L'estratègia de L'estat espanyol davant la crisi i la resposta popular

L'estratègia de l'Estat Espanyol davant la crisi

La Unió Europea s'ha forjat des de la seva creació com un pol imperialista unificat d'estats capitalistes on els mercats actuaven lliurement i acumulaven guanys a mansalva, produint finalment una sobreacumulació de capital que els porta avui dia a destruir forces productives o senzillament a enviar les seves forces productives a altres països on la mà d'obra és més barata.
L'estat espanyol davant d'aquest context, és incapaç de crear forces productives que puguin refer la seva economia, doncs van apostar pel creixement econòmic a curt termini, bàsicament lligat al "totxo" i el turisme lligat a l'especulació inmobiliaria. L'oligarquia espanyola buscava el diner fàcil, i així van apostar per una economia que portés beneficis a curt termini però que a llarg termini s'ha enfonsat i es veu incapaç de repuntar. Els països capdavanters de la Unió Europea van deixar des de l'inici a l'estat espanyol en una posició secundària, posició que era favorable pels països capdavanters per acabar-se apropiant de la seva sobirania política i econòmica mitjançant rescats econòmics. El rescat no és res més que un cop d'estat on aquests països capdavanters compren la sobirania d'un país imposant quina política econòmica ha de seguir i apropiant-se de les seves forces productives, fins al punt que a països com Grècia o Itàlia els i han imposat un govern no triat a les urnes, destruint així els mínims paràmetres de la democracia burgesa d'un país.
Actualment l'estat espanyol ja no té un govern que prengui decisions en el terreny econòmic, les decisions econòmiques del govern espanyol (sigui del color que sigui) es prenen a Brusel.les, i només son consensuades amb la oligarquia espanyola, que és la única beneficiaria de les mesures que s'apliquen a Brusel.les. La democracia burgesa per tan, ja no té res a veure amb la que havíem conegut fins ara, ara la pau social, les diferències entre partits polítics del sistema o el repartir guanys a una part de la població que no forma part de l'èlit econòmica ja no forma part dels paràmetres de la democracia burgesa que havia existit fins ara a l'estat espanyol.
En aquest context l'estratègia de l'estat espanyol s'encamina en dos sentits: recentralització de l'estat per centralitzar l'economia i destrucció de drets i llibertats per activar la sobreexplotació de la classe treballadora.
Estem només en l'inici de l'aplicació estratègica de l'estat, ara mateix l'únic futur possible en aquest camí es un augment de la pobresa i l'atur, precarització del treball, destrucció de drets i llibertats, augment de la repressió i centralització de l'estat reduint competències autonòmiques.


La resposta popular

L'únic que pot aturar actualment aquesta ofensiva és la resposta popular. La resposta popular es pot enfocar en dos sentits: en resistir o en vèncer.
Fins ara la resposta popular ha anat destinada a resistir l'embestida com una manera d'aturar els cops, així doncs aquesta resposta popular s'ha portat de manera sectorial, alguns cops de manera més tova i altres de manera més contundent com estàn fent els miners. Però aquesta resposta popular sectorialitzada segueix actuant com en temps de pau social, on les lluites dignes i continuades eren capaces d'aconseguir triomfs. Actualment però, una resposta popular que actui en aquest sentit és impossible que sigui capaç d'aturar els cops, doncs l'estat ja no té sobirania per decidir i té una ruta marcada que no li permet concedir cap benefici a la classe treballadora, sabent molt bé quina és la seva aposta estratègica, i aquesta ja no permet unes mínimes condicions dignes per a la classe treballadora ni tampoc una àmplia petita burgesia que pugui obtenir una part del benefici de la burgesia.
En aquest context, les propostes de la socialdemocràcia reformista han quedar obsoletes, doncs ara la burgesia ja no vol comprar l'ànima de la classe treballadora ni tampoc de les nacions de l'estat.
Actualment només les propostes que vagin destinades en aconseguir l'unitat de classe i la presa de poder, així com l'emancipació nacional dels estats espanyol i francès i de la Unió Europea, poden triomfar.
És necessari però, per construir un projecte per vèncer el capitalisme, oferir abans una alternativa per a la classe treballadora, sinó existeix alternativa, qualsevol ésser humà abans que destinar la seva vida s'aferra a un clau ardent, com a passat a Grècia amb Syriza, on tot i existir una alternativa al capitalisme, abans el poble ha recolzat el camí fàcil de Syriza que per la revolució.
L'alternativa no es pot construir "sobre la marxa", cal un anàlisi exhaustiu sobre el model socialista que es vol aplicar amb les condicions pròpies que tenim com a nació, sinó construirem una resposta popular destinada a resistir i a ser vençuda tard o d'hora, o senzillament adoptarem els postulats socialdemòcrates i oferirem un capitalisme atractiu.
Per tan, és necessari seguir construint un poder popular de base, aplicar la resposta popular com a classe, i construir un model socialista que no estigui buit de continguts.