Les idees socialdemòcrates i petit-burgeses defensen l'existència d'un capitalisme just. El seu model ideal d'estat es basa en un estat on el capitalisme financer estigui estrictament regulat o directament que sigui nacionalitzat. La diferència amb les idees marxistes es basen però, en l'anàlisi que fan entorn la propietat privada.
Les idees petit-burgeses i reformistes creuen que la propietat privada pot existir, sempre que es tracti d'empresaris "bons", que per ells són aquells que respecten unes condicions laborals dignes, que no tenen com a objectiu crear monopolis i que no aposten per l'economia especulativa. Aquestes polítiques també es basen en una certa redistribució de la riquesa (fent pagar més impostos a qui més recapta) i enfortir els serveis públics que alhora han de ser combinats amb capital privat. Amb aquestes idees creuen que es combat a la burgesia i es crea una petita burgesia que pot conviure en pau amb la classe treballadora.
Les idees marxistes en canvi, creuen que mentre existeixi propietat privada, existeix lluita de classes, ja que les forces productives no estan en mans col.lectives sinó privades, i que mentre els mitjans de producció es trobin en mans privades existeix explotació de la força de treball dels treballadors i treballadores, seguint la fórmula econòmica del capital: diners-mercancia-diners.
La formula diners-mercancia-diners és aplicable tan per a un burgès com per a un petit burgès.
Ho resumiré amb un exemple: Imaginem ara una persona que té un bar: Aquesta persona té 1000 euros (diners), amb això inverteix 500 euros en begudes i 500 euros en força de treball d'un treballador perquè ell sol no pot portar el bar, això serien les mercancies. Ara aquesta persona que té el bar evidentment no vol guanyar 1000 euros perquè sinó no obtindria benefici, per tan augmenta el preu que li han costat les begudes i obté 3000 euros. De 1000 euros inicials ha passat a obtenir-ne 3000, aquests 2000 euros de benefici es coneixen com a plusvàlua econòmica. Aquesta formula és aplicable per tan, a una persona que tingui la fàbrica més important del país, o a una persona que tingui un bar petit de poble. L'única diferència és que mentre un obtindrà una plusvàlua econòmica molt alta l'altre n'obtindrà una més baixa.
Així doncs, l'amo del bar seria un petit burgès, i aquell que té una gran fàbrica seria un burgès.
Les idees petit burgeses dirien que l'amo del bar és un bon empresari i l'amo d'un gran monopoli un mal empresari, perquè segurament, el segon invertirà en economia especulativa i tindrà un mal tracte amb el treballador perquè no conviurà amb ell cada dia.
Ara posaré un altre exemple basat únicament en l'amo del bar: Imaginem ara que al costat d'aquest bar n'hi ha un altre, o tres més, o 300 més. L'amo del bar que és un bon empresari i vol posar preus populars comença a tenir poca clientela perquè resulta que a la resta de bars tenen preus més baixos perquè han reduït costos en mercancia. Resulta que l'amo del bar es veu obligat a reduir costos en mercancia perquè sinó haurà de tancar el bar. Tot i ser una gran persona i fins i tot votar partits d'esquerres es veurà obligat per la competència a pagar-li menys diners al treballador que té, i possiblement a fer més hores.
És una mal empresari per haver de fer això? No, senzillament és un empresari, i té com a objectiu obtenir beneficis perquè sinó no hauria creat una empresa, però la competència en aquest cas, entre la petita burgesia, l'obligarà a disminuir el salari del treballador, cosa que porta a un conflicte d'interessos entre l'empresari i el treballador.
Per tan, la petita burgesia, igual que la burgesia, té com a objectiu obtenir beneficis, i siguin capitalistes especuladors i sense ecrúpols o siguin capitalistes "justos" i comprensius, comparteixen el mateix objectiu.
Quan la petita burgesia s'uneix a la burgesia?
L'exemple que he posat és bastant significatiu. L'amo del bar que era d'esquerres s'està veient perjudicat per la competència, i per tan s'uneix a la burgesia en la demanda d'una reforma laboral que beneficii més a l'empresari i menys al treballador.
Un altre cosa que s'ha de tenir en compte, és que possiblement, si a l'amo del bar li va bé l'empresa, n'intentarà obrir un altre, i si pot acabarà fent una cadena de bars i convertint-se en un burgès.
Quan la petita burgesia s'uneix a la classe obrera?
Imaginem un altre exemple: Una senyora té una botiga de sabates, en aquesta botiga té un tracte directe amb els clients i fins i tot els i fa descomptes. Ara aquesta senyora veu que al carrer de sota li han obert un corte inglés, on venen moltes més sabates i de diferents preus. La senyora de la sabateria comença a tenir problemes econòmics des que li han obert un corte inglés, i veu com un monopoli està enviant la seva sabateria a la ruïna. Aquí es dóna un conflicte entre la petita burgesia i la burgesia. La burgesia amb els seus monopolis afecta negativament molts cops, a la petita burgesia. Per tan les idees petit burgeses apostaran per la defensa del petit comerç i la petita empresa front la gran empresa monopolista, aquesta lluita contra la burgesia s'unirà a la classe obrera que també combat a la burgesia.
Per tan, les idees de la socialdemocràcia reformista van destinades a la defensa de les idees petit-burgeses, aquelles que entren en conflicte amb la burgesia per protegir la seva propietat privada. Però en canvi, la classe treballadora no té cap interès en l'existència de la propietat privada, sigui gran o petita, sinó en la propietat col.lectiva, i per tan en abolir tota la propietat privada. Mentre existeix propietat privada existirà explotació de l'home per l'home, i per tan no i haurà justícia social ni igualtat d'oportunitats.
Tot i això, han existit models com a la Iugoslàvia socialista, on i havien cooperatives on tots els treballadors i treballadores eren sòcies, i per tan, a igual treball igual benefici, sense explotar la força dd'un treballador assalariat, aquest seria un model intermig però que no s'ha aplicat enlloc més que jo conegui.
divendres, 17 de febrer del 2012
Joan herrera (ICV) i la defensa del Keynesianisme
Ahir a la nit al programa de TVE-1, 59 segons, van entrevistar a la taula rodona en Joan Herrera, líder del partit ICV.
El debat va girar entorn les retallades que s'està produint arreu d'europa i especialment a l'estat espanyol i al principat de Catalunya. En Joan Herrera va criticar les retallades que s'estan aplicant i va defensar altres tipus de polítiques basades en una reforma fiscal i l'aplicació de mesures sobre les rendes de capital i l'economia especulativa.
Una de les coses que em va sorprendre va ser que en diverses ocasions va defensar les polítiques que es porten a terme als EEUU que, segons ell, a diferencia d'Europa no s'estan aplicant retallades i això està reactivant l'economia nord-americana.
El primer que em preguntava jo era, què vol que retallin als EEUU si la sanitat és privada i pràcticament no existeixen serveis públics més enllà de la beneficiència? De fet l'anàlisi d'en Joan Herrera era bastant lamentable, tenint en compte que les polítiques de la UE ens acosten cada cop més cap al model social i econòmic dels EEUU. Sembla mentida també, que un suposat líder d'un partit "d'esquerres" surti en defensa del model nord-americà.
En segon terme en Joan Herrera va plantejar polítiques Keynesianes, tals com acabar amb el capitalisme financer i enfortir el capitalisme industrial, i especialment va apel.lar a allò que va inventar Keynes del capitalisme moral. En paraules d'en Joan Herrera s'ha de diferenciar entre empresaris bons i empresaris dolents.
La socialdemocràcia sigui liberal com el PSOE o reformista com ICV està immersa en una crisi ideològica molt forta. La crisi capitalista ha posat de manifest que les polítiques socialdemòcrates només tenen acceptació social mentre existeix estabilitat social, estabilitat que només es dóna en temps de boom econòmic del capitalisme. Amb la crisi la lluita de classes s'aguditza, és llavors quan les polítiques basades en l'estabilitat social i les polítiques keynesianes (les que defensen els partits socialdemòcrates i els sindicats grocs com CCOO i UGT) deixen de tenir sentit perquè la burgesia augmenta la seva violència sobre les classes populars i especialment sobre la classe obrera, destruint forces de producció i per tan llocs de treball, privatitzant serveis públics i empitjorant les condicions laborals dels treballadors i les treballadores.
A part d'això, és curiós veure com a ICV no queda absolutament res de les idees marxistes que tenia el PSUC. Ara defensen el capitalisme industrial contra el capitalisme financer i polítiques de caire ecologista i feminista.
Per acabar afegiré dos coses. Per un costat les paraules d'en Joan Herrera sobre els pressupostos de la generalitat del 2012, on advertia que aquests pressupostos podien portar a un augment del conflicte social, apel.lant com a bon socialdemòcrata a la defensa de l'estabilitat social dins del capitalisme.
Keynes deia, que calia reformar el capitalisme i suprimir els excessos del sistema capitalista, que calia regular amb rigidesa el capitalisme financer i que calia fer qualsevol reforma necessària per evitar el socialisme.
Keynes segueix viu, a Catalunya es diu Joan Herrera, però igual que Keynes va fracassar en la seva aposta per un capitalisme just (impossible d'existir perquè els capitalistes tenen com a objectiu obtenir beneficis i la competència entre ells els obliga a haver de incrementar els beneficis per no ser aniquilats per la competència, cosa que els porta a reduir despeses tals com la força de treball dels treballadors), en Joan Herrera fracassarà en el seu intent d'evitar la lluita de classes i el socialisme.
El debat va girar entorn les retallades que s'està produint arreu d'europa i especialment a l'estat espanyol i al principat de Catalunya. En Joan Herrera va criticar les retallades que s'estan aplicant i va defensar altres tipus de polítiques basades en una reforma fiscal i l'aplicació de mesures sobre les rendes de capital i l'economia especulativa.
Una de les coses que em va sorprendre va ser que en diverses ocasions va defensar les polítiques que es porten a terme als EEUU que, segons ell, a diferencia d'Europa no s'estan aplicant retallades i això està reactivant l'economia nord-americana.
El primer que em preguntava jo era, què vol que retallin als EEUU si la sanitat és privada i pràcticament no existeixen serveis públics més enllà de la beneficiència? De fet l'anàlisi d'en Joan Herrera era bastant lamentable, tenint en compte que les polítiques de la UE ens acosten cada cop més cap al model social i econòmic dels EEUU. Sembla mentida també, que un suposat líder d'un partit "d'esquerres" surti en defensa del model nord-americà.
En segon terme en Joan Herrera va plantejar polítiques Keynesianes, tals com acabar amb el capitalisme financer i enfortir el capitalisme industrial, i especialment va apel.lar a allò que va inventar Keynes del capitalisme moral. En paraules d'en Joan Herrera s'ha de diferenciar entre empresaris bons i empresaris dolents.
La socialdemocràcia sigui liberal com el PSOE o reformista com ICV està immersa en una crisi ideològica molt forta. La crisi capitalista ha posat de manifest que les polítiques socialdemòcrates només tenen acceptació social mentre existeix estabilitat social, estabilitat que només es dóna en temps de boom econòmic del capitalisme. Amb la crisi la lluita de classes s'aguditza, és llavors quan les polítiques basades en l'estabilitat social i les polítiques keynesianes (les que defensen els partits socialdemòcrates i els sindicats grocs com CCOO i UGT) deixen de tenir sentit perquè la burgesia augmenta la seva violència sobre les classes populars i especialment sobre la classe obrera, destruint forces de producció i per tan llocs de treball, privatitzant serveis públics i empitjorant les condicions laborals dels treballadors i les treballadores.
A part d'això, és curiós veure com a ICV no queda absolutament res de les idees marxistes que tenia el PSUC. Ara defensen el capitalisme industrial contra el capitalisme financer i polítiques de caire ecologista i feminista.
Per acabar afegiré dos coses. Per un costat les paraules d'en Joan Herrera sobre els pressupostos de la generalitat del 2012, on advertia que aquests pressupostos podien portar a un augment del conflicte social, apel.lant com a bon socialdemòcrata a la defensa de l'estabilitat social dins del capitalisme.
Keynes deia, que calia reformar el capitalisme i suprimir els excessos del sistema capitalista, que calia regular amb rigidesa el capitalisme financer i que calia fer qualsevol reforma necessària per evitar el socialisme.
Keynes segueix viu, a Catalunya es diu Joan Herrera, però igual que Keynes va fracassar en la seva aposta per un capitalisme just (impossible d'existir perquè els capitalistes tenen com a objectiu obtenir beneficis i la competència entre ells els obliga a haver de incrementar els beneficis per no ser aniquilats per la competència, cosa que els porta a reduir despeses tals com la força de treball dels treballadors), en Joan Herrera fracassarà en el seu intent d'evitar la lluita de classes i el socialisme.
dimecres, 15 de febrer del 2012
El circ de la burgesia catalana
1 d'abril de 2011:
"El presidente de la Generalitat y líder de CiU, Artur Mas, participó ayer en la consulta soberanista de Barcelona, según Catalunya Informació. Mas votó que sí a la independencia de Cataluña en la sede de la entidad cívica catalanista Òmnium Cultural durante la tarde de ayer"
11 de setembre de 2011:
"el líder de CiU utilizó el clima de crispación que esas resoluciones judiciales han provocado en el mundo soberanista para asegurar que la «Transición nacional catalana» hacia el derecho a decidir «ya se está produciendo» como reacción a «los poderes de Madrid». Una «Transición nacional» que, como ha defendido Mas en diversas ocasiones, ya no tiene límites."
10 de novembre de 2011:
"El presidente de la Generalitat, Artur Mas, ha defendido que se debe afrontar y solucionar el déficit fiscal "de una vez por todas", en un momento en el que ya se ha logrado un consenso social pero no el político."
15 de febrer de 2012:
"Amb la votació d'aquest dimecres s'ha tancat el camí tortuós dels pressupostos per a 2012, protagonitzats per les "llargues, dures i intenses" negociacions -en paraules de la presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho- que han mantingut CiU i PP fins a última hora."
LA PELA ÉS LA PELA!
"El presidente de la Generalitat y líder de CiU, Artur Mas, participó ayer en la consulta soberanista de Barcelona, según Catalunya Informació. Mas votó que sí a la independencia de Cataluña en la sede de la entidad cívica catalanista Òmnium Cultural durante la tarde de ayer"
11 de setembre de 2011:
"el líder de CiU utilizó el clima de crispación que esas resoluciones judiciales han provocado en el mundo soberanista para asegurar que la «Transición nacional catalana» hacia el derecho a decidir «ya se está produciendo» como reacción a «los poderes de Madrid». Una «Transición nacional» que, como ha defendido Mas en diversas ocasiones, ya no tiene límites."
10 de novembre de 2011:
"El presidente de la Generalitat, Artur Mas, ha defendido que se debe afrontar y solucionar el déficit fiscal "de una vez por todas", en un momento en el que ya se ha logrado un consenso social pero no el político."
15 de febrer de 2012:
"Amb la votació d'aquest dimecres s'ha tancat el camí tortuós dels pressupostos per a 2012, protagonitzats per les "llargues, dures i intenses" negociacions -en paraules de la presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho- que han mantingut CiU i PP fins a última hora."
LA PELA ÉS LA PELA!
L'imperi morirà matant?
Els EEUU cada dia que passa veuen que van perdent terreny tan a nivell econòmic com a nivell militar en la seva hegemonia mundial.
Econòmicament tenen un deute públic del 100%, i la Xina, la potència que competeix per tenir l'hegemonia mundial ja ha comprat deute nord-americà per valor de 758.000 milions d'euros en bons del tresor. Dit d'una altra manera, els EEUU depenen actualment de la Xina en matèria econòmica. Aquesta dependència econòmica dels EEUU respecte la Xina, influeix també en l'hegemonia militar dels nord-americans, que es veuen incapaços d'utilitzar la guerra imperialista sense el permís de la Xina i també de Rússia, de qui depenen pel subministrament de gas. Això a quedat demostrat actualment en diversos fronts assenyalats per l'imperialisme: mentre que la Xina va donar el vist-i-blau per a intervenir militarment a Libia i la OTAN i els EEUU i van intervenir, a Siria o Iràn es veuen incapaços d'intervenir-hi per la negativa de la Xina.
Així doncs, l'imperi veu com la seva hegemonia mundial poc a poc es va afeblint. Els EEUU han utilitzat la guerra com un dels seus principals actius econòmics i geoestratègics. Aconseguir petroli de l'Irak o Libia i gas de l'Afganistàn ha estat una inversió econòmica fruit de la guerra, que alhora enriqueix les grans empreses armamentístiques dels EEUU, amb molt de poder dins dels lobbies d'aquest país. En quan a la geoestratègia segueixen jugant a dos bandes: buscar aliances de governs amb una posició estratègica per un costat, i sotmetre a la força aquells països que representen un perill per a la seva hegemonia i el control dels seus recursos naturals.
Els principals països que necessiten controlar són aquells dels que anomenaven "el eje del mal" , i la manera de tenir-los controlats ha estat expandint les bases nord-americanes per tot el món en aquells països aliats de l'imperialisme. Algunes d'aquestes bases són essencials com Cuba (guantànamo), Corea del Sud, Japó o Turquia; bases que serveixen pel control de llatinoamèrica, Orient mig o Àsia. Però sens dubte, el que més ha beneficiat als EEUU són les seves aliances amb països com Colòmbia, Aràbia Saudita o Israel, principals països que desemboquen la maquinària imperialista contra aquells "enemics" de l'imperi.
Controlar aquests països també té un altre finalitat, que és la de protegir els recursos naturals que van a parar al continent europeu o a amèrica del nord. Actualment el principal objectiu dels EEUU és l'estret d'Ormuz, per on passa el 20% del petroli destinat a occident. En aquest sentit, l'Iran representa un perill, així com aquells països aliats de l'Iran com és Siria. La maquinària imperialista doncs ja ha començat a fet trontollar el govern de Siria, primer ésclar, amb una campanya mediàtica en el món occidental per tranquilitzar les mens dels bons occidentals que només volen portar la pau i estabilitat al món, com van fer durant els 400 anys de tràfic d'esclaus i saqueig del continent africà. L'altre campanya mediàtica es centra a l'Iran, on sembla que aquell país no pot tenir reactors nuclears, a diferència de països tan pacífics com Israel o els EEUU.
Però tal com començava aquest article els EEUU es tornen a topar amb la Xina per portar a terme la seva matança imperialista. L'imperi doncs trontolla i veu com la seva hegemonia comença a minvar.
Què farà doncs un imperi que viu econòmicament de la guerra i que ha basat la seva hegemonia mundial en sotmetre mitjançant la guerra el planeta?
El company Fidel parlava del perill de la 3a guerra mundial, una guerra nuclear que podria acabar amb el planeta, potser ara que els EEUU es veuen lligats de mans i peus per la Xina no podràn portar a terme els seus plans genocides, o potser com un peix quan surt de l'aigua, donarà les últimes culatades abans de morir.
Econòmicament tenen un deute públic del 100%, i la Xina, la potència que competeix per tenir l'hegemonia mundial ja ha comprat deute nord-americà per valor de 758.000 milions d'euros en bons del tresor. Dit d'una altra manera, els EEUU depenen actualment de la Xina en matèria econòmica. Aquesta dependència econòmica dels EEUU respecte la Xina, influeix també en l'hegemonia militar dels nord-americans, que es veuen incapaços d'utilitzar la guerra imperialista sense el permís de la Xina i també de Rússia, de qui depenen pel subministrament de gas. Això a quedat demostrat actualment en diversos fronts assenyalats per l'imperialisme: mentre que la Xina va donar el vist-i-blau per a intervenir militarment a Libia i la OTAN i els EEUU i van intervenir, a Siria o Iràn es veuen incapaços d'intervenir-hi per la negativa de la Xina.
Així doncs, l'imperi veu com la seva hegemonia mundial poc a poc es va afeblint. Els EEUU han utilitzat la guerra com un dels seus principals actius econòmics i geoestratègics. Aconseguir petroli de l'Irak o Libia i gas de l'Afganistàn ha estat una inversió econòmica fruit de la guerra, que alhora enriqueix les grans empreses armamentístiques dels EEUU, amb molt de poder dins dels lobbies d'aquest país. En quan a la geoestratègia segueixen jugant a dos bandes: buscar aliances de governs amb una posició estratègica per un costat, i sotmetre a la força aquells països que representen un perill per a la seva hegemonia i el control dels seus recursos naturals.
Els principals països que necessiten controlar són aquells dels que anomenaven "el eje del mal" , i la manera de tenir-los controlats ha estat expandint les bases nord-americanes per tot el món en aquells països aliats de l'imperialisme. Algunes d'aquestes bases són essencials com Cuba (guantànamo), Corea del Sud, Japó o Turquia; bases que serveixen pel control de llatinoamèrica, Orient mig o Àsia. Però sens dubte, el que més ha beneficiat als EEUU són les seves aliances amb països com Colòmbia, Aràbia Saudita o Israel, principals països que desemboquen la maquinària imperialista contra aquells "enemics" de l'imperi.
Controlar aquests països també té un altre finalitat, que és la de protegir els recursos naturals que van a parar al continent europeu o a amèrica del nord. Actualment el principal objectiu dels EEUU és l'estret d'Ormuz, per on passa el 20% del petroli destinat a occident. En aquest sentit, l'Iran representa un perill, així com aquells països aliats de l'Iran com és Siria. La maquinària imperialista doncs ja ha començat a fet trontollar el govern de Siria, primer ésclar, amb una campanya mediàtica en el món occidental per tranquilitzar les mens dels bons occidentals que només volen portar la pau i estabilitat al món, com van fer durant els 400 anys de tràfic d'esclaus i saqueig del continent africà. L'altre campanya mediàtica es centra a l'Iran, on sembla que aquell país no pot tenir reactors nuclears, a diferència de països tan pacífics com Israel o els EEUU.
Però tal com començava aquest article els EEUU es tornen a topar amb la Xina per portar a terme la seva matança imperialista. L'imperi doncs trontolla i veu com la seva hegemonia comença a minvar.
Què farà doncs un imperi que viu econòmicament de la guerra i que ha basat la seva hegemonia mundial en sotmetre mitjançant la guerra el planeta?
El company Fidel parlava del perill de la 3a guerra mundial, una guerra nuclear que podria acabar amb el planeta, potser ara que els EEUU es veuen lligats de mans i peus per la Xina no podràn portar a terme els seus plans genocides, o potser com un peix quan surt de l'aigua, donarà les últimes culatades abans de morir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)