Anticomunisme

El Che Guevara deia que era imprescindible guanyar la batalla de les idees, o dit d'una altra manera, la batalla ideològica. Després de la Segona Guerra Mundial i amb l'inici de la Guerra Freda es va iniciar una batalla ideològica intensa entre el bloc socialista i el bloc capitalista. Els països capitalistes veien com un perill  l'atracció que i havia en els seus països per part de la classe obrera cap al bloc socialista, el seu objectiu era desestabilitzar el bloc socialista i alhora guanyar la batalla ideològica per evitar que triomfessin més revolucions socialistes.
Amb el vintè congrès del PCUS l'any 1956, la pròpia Unió Soviètica es disparava un tret al cap abraçant la causa del capitalisme, i arrossegava la majoria de països del bloc socialista a abraçar la mateixa causa. Els partits comunistes del bloc capitalista començarien més tard, als anys 70, un replantejament ideològic que els portaria a abandonar els postulats revolucionaris i s'integrarien al sistema capitalista amb l'anomenat "eurocomunisme".
L'eurocomunisme no només significaria la integració dels partits comunistes al sistema, sinó també el rebuig al comunisme que quedaria com quelcom folclòric basat en símbols com la bandera roja o la falç i el martell però sense cap significat. A partir d'aquest moment, els partits eurocomunistes deixarien a l'estacada a la classe obrera i donarien més importància a altres causes com l'ecologisme.
Són els propis partits eurocomunistes els que permetràn que la batalla ideològica la venci el capitalisme, i la classe obrera perdi l'ideal de la revolució i comenci un procés d'alienació marcat per la pau social en què el capitalisme destinarà unes mínimes condicions de vida dignes per a la classe obrera, i enfortirà una petita burgesia que s'emportarà una petita part dels beneficis de la burgesia.
A mesura que els partits eurocomunistes vagin assumint els seus postulats ideològics d'integració al sistema, les mobilitzacions obreres aniràn a menys, deixant un panorama desèrtic de lluites populars (excepte alguns països concrets) que podríem dir que s'allarga fins a dia d'avui.
La batalla ideològica per part dels països capitalistes, no acabarà amb el triomf sobre el bloc socialista, les campanyes de criminalització sobre el comunisme s'allargaràn fins a dia d'avui. Documentals, pel.lícules, llibres, mitjans de comunicació tindràn sempre al punt de mira el comunisme, intentant relacionar el comunisme amb la repressió, la pobresa, la corrupció, els assassinats massius o les tortures.
Altres ideologies revolucionàries com la trotskista o l'anarquista seguiràn el joc del sistema capitalista criminalitzant també les idees comunistes, dimonitzant-les, i també fent la mateixa relació utilitzada pels països capitalistes entre comunisme i mal, relació que comença durant la Guerra Freda i s'allarga fins l'actualitat.
Un exemple d'això últim explicat, es pot comprobar en què una persona que simpatitzi amb l'anarquisme, el trotskisme o amb "l'esquerra" i tingui actituts autoritàries, se la titlla de "stalinista", quan possiblement aquesta persona odia tan el comunisme com ells. Però l'utilització de la paraula "stalinista" s'utilitzarà constantment per criminalitzar el comunisme.
En aquest context moltes organitzacions marxistes que no simpatitzen amb l'eurocomunisme però sí amb certs aspectes del marxisme-leninisme intentaràn refundar una nova estratègia portada bàsicament des d'Amèrica Llatina, és l'anomenat socialisme del segle XXI. Aquest, seguirà el joc ideològic de intentar no identificar-se amb el comunisme per no ser titllat de stalinista.
Aquesta por a ser titllat de stalinista, marcada pel triomf de la batalla ideològica del bloc capitalista, resultarà un error pel triomf sobre el capitalisme i el naixement d'un bloc capaç d'aglutinar a la classe treballadora per a la presa de poder.
Des del meu punt de vista, s'ha d'apendre dels encerts i els errors del malanomenat socialisme real, però això no ens ha de portar a renunciar al comunisme, que és l'únic que pot derrotar el capitalisme i construir una societat socialista on el màxim objectiu de l'estat sigui satisfer les necessitats del poble. No s'ha de caure en el victimisme ni s'ha d'acceptar el triomf de la batalla de les idees del bloc occidental, perquè la criminalització sinó és per A, serà per B.

L'estratègia de L'estat espanyol davant la crisi i la resposta popular

L'estratègia de l'Estat Espanyol davant la crisi

La Unió Europea s'ha forjat des de la seva creació com un pol imperialista unificat d'estats capitalistes on els mercats actuaven lliurement i acumulaven guanys a mansalva, produint finalment una sobreacumulació de capital que els porta avui dia a destruir forces productives o senzillament a enviar les seves forces productives a altres països on la mà d'obra és més barata.
L'estat espanyol davant d'aquest context, és incapaç de crear forces productives que puguin refer la seva economia, doncs van apostar pel creixement econòmic a curt termini, bàsicament lligat al "totxo" i el turisme lligat a l'especulació inmobiliaria. L'oligarquia espanyola buscava el diner fàcil, i així van apostar per una economia que portés beneficis a curt termini però que a llarg termini s'ha enfonsat i es veu incapaç de repuntar. Els països capdavanters de la Unió Europea van deixar des de l'inici a l'estat espanyol en una posició secundària, posició que era favorable pels països capdavanters per acabar-se apropiant de la seva sobirania política i econòmica mitjançant rescats econòmics. El rescat no és res més que un cop d'estat on aquests països capdavanters compren la sobirania d'un país imposant quina política econòmica ha de seguir i apropiant-se de les seves forces productives, fins al punt que a països com Grècia o Itàlia els i han imposat un govern no triat a les urnes, destruint així els mínims paràmetres de la democracia burgesa d'un país.
Actualment l'estat espanyol ja no té un govern que prengui decisions en el terreny econòmic, les decisions econòmiques del govern espanyol (sigui del color que sigui) es prenen a Brusel.les, i només son consensuades amb la oligarquia espanyola, que és la única beneficiaria de les mesures que s'apliquen a Brusel.les. La democracia burgesa per tan, ja no té res a veure amb la que havíem conegut fins ara, ara la pau social, les diferències entre partits polítics del sistema o el repartir guanys a una part de la població que no forma part de l'èlit econòmica ja no forma part dels paràmetres de la democracia burgesa que havia existit fins ara a l'estat espanyol.
En aquest context l'estratègia de l'estat espanyol s'encamina en dos sentits: recentralització de l'estat per centralitzar l'economia i destrucció de drets i llibertats per activar la sobreexplotació de la classe treballadora.
Estem només en l'inici de l'aplicació estratègica de l'estat, ara mateix l'únic futur possible en aquest camí es un augment de la pobresa i l'atur, precarització del treball, destrucció de drets i llibertats, augment de la repressió i centralització de l'estat reduint competències autonòmiques.


La resposta popular

L'únic que pot aturar actualment aquesta ofensiva és la resposta popular. La resposta popular es pot enfocar en dos sentits: en resistir o en vèncer.
Fins ara la resposta popular ha anat destinada a resistir l'embestida com una manera d'aturar els cops, així doncs aquesta resposta popular s'ha portat de manera sectorial, alguns cops de manera més tova i altres de manera més contundent com estàn fent els miners. Però aquesta resposta popular sectorialitzada segueix actuant com en temps de pau social, on les lluites dignes i continuades eren capaces d'aconseguir triomfs. Actualment però, una resposta popular que actui en aquest sentit és impossible que sigui capaç d'aturar els cops, doncs l'estat ja no té sobirania per decidir i té una ruta marcada que no li permet concedir cap benefici a la classe treballadora, sabent molt bé quina és la seva aposta estratègica, i aquesta ja no permet unes mínimes condicions dignes per a la classe treballadora ni tampoc una àmplia petita burgesia que pugui obtenir una part del benefici de la burgesia.
En aquest context, les propostes de la socialdemocràcia reformista han quedar obsoletes, doncs ara la burgesia ja no vol comprar l'ànima de la classe treballadora ni tampoc de les nacions de l'estat.
Actualment només les propostes que vagin destinades en aconseguir l'unitat de classe i la presa de poder, així com l'emancipació nacional dels estats espanyol i francès i de la Unió Europea, poden triomfar.
És necessari però, per construir un projecte per vèncer el capitalisme, oferir abans una alternativa per a la classe treballadora, sinó existeix alternativa, qualsevol ésser humà abans que destinar la seva vida s'aferra a un clau ardent, com a passat a Grècia amb Syriza, on tot i existir una alternativa al capitalisme, abans el poble ha recolzat el camí fàcil de Syriza que per la revolució.
L'alternativa no es pot construir "sobre la marxa", cal un anàlisi exhaustiu sobre el model socialista que es vol aplicar amb les condicions pròpies que tenim com a nació, sinó construirem una resposta popular destinada a resistir i a ser vençuda tard o d'hora, o senzillament adoptarem els postulats socialdemòcrates i oferirem un capitalisme atractiu.
Per tan, és necessari seguir construint un poder popular de base, aplicar la resposta popular com a classe, i construir un model socialista que no estigui buit de continguts.

Pan y Circo. Toros sí, Trabajo no.

Potser per casualitat, però segurament premeditat, l'anunci del rescat de l'estat espanyol es va produir poc abans de l'inici de l'Eurocopa. Poc van durar els debats televisius i els anuncis del rescat als mitjans de comunicació, doncs ràpidament aquests mitjans van començar la campanya del "podemos", "vamos españa" o "no hay dos sin tres". Un cop més, el futbol servia per tapar els mals del sistema econòmic, de la mateixa manera que a la Roma antiga s'utilitzava el panem et circenses (pa i circ) per distreure el poble amb el circ romà. Ara, un cop "la roja" ha guanyat l'Eurocopa, tindràn un mes més per tapar el rescat i la crisi econòmica, i possiblement moltes persones ja no s'enrecorden de que l'estat espanyol ha sigut recatat amb fons europeu per regalar diners als bancs espanyols a canvi de fer més retallades.
Quan el poble està cremat, enfurismat, cabrejat i fart se li regalen alegries que el mantinguin distret, abans era el circ romà i ara és el futbol. El triomf de l'Eurocopa no donarà treball, ni aturarà les retallades, però el subconscient del cervell humà és capaç de veure's afectat quan rep un impuls directe repetit constantment. La majoria d'anuncis han repetit milers de cops el "podemos", i milers de persones han seguit la consigna oblidant els seus problemes principals del dia a dia, com un burro que persegueix una pastanaga.
Però tractant-se de "la roja", és a dir, la selecció espanyola, no només aquest triomf s'ha utilitzat per tapar els problemes econòmics i regalar alguna alegria al poble sinó també per unificar i exaltar els símbols i la unitat d'Espanya. L'estat espanyol històricament havia basat l'exaltació de la pàtria en el fet de ser un imperi poderòs (colonitzador), en ser una potència econòmica i militar, i en unes monarquies o caps d'estat que roçaven la perfecció i eren escollides directament per déu.
Actualment cap d'aquests valors es manté, i l'estat espanyol fa aigues per tot arreu, tan a nivell econòmic com polític. En les nacions que conformen l'estat espanyol el sentiment i la defensa de l'independentisme va en augment, i per tan l'estat espanyol es troba inmers en una crisi territorial que l'acosta a aquella "España rota" que tanta por els i fa.
En aquest context, el futbol també ajuda. Aquests dies passejant-me per ciutat i pobles com Reus, Salou, Barcelona o Cambrils, era fàcil veure centenars de banderes espanyoles als balcons i als bars. De sobte, semblava que al principat i hagués una exaltació dels símbols espanyols. A la pròpia selecció, es veien jugadors catalans, vascos, andalusos i madrilenys tots units sota la bandera d'Espanya. L'estat espanyol tornava a gaudir de la unitat tan quebrada actualment però tan desitjada per ells. Tothom de sobte volia ser espanyol, fins i tot alguns d'aquells que diuen ser independentistes utilitzaven l'excusa dels jugadors catalans i del Barça per poder anar amb la millor, amb "la roja".
Algunes persones els i sembla que això de defensar la selecció espanyola (ni que sigui utilitzant allò de que són jugadors catalans i del Barça) és inofensiu. Però, què passaria si aquestes persones veiessin el 12 d'Octubre centenars de banderes espanyoles als balcons? possiblement a molts els i molestaria. Però, tractant-se de futbol tot s'hi val, fins i tot assumir els símbols imposats per l'estat que ens oprimeix.
Panem et Circenses pel poble, sigui amb el futbol o amb els toros, tan és així, que a vegades el poble prefereix la diversió (els toros) a tenir feina, i sinó que els i preguntin als de Guijo de Galisteo (Cáceres).