els "xanxullos" i la farlopa ja torna a aconseguir la glòria.
A la resta de l´estat cal destacar els resultats de la coalició Bildu, quedant com a primera força a Euskadi en nombre de regidors i segona en nombre de vots, aconseguint guanyar fins i tot en l´ajuntament de Donosti. Amb aquests resultats queda encara més clar que el govern basc format per PSOE-PP es tan il.legítim que no es reconegut ni tan sols per la meitat de la població. Esperem que en les próximes eleccions l´esquerra abertzale pugui presentar una candidatura en igualtat de condicions, sense haver de fer mil estratègies perque una gran part del poble basc pugui votar una candidatura. Els resultats de Bildu i també el creixement de les CUP, evidencien cada cop més el fracàs del estat espanyol, i la cada cop més clara ruptura entre les nacions històriques i "Espanya".
A la resta de l´estat els resultats han estat els esperats. El PP ha guanyat a pràcticament tot l´estat i el PSOE s´enfonsa castigat per la política neoliberal aplicada pel govern socialista. IU augmenta a la majoria de llocs els seus vots, però encara es troba lluny de ser alguna cosa més que l´amic petit del PSOE. De fet, el bipartidisme espanyol es el gran triomfador cada cop que hi han eleccions.

Alguns apunts sobre Democràcia real ja!

El dia 15 de maig (un dia després de la manifestació sindical que va agrupar milers de persones) es va convocar una manifestació via facebook i twitter per mostrar la indignació d´una part de la societat envers la situació actual de crisi econòmica i el paper que desenvolupen els polítics i els bancs en aquesta. El manifest anunciava que aquest moviment anomenat "democràcia real ja" agrupava persones tan progressites com conservadores, tan de dretes com d´esquerres, que estiguessin a favor d´una democràcia real amb més transparència política i sense dotar de tan poder als partits polítics i als bancs, per tan es tractava d´un moviment interclassista. Aquest moviment des de bon començament ha estat marcat per una falta de contingut polític ja que "estem indignats però no proposem una alternativa" més enllà de posar limitacions a la banca i als polítics, denunciar el bipartidisme i la llei sindel o demanar l´accés al habitatge per tothom. De fet el que es reclama en el fons es que es compleixi allò que la constitució diu i no es compleix, i algunes lleis que s´han anat aplicant al llarg dels anys o la corrupció d´alguns partits polítics.

Que un moviment format per persones que majoritariament mai s´han mobilitzat per res ara es mobilitzin sens dubte es positiu, més val això abans que es quedin a casa jugant a la playstation o enganxats al facebook. De fet, si aquest moviment ha mobilitzat tanta gent es deu a que es un moviment sense contingut polític més enllà de la indignació per la situació actual en que es troben els "ciutadans", i un moviment sense contingut polític sempre atrau persones alienes a organitzacions polítiques i moviments socials, que malauradament molts cops són massa tancats.
Però cal deixar clar algunes coses: aquest moviment com s´ha vist fins ara, causa simpaties a tertulians de televisió (com en Josep Cuní), mitjans de comunicació, partits polítics de tots colors i a moviments tan de dretes com d´esquerres. Aquestes simpaties es deuen a un factor clau: es un moviment reformista i interclassista (per tan no suposa cap problema pel sistema, més aviat una avantatge) que proposa unes poques mesures que no afecten la estructura del sistema. Ara bé, aquest moviment ha sorgit "del no res" en un moment en que els sectors de l´esquerra revolucionària es troben en un període de creixement i mobilització al carrer així com d´unitat d´acció, en un moment de confrontació de classes on la lluita de classes torna a ser primordial per la classe treballadora un cop va superant la pau social dels darrers anys. Per tan aquest moviment suposa un retrocés en la lluita de classes per a la classe obrera en tan que es interclassista, i també suposa un retrocés per als moviments revolucionaris en un moment de creixement i d´acostament a la joventut en tan que aquest moviment es clarament reformista. 

Per tan aquest moviment interessa clarament al sistema i a la burgesia, doncs si la indignació s´ha de fer palpable, aquests prefereixen que sigui mitjançant un moviment interclassista que només defensi propostes de tipus superficial però sense trencar l´estructura del sistema. 

També cal denunciar l´actitut dels integrants a "democràcia real ja" amb atacs als moviments anticapitalistes mitjançant càntics com  "no som antisistema som gent pacífica" que tracten de crear simpatia a la policia i que s´uneixi a la protesta. Si aquesta gent creu que justificant la repressió contra els moviments socials es guanyaràn la simpatia del braç repressiu del sistema van equivocats, la policia està al servei d´unes lleis i d´un estat a mans dels capitalistes i no mossegaràn la mà de qui els i dona de menjar. No desitjo el mal a ningú dels que estàn acampats, però si justifiquen la repressió contra els moviments socials perque el sistema diu que són "violents" potser hauràn de provar de la seva pròpia medicina per entendre que és la policia i per qui actua.
També em sembla que aquest moviment "apolític" no entén que al llarg de la història, qualsevol conquesta laboral per als treballadors i les treballadores, ha anat acompanyada de la lluita sindical i per tan de l´existència de sindicats, i que no perque ara els sindicats majoritaris esdevinguin en reaccionaris vol dir que la lluita sindical no sigui important i necessària. També em sembla que aquest moviment no entén que al llarg de la història l´existència d´un partit revolucionari es el que ha portat un canvi de sistema com va representar la revolució a Rússia o processos de canvi en governs com el de la segona república espanyola o el govern d´Allende a Xile, per tan l´existència de partits polítics es necessària tot i que actualment els partits majoritaris formin part del sistema.

22 de maig: el meu vot per la CUP

Què proposem la CUP-Alternativa per Barcelona per la ciutat?

Barcelona fa massa temps que dóna l’esquena a les classes populars de la ciutat. La prioritat de l’Ajuntament ha estat afavorir l’especulació urbanística i un model turístic depredador enlloc d’atendre les necessitats bàsiques de la ciutadania.

Davant d’aquesta realitat, la candidatura d’esquerres i independentista CUP-Alternativa per Barcelona plantegem un canvi radical en les polítiques, les quals han de permetre defensar els serveis públics, garantir un habitatge digne, impedir que es degradi l’entorn, descentralitzar les decisions als barris, tallar d’arrel la corrupció i defensar el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans.

És per això que ens presentem a les eleccions municipals del 22 de maig amb un programa que proposa l’aplicació de 5 grans mesures:

1. Protegir el dret a un habitatge digne: Impedir els desnonaments i forçar la posada en circulació dels 80.000 habitatges buits que hi ha a la ciutat.
2. Garantir els serveis públics: Municipalitzar els serveis públics (educació, sanitat i serveis socials) i recuperar els que estan privatitzats (com la gestió de l’aigua, la neteja dels carrers o el bicing).
3. Potenciar l’ús social de l’espai públic: Derogar l’ordenança del civisme i recuperar polítiques que fomentin l’ús ciutadà de carrers i places. Prioritzar els i les vianants i el transport públic per davant dels vehicles privats.
4. Garantir l’estabilitat laboral: Equiparar els convenis dels  treballadors i treballadores de l’Ajuntament i, en cas de contractar una empresa externa, aplicar unes condicions laborals justes.
5. Democratitzar l'Ajuntament: Elaborar els pressupostos de cada districte de manera participativa, exigir transperència a les empreses i reduïr les remuneracions dels càrrecs polítics.
6. Defensar l’autodeterminació: Promoure el dret a la lliure determinació dels Països Catalans i donar suport a la resta de pobles del món que lliuten per a la seva emancipació social i nacional.

EL 22 DE MAIG, VOTA CUP-ALTERNATIVA PER BARCELONA
REVOLUCIONEM LA CIUTAT!

Els mitjans de comunicació i la dissidència cubana

Es curiós i alhora vergonyós com informen els diaris i les televisions espanyoles i catalanes sobre tot allò que passa al exterior. Qui proporciona la informació als mitjans de comunicació? corroboren la informació i la contraresten amb altres informacions? quins criteris segueixen alhora de presentar un fet com una realitat? Segueixen criteris ideològics alhora de donar una informació com a vàlida?

Totes aquestes preguntes me les he formulat cada cop que llegeixo notícies sobre política exterior (també sobre el que passa aquí, però com es més palpable es pot contrarestar amb més facilitat) i especialment en conflictes polítics armats o no armats. Un d´aquests casos podria ser el de les revoltes àrabs, el que passa a Líbia o el que va passar a Yugoslàvia etc. però en aquest cas m´agradaria parlar sobre la manera d´informar que tenen sobre Cuba i especialment sobre la dissidència cubana.

Encara recordo quan el dissident Guillermo Fariñas va ser presentat pels mitjans de comunicació com un veritable lluitador per la democràcia i la llibertat d´expressió contra la dictadura comunista dels germans Castro. També recordo com fa poc informaven a les notícies que un dissident cubà havia mort després de ser torturat per la policia cubana. I no fa molt temps també van informar de la mort d´un dissident deixat a la mà de déu pels metges cubans, igual que parlen de l´existència de 50 presos polítics (650 menys que els que hi han a l´estat espanyol) per tenir una opinió diferent a la del govern. En algún d´aquests casos es van contrarestar les informacions obtingudes? no. Així doncs responent a la primera pregunta formulada abans, és evident que la informació sobre un conflicte amb el govern cubà s´extreu de la dissidència cubana. També es evident i responent a la segona pregunta, que la informació ni es corrobora ni es contraresta amb el que per exemple pugui dir el govern cubà. Els criteris que segueixen per tan, són tan simples com agafar la informació que els i dóna la dissidència cubana i presentar-la com una veritat absoluta. Segueixen criteris ideològics? segurament sí, doncs alguns son empreses (els diaris) i per tan formen part d´un sector privat contrari als ideals de la Cuba socialista, i altres són públics (algunes televisions) i els seus càrrecs depenen d´un govern capitalista.

Per tan, seguin criteris periodístics deu ser molt frustrant treballar per un diari o una televisió que transmet la informació de manera lineal, sense contrarestar-la o posar-la en dubte, de manera que nega el dret d´un periodista a informar-se abans d´informar, es la comunicació lliure que tenim. Potser si haguessin contrarestat la informació haguessin dit que el tal Guillermo Fariñas el van detenir en dos ocasions per actes de violència i no per actes polítics, un per agredir una dona en un hospital i l´altre per agredir un home gran al que li van haver d´extreure la melsa. Potser també haguessin dit que el dissident mort per tortures, segons el govern havia mort per una malaltia o que la persona que va morir després d´una vaga de fam per culpa dels metges en realitat havia mort per culpa de la seva germana seguint instruccions dels grups dissidents de Miami, tal com va mostrar un video que corroborava la versió del govern, potser aquesta feina l´hagués hagut de fer algún periodista, però aquest video mai el van ensenyar a l´estat espanyol.

Potser els mitjans de comunicació haurien de contrarestar una informació donada per personatges i grups polítics que alguns d´ells són coneguts per haver organitzat grups terroristes d´extrema dreta i que l´any 76 van fer un atemptat contra un avió de civils matant-ne 73 (aquests sembla ser que no aniràn mai a Guantànamo).

Mentre tinguem aquests mitjans de comunicació, mai podrem parlar de mitjans de comunicació lliures, doncs no segueixen criteris professionals sinó ideològics i econòmics. Potser estaria bé que una persona pugui un dia adonar-se que el govern cubà no era tan dolent com li havien fet creure, o que una persona com jo se´n pugui adonar que el govern cubà no era tan bo com creia (com ara no em crec res del que em diuen mai puc rebre cap informació negativa sobre el govern cubà objectivament).

1 de maig: dia del treballador

Un primer de maig, als carrers de Xicago, uns obrers en marxa reclamen les 8 hores de jornada laboral...any 1886.

Any 2011 als països catalans. El 1 de maig els treballadors i les treballadores en marxa per preservar els seus llocs de treball, per evitar que es retallin drets socials, per denunciar que la banca i la classe dominant s´embuxaca mil.lions d'euros mentre el poble cada dia viu més en una situació de misèria i sense futur. Les 8 hores de jornada laboral? això no es reclama perque ja existeix, ara treballar 10, 12 o 14 hores se'n i diu fer hores extra. Sembla ser que els treballadors i les treballadores seguim cada 1 de maig reivindicant millores i denunciant la nostra situació, per quan un 1 de maig on no calgui reivindicar els nostres drets? esperem no haver d'esperar 135 anys més, esperem que d'aquí poc gaudim dels nostres drets plens, és a dir, gaudim d'un estat socialista.

En Euskal Herria hay dos clases de personas. Las que son vascas y españolas o las que son de E.T.A

El tribunal Suprem Espanyol ha vetat totes les candidatures de Bildu. Democràcia? sí, a l'espanyola.

L'esquerra abertzale torna a guanyar una batalla ideològica, un cop més demostra que l´estat espanyol no és democràtic, un cop més l'estat espanyol creu que prohibint està guanyant una batalla, una batalla ha curt plaç potser sí, però a llarg plaç l'esquerra abertzale ha tornat a véncer posant contra les cordes l'estat espanyol. Ara ja no serveix el "todo es ETA" doncs fins i tot en Patxi López va dir clarament que EA i Alternatiba no tenien res a veure amb ETA, ara l'estat espanyol cegat per la imposició heredera del franquisme torna a quedar despullat davant de l'opinió pública, i l'esquerra abertzale enlloc de rebre crítiques i condemnes com fa un any, cada dia rep més suports solidaris. Sens dubte les vies polítiques estàn fent molt mal a l'estat espanyol. Els seus nervis mostren la seva debilitat, la seva reacció mostra la seva frustració. Senyor Rubalcaba, divide y vencerás? doncs sembla ser que el tret li ha sortit per la culata, doncs enlloc de dividir-se l´esquerra abertzale sembla que qui es divideix es el front espanyolista imposat a Euskal Herria.

10A: Èxit de participació a la consulta per la independència

Ahir es va celebrar la consulta per la independència a Barcelona amb una participació històrica. Si l´organització de Barcelona Decideix havia fixat com un èxit arribar a un 10% de participació, la participació va ser del 21, 3% que equival a 257.645 persones que van anar a votar. Com a la resta de consultes celebrades arreu del principat de Catalunya, els vots favorables a la independència van arrassar respecte els vots contraris a aquesta, amb un 89, 7% vots del SÍ i un 8, 8% del NO. Sens dubte la jornada d´ahir va ser una expressió de democràcia on es va portar a terme el dret a decidir de Catalunya, tot i que malauradament aquesta consulta no pugui ser vinculant ja que l´estat espanyol no permet el dret a decidir de les nacions i nega el dret a l´autodeterminació del poble català.

Jo personalment he participat com a voluntari a la consulta, tan a la d´ahir com la del vot anticipat, doncs crec que unes jornades democràtiques i organitzades pel poble on es porta a terme el dret a decidir han de ser recolzades per qualsevol persona que defensi un dret democràtic com es l´autodeterminació del poble català. A part d´això, després de tanta crispació i debat al voltant d´aquest tema, calia portar el debat al carrer i donar l´esquena als partits institucionals que amb més de 30 anys han sigut incapaços de fer quelcom així, tot i que després cada partit hagi intentat aprofitar-se de la consulta pels seus propis interessos. També ha estat molt positiu que els inmigrants hagin pogut votar, molts d´ells per primer cop, creant simpaties entre el col.lectiu inmigrant i donant suport per part nostre a que tinguin els mateixos drets que les persones autòctones.

El fet de que hagin participat tantes persones demostra que la qüestió nacional és un tema que preocupa als catalans i les catalanes, i que cada cop son més les persones que reclamen una ruptura amb l´estat espanyol, cansades de tanta imposició i negació. 

Tot i això, he de dir que des del primer moment em va semblar malament la pregunta que es feia a la consulta: "Està d´acord amb que la nació catalana esdevingui en un estat propi social i democràtic integrat a la unió europea?". Jo considero que una consulta per la indepedència no pot plantegar l´entrada a la unió europea sense un debat a priori. A part d´això, tan a nivell nacional com a nivell social crec que la integració a la unió europea representa un error de gran magnitut. En primer lloc integrar-se a la unió europea significa perdre sobirania, doncs actualment la majoria de lleis més importants es decideixen a nivell europeu i no estatal i per tan el poble català perdria sobirania pròpia. En segon lloc, que es el que més em preocupa, es que la unió europea es una unió d´estats capitalistes i imperialistes, i es des d´on s´aplica una política econòmica neoliberal que ofega les classes populars i extermina drets socials i serveis públics, i es des d´on s´imposa la moneda única que encareix els productes i per tan el cost de la vida.

També cal afegir que la consulta només parla del principat i no de tota la nació catalana, i no s´ha extés a la resta de la nació com s´hauria d´haver fet.

Per tan cal celebrar que s´hagi portat a terme el dret a decidir i una jornada democràtica per qualsevol persona que defensi el dret a l´autodeterminació i la participació ciutadana , i evidentment  cal celebrar que el SÍ hagi sigut majoritari i que més de 800.000 persones hagin participat en les consultes des que van començar, però caldrà fer pedagogia al voltant de que es la nació catalana i que representa la unió europea.

Bildu: Estratègia reformista o front popular?

La nova aposta política de l´esquerra abertzale que havia començat temps abans amb la declaració "Zutik EH" es va conéixer fa pocs dies a Nafarroa. Aquesta aposta política rep el nom de Bildu on s´agrupen partits de diverses tendències com Eusko Alkartasuna, Alternatiba (escissió de Izquierda Unida a EH), Araba bai (escissió d´Aralar) i l´esquerra abertzale com a motor principal d´aquest projecte. Veure l´esquerra abertzale de la mà d´aquestes forces polítiques no deixa indiferent a ningú doncs fa poc temps ( i fins i tot ara segueix passant) l´esquerra abertzale era rebutjada per totes les forces polítiques alhora que l´esquerra abertzale rebutjava totes les forces polítiques. La nova aposta de l´esquerra abertzale deixava clar que havien d´assumir un canvi de cicle, doncs el cicle de confrontació armada ja no donava fruits i per tan calia canviar a un cicle de confrontació únicament política. Així doncs amb aquest canvi de cicle algunes forces polítiques s´han vist "obligades" a defensar la legal.lització de l´esquerra abertzale per coherència democràtica ( excepte els partits espanyolistes). A partir d´aquí s´ha anat forjant un front popular que passés pel reconeixement d´euskal herria (el concepte de la territorialitat basca), la lluita per la independència i la defensa d´un nou model social en contraposició amb el capitalisme. Aquí tothom pot fer el seu anàlisis, però ningú podrà negar que fa un any era impossible veure eusko alkartasuna convocant a la vaga general o defensant la nacionalització de la banca, així com era impossible veure un sector d´izquierda unida defensant la independència d´Euskal Herria, i fins i tot veure un sector d´Aralar allunyant-se de la defensa de la repressió absoluta contra l´esquerra abertzale. Algunes persones que se les donen de puristes i dogmàtiques afegeixen que ningú s´hagués imaginat l´esquerra abertzale amb uns estatuts que condemnessin la violència, desgraciadament aquestes persones són les de sempre, aquelles cegades pel dogmatisme incapaces de portar a terme la teoria a la pràctica i incapaces d´entendre que vol dir una aliança tàctica i estratègica. El que sí es evident es que aquest front popular agrupa sectors de la classe obrera amb sectors de la petita burgesia i fins i tot amb una petita part de la burgesia, cosa que significa que no és un front destinat a fer una revolució socialista, però com tots els fronts populars ( república espanyola, Veneçuela, Xile etc.) està fet per avançar cap al socialisme i en aquest cas l´alliberament nacional utilitzant els mitjans burgesos. Aquí caldrà veure si l´esquerra abertzale és capaç de fer d´aquest front un motor d´avenç cap al socialisme i no es converteix en un projecte socialdemòcrata, però l´esquerra abertzale porta masses anys de lluita per caure en aquest error, i de ben segur sabrà utilitzar aquesta aliança tàctica per beneficiar els seus objectius estratègics que no són altres que aconseguir un estat socialista basc.

La violència com a caracterització de la burgesia

La burgesia és sens dubte la classe que expressa un major grau de violència, una violència necessària per la seva pròpia supervivència, una violència que si no existís no permetria que el seu sistema, el capitalisme, pogués sobreviure. Com porta a terme aquesta viòlencia? A nivell econòmic necessita els recursos que no té al seu abast per poder-se no només abastir sinó també controlar les exportacions a altres països de matèries primeres bàsiques transformades. Algunes d´aquestes matèries que necessita actualment són el petroli, el gas o la fusta, sense les quals no es poden transformar en matèries secundàries les primeres matèries, altres matèries també serien les mines d´or i diamants. Per aconseguir aquest control dels recursos la burgesia necessita saquejar aquells continents i aquells països que poseeixen recursos essencials, de tal manera que per apoderar-se dels recursos utilitza sempre la vía armada i la guerra. Aquesta guerra pot donar-se en forma d´invasió mitjançant el seu braç armat (OTAN), o bé pot donar-se invertint diners en un bàndol, ètnia o tribu en una guerra civil que acabi posant al poder algún govern titella. Aquestes guerres civils en països estrangers (normalment al continent africà) també li serveix per finançar les seves empreses armamentístiques i ser pionera també en el tràfic d´armes, també anomenat exportació d´armes. El més surrealista de tot això es que en els països del anomenat tercer món, primer els i saqueja els seus recursos, i després els i ven transformats de tal manera que genera uns problemes econòmics en aquests països d´una gran dimensió que causen la fam i la mort diària a milers de persones. A part d´això explota amb tal avaricia aquests recursos naturals que genera desastres naturals i acaba poc a poc amb el planeta destruint el medi.

A nivell social, la burgesia utilitza en els seus països diferents cares de la mateixa moneda. En els països del bloc imperialista (especialment Europa) la burgesia fa concessions a la classe treballadora quan aquesta s´organitza i ataca els seus interessos, concedint drets socials i el que es coneix com estat del benestar, cal tenir en compte que dins de la UE la burgesia és més nombrosa que en països del anomenat tercer món, i existeix una capa mitja i una gran petita burgesia que fa de balança dins del sistema. En aquests països la burgesia utilitza la repressió constantment contra els moviments organitzats però de forma més sivilina, doncs actua sota el paràmetre d´una democràcia i ha de guardar les formes. Així doncs en aquests països els mitjans de comunicació són essencials per a la supervivència del sistema. De totes maneres al tractar-se d´una democràcia de la minoria, aquesta es tomba quan un govern democràtic i popular actúa contra els interessos de la classe dominant i aquesta fa un cop d´estat militar donant lloc a un règim de caràcter feixista provocant assassinats massius i anys de dures repressions pel poble (Franco, Pinochet en són exemples). 

Als països del tercer món, la burgesia es molt més minoritària i no existeix una gran petita burgesia ni una capa mitja, en aquests països ha d´actuar amb molta més violència i repressió contra les classes populars per controlar l´estat, a vegades amb dictadures sanguinaries ( majoritariament a països del continent africà o asiàtic) i altres vegades amb estats suposadament democràtics on existeixen grups paramilitars o bandes violentes que actuen pel govern (el cas més clar seria Colombia).

Així doncs la burgesia esdevé en una classe violenta que necessita la guerra per tenir l´hegemonia dels recursos i controlar l´economia mundial, i la repressió per controlar les classes populars.

Quan pateix una crisi, la burgesia es quan adquireix una violència més extrema, ja que necessita la guerra per apoderar-se de més recursos i poder crear riquesa, i en moments de crisis molt fortes necessita una guerra a llarg plaç (com les dos guerres mundials) per poder construir tot allò destruit i començar de nou. A nivell social destrueix llocs de treball augmentant la fam no només en països que ha saquejat sinó també en els seus propis països.

Il.legalitzaràn Sortu?

L´estat espanyol i el seu "estado de derecho" li va deixar clar a l´esquerra abertzale des que va ser il.legalitzada que només podria ser legal si condemnava la violència d´ETA i s´adaptava a la llei de partits. L´esquerra abertzale ha creat un nou partit (Sortu) que condemna la violència d´ETA (afegint també la violència de l´estat) i s´adapta als requisits de la llei de partits per poder presentar-se a les eleccions. Ara però, segons el PSOE i el PP amb això no n´hi ha prou, perque segueixen sent les mateixes persones que pertanyen a l´esquerra abertzale.Un cop més la lògica de l´estat espanyol no té lògica s´afagi per on s´agafi. Resulta que la lògica de l´estat és que si una persona ha comés un delicte com formar part d´una organització il.legalitzada ja no pot ser mai legalitzada ni que compleixi la llei espanyola. Així doncs, perqué una persona que comet un delicte surt de la presó? amb aquesta lògica un lladre serà un lladre tota la vida, i el sr.Montilla hauria d´estar a la presó per haver sigut maoista i defensar la guerra popular com molts altres polítics, i el PP hauria de ser il.legalitzat per no condemnar el franquisme...però bé, no cal buscar-li lògica en quelcom que no en té. Això simplement es resumeix amb la poca qualitat democràtica de l´estat i la capacitat que té per convèncer a les masses.

Ara diuen que fins que ETA no ho deixi del tot no seràn legals, i potser si ETA ho deix del tot demanaràn que l´esquerra abertzale vagi de Bilbo fins a Madrid fent el pi i disfressats de toreros, o potser que celebrin el triomf de la selecció espanyola a la plaça cibeles i el triomf del Madrid a canaletes...qui sap que més els i poden demanar?

Però un cop més el que predomina respecte el conflicte basc és el silenci respecte la falta de democràcia que es viu en aquella nació, i les grans condemnes i "unidad de las fuerzas democráticas" cada cop que les víctimes les posa l´estat. Siguin de dretes o d´esquerres, les forces polítiques espanyoles i catalanes (des del PP fins a ERC o ICV-IU passant pel PSOE) guarden silenci respecte la falta de democràcia existent a EH. El més curiós es veure les "esquerres" amb la defensa de la democràcia i els drets humans que fan al Sàhara, Tuníssia o Líbia, i quan es tracta del seu estat es queden callats, i com diu la dita espanyola: "quién calla otorga". Tortures?repressió?il.legalitzacions? paraules buides quan succeeixen a Espanya i paraules plenes quan passen fora de l´estat, així es com actuen els "solidaris amb el Sàhara".

L´estat espanyol no vol pau perque no li interessa, aquesta és la meva primera conclusió que crec que ha pogut treure a la llum l´esquerra abertzale des que va fer la nova aposta política, la segona és que consegueixin fer entrar en tal contradicció a l´estat, que ni tan sols els vídeos on només es mostra el dolor de les víctimes d´un bàndol no siguin suficients per manipular les masses. Queda un llarg camí per recórrer, però si l´esquerra abertzale ens ha ensenyat alguna cosa és a tenir perseverància, unitat, creativitat i sobretot el convenciment de que venceràn.

ERRE QUE ERRE INDEPENDENTZIA ETA SOZIALISMOA LORTU ARTE!

L´estratègia maquiavèlica de la OTAN i els EEUU a Libia

Quan van començar les primeres revoltes populars dels països àrabs, especialment de Tuníssia, Egipte, Bahrain o el Iemen, els mitjans de comunicació occidentals les van titllar de "revolucions islamistes" que representaven un perill per les "democràcies europees". Els dictadors de Tuníssia com d´Egipte i també de pràcticament la resta de països àrabs, eren ferms aliats dels EEUU i la UE. Per tan, calia donar la imatge que aquells qui estaven en contra del poder establert, eren perillosos fonamentalistes que volien destruir Europa i els Estats Units. Un cop les revolucions, especialment la primera a Tuníssia van anar triomfant, els mitjans de comunicació van passar a dir que eren revolucions democràtiques en contra de la tirania, corrupció i repressió dels dictadors Ben Ali, Mussaraf etc., en aquells moments l´estratègia internacional de la UE i els EEUU era preservar els seus privilegis en matèries primeres (petroli i gas) guanyant-se als moviments opositors d´aquests règims i convertint aquests països en democracies burgeses/democracies liberals a l´estil dels estats europeus.

Possiblement però, la CIA va pensar que alguna cosa bona podrien treure d´aquestes revoltes, només calia girar la truita i que esclatessin en estats no aliats seus, és a dir, estats antiimperialistes com Iràn o Libia, i també en un país que representa un perill pel seu creixement econòmic, la Xina. A la Xina i a l´Iràn, l´estratègia de la CIA no els i ha sortit bé, sobretot a la Xina, que sembla ser que no s´han arribat a manifestar més de 10 persones. A Líbia però, l´estratègia de la CIA els i va sortir molt rentable, amb pocs dies van sortir al carrer milers de persones, cosa que demostra que Gadafi fa temps que va perdre el seny i la raó i s´ha convertit en un tirà,corrupte i populista. La campanya dels mitjans de comunicació occidentals sobre la revolta a Líbia ha estat molt diferent que a la resta de països, allà en cap moment s´ha dit que sigui una revolució islamista i un perill per les democràcies europees, sembla ser que a Líbia des del primer dia ha estat una revolució democràtica. I no només això, si a Tuníssia o a Egipte la repressió portava a la mort desenes de persones (això sí, dels dos bàndols), ha Líbia la repressió ha estat per terra, aire i pràcticament per mar assassinant més de 20.000 persones (això sí, només d´un bàndol). Sembla ser que aquesta massacre només la poden solucionar les germanetes de la caritat, la OTAN i els EEUU, aquests que quan arriben a un lloc augmenta la prostitució infantil, el tràfic de drogues, les tortures, les violacions i els assassinats massius, aquests que quan marxen no queda ni un rastre de petroli ni de gas i el país està inmers en una guerra civil. Ara doncs, tots i totes donarem gràcies als gloriosos exèrcits de la pau, l´amor i la caritat, doncs cal recordar que només i van "en missió humanitària".

Avui llegia un article que deia que des de Rusia diuen que els seus satèl.lits no han vist cap avió a Libia matant la població, i per la tele "curiosament" ningú ha pogut grabar-ho. Això em fa pensar que possiblement estem altre cop en la maquiavèlica estratègia dels EEUU i la OTAN, la mateixa utilitzada a l´Irak i l´Afganistàn, primer fer una campanya mediàtica, i després presentar-se com els salvadors del poble oprimit.

Els agents de la pau, sembla ser que caminen en missió humanitària en busca del "or perdut"....

Els salvapàtries i la desafecció de l´independentisme

L´octubre del 2010 vaig escriure un article sobre la sentència del tribunal constitucional de l´estatut de Catalunya. En aquest article feia la seguent referència: "el primer i segon salvapàtries interclassista de torn que es presenten al parlament i que han sortit no d´un treball de base sinó aprofitant les circumstàncies del moment no ens portaràn cap a res més que cap a la desafecció de l´independentisme".Cinc mesos més tard, sembla que els esdeveniments que han succeït al voltant dels dos partits que es presentaven com els salvapàtries, SI i Reagrupament, donen la raó al meu anàlisis. Reagrupament, es presentaven com els patriotes de pedra picada i els independentistes sense complexos, parlaven de regeneració democràtica i de presentar-se únicament a les eleccions nacionals, i no a les municipals. Solidaritat Catalana van copiar el programa de Reagrupament i van formar un front patriòtic jugant amb la figura mediàtica d´en Joan Laporta. Els dos partits acusaven ERC de ser un partit autonomista que feia el joc a l´espanyolisme i s´autoproclamaven com els únics independentistes amb capacitat per aconseguir un estat català. Moltes persones cansades de veure com els partits catalanistes i independentistes es venien un cop i un altre pels seus interessos econòmics i personals van confiar en aquests dos partits, posant tota la seva il.lusió al voltant d´aquests projectes i reafirmant els seus dos fhürers com autèntics líders incapaços de vendre´s mai per cap quota de poder. 

Reagrupament no només ha traït el seu projecte presentant-se a les eleccions municipals sinó que a sobre ho fa de la mà dels autonomistes d´ERC, donant a entendre que "la pela és la pela" i que això de "patriotes de pedra picada" només servia per enganyar als pobres il.lusos que s´han cregut el seu projecte.

Solidaritat Catalana sembla ser que ja ha començat una batalla interna que era d´esperar, i més tenint en compte que pràcticament tot el que tenen és gràcies a en Joan Laporta que té un curriculum d´enfrontaments personals amb el que es podria escriure un llibre.

Era d´esperar que aquests projectes interclassistes que únicament tenien com a projecte aconseguir un estat propi acabarien com el rosari de l´aurora, i encara més tenint en compte els dos líders que dirigien aquest projecte, incapaços de renunciar a la seva quota de poder.
Per tenir un estat propi cal tenir el suport popular del poble català, i per tan, l´independentisme  no s´ha d´aconseguir mitjançant projectes d´influència mediàtica o amb aliances internacionals amb les primeres potències mundials com Kosovo, l´independentisme és el poble qui l´ha de construir perque és el poble català qui l´ha de gaudir, i per tan, l´independentisme ha d´anar lligat d´un projecte social que impliqui quelcom més que canviar un estat per un altre.

Vui acabar aquest article tal com vaig acabar el del Octubre del 2010, en què deia que "l´únic polític digne és el que del poble neix i pel poble treballa".