dimarts, 18 de setembre del 2012

11 Setembre: Crònica i conseqüències al Principat

L'esquerra independentista:

- Cal destacar el paper positiu que va tenir l'esquerra independentista al principat aquest 11 de Setembre, mobilitzant milers de persones arreu del principat en diverses manifestacions, algunes de les quals es feien a la tarda a la mateixa hora que s'havia convocat la manifestació de l'ANC a Barcelona. Però especialment cal destacar el paper positiu en el terreny polític, on es va desmarcar de la manifestació de l'ANC, recordant que la nació catalana són els països catalans i recordant que per lliurar-nos de l'opressió nacional cal que ens lliurem també del capitalisme (en la seva fase superior, l'imperialisme) desmarcant-se així d'aquells qui volen una Catalunya sotmesa a l'imperialisme europeu.
Com a tònica negativa cal destacar que certes persones militants de l'EI, saltant-se la democràcia interna de qualsevol moviment que tingui una aposta revolucionaria, van assistir amb pancarta pròpia de la CUP a la manifestació de l'ANC, donant una imatge lamentable del que és l'EI, i demostrant així que l'EI té una estructura feble, especialment en la CUP.

La burgesia catalana (CIU):

- Les burgesies nacionals són incapaces de resoldre la qüestió nacional, perquè sempre posaran per davant els seus privilegis de classe a resoldre l'opressió nacional, i acabaran per tan, pactant amb les burgesies opressores, ja que tan unes com altres, són partícips de l'imperialisme.
Seguint l'ABC del marxisme i del leninisme, l'aposta de CIU és més que evident. CIU (com històricament a fet la burgesia catalana) té dos cares; ha passat una setmana des de la manifestació multitudinària de l'11 i ja les hem vist. Quan CIU vol jugar a manipular l'independentisme com a formula de pressió per aconseguir el reclamat pacte fiscal per l'empresariat català surt el senyor Mas a l'escena, quan CIU vol demostrar a la burgesia opressora (espanyola) que no volen confrontació surt el senyor Duran a l'escena.
Per CIU l'aposta és el pacte fiscal, i només un NO rotund per part del govern espanyol la faria avançar cap un procés de secessió, al que acudirien a la Unió Europea perquè del banquet imperial de la burgesia imperialista europea poguessin emportar-se unes molles de pa.

La socialdemocràcia liberal (PSC):

-La socialdemocràcia liberal està acabada. En el terreny social ja ho hem vist, l'agudització de la lluita de classes ja no permet parlar de pau social, i l'aposta de la burgesia imperialista europea per acabar amb l'estat del benestar ha deixat descol·locada la socialdemocràcia, que volent obeir a aquesta burgesia imperialista s'ha quedat sense propostes polítiques.
En el terreny nacional més del mateix, el PSC segueix parlant de l'aposta federal. Parlar de federalisme en el context actual és estar més que allunyat de la realitat actual, en el context actual i a mesura que passi el temps la societat catalana anirà cada cop més posicionant-se entre independència o unitat d'Espanya. Els federalistes no volen parlar d'unitat d'Espanya, i alhora diuen que estan en contra de la independència, sens dubte no convencen ni als independentistes ni als defensors de la unitat d'Espanya.

La burgesia opressora (PP):

- El PP és el defensor dels interessos de la burgesia opressora, i per tan, es presenten com els garants de la unitat d'Espanya, seran ells qui tensaran la corda mitjançant xantatges, amenaces i repressió contra els sectors independentistes combatius alhora que aguditzaran la confrontació nacional.

La socialdemocràcia reformista (ICV-EUiA):

-La socialdemocràcia reformista sembla ser que encara manté algunes coses del seu passat comunista (el dret a l'autodeterminació) si bé han necessitat adaptar-se al context actual per donar-li suport. Possiblement la seva participació en la manifestació i va ajudar que els sindicats grocs (UGT i CCOO) i participessin amb la seva direcció al capdavant. Sens dubte la seva aposta en favor de l'autodeterminació és positiva i necessària.

La societat civil catalana (ANC):

- Cal reconèixer el mèrit de la societat civil catalana, que va mobilitzar 1'5 mil·lions de catalans i catalanes l'11 de Setembre, això representa el voltant del 20% de la població del principat de Catalunya. Si bé es cert que van tenir l'ajuda dels mitjans de comunicació i que CIU volia aprofitar-se d'aquesta manifestació com a formula de pressió pel pacte fiscal, la societat civil catalana va donar un pas endavant, reclamant únicament la independència i pressionant així tots els sectors esmentats abans (excepte l'EI que va deixar ben clara la seva aposta política) per haver-se de posicionar entre autodeterminació i/o independència o unitat d'Espanya.
Com a punt negatiu només destacar que l'aposta no sigui per tota la nació catalana sinó només pel principat i també que la major part dels manifestants vulguin passar de la dominació de l'imperialisme espanyol a la dominació de l'imperialisme europeu, sense entendre que quan es reclama sobirania nacional plena aquesta ha d'anar deslligada d'un projecte d'adhesió a l'imperialisme, ja que com hem vist, ni tan sols els estats antics com Grècia o Espanya s'han deslliurat de la pèrdua de sobirania política i econòmica quan han entrat dins la UE. Com deia un amic meu: "la mani de l'ANC semblava el moviment independentista de Kosovo, però enlloc de dir salveu-nos EEUU, diuen salveu-nos UE".


dimecres, 5 de setembre del 2012

Cristiano Ronaldo té raó!

Fa un temps en CR7 assegurava que la gent li tenia enveja perquè era guapo, ric i jugava bé al futbol.
Aquestes paraules no van deixar a ningú indiferent, al veure com algú podia ser tan cregut, repelent, i fastigòs. Però, que no tenia raó amb el que va dir?
En una societat capitalista, les noies adolescents porten les fotografies d'en Cristiano Ronaldo forrades a la carpeta, somiant amb poder lligar algún dia amb una bellesa com ell. Els treballadors i les treballadores somien amb algún dia ser tan rics com en CR7, i com que el futbol no és el seu art, juguen a la loteria haviam si tenen més sort, i en cas de que la loteria no funcioni somien amb tenir un fill que jugui tan bé com en CR7 al futbol perquè es faci ric i famòs.
Sens dubte les seves paraules podien produir fàstic a la població, però tenia tota la raó, la gent li té enveja perque voldria ser tan rica, guapa i jugar bé al futbol com ell.
Fa unes dies, en CR7 tornava a pronunciar unes paraules que tornaven a produir repelús, deia que estava trist perquè degut a l'augment d'impostos cobraria menys diners, i ell volia cobrar-ne més.
Davant d'aquestes paraules tothom deia el mateix: "amb la que està caient i aquest tio no en té prou amb cobrar 10 mil·lions d'euros l'any", "si jo cobrés això segur que no estaria trist" etc.
I un altre cop jo pensava el mateix. En la societat capitalista, el futbol serveix per distreure les masses i perquè aquells qui poseeixen dels mitjans televisius privats s'enriqueixin, i aquells genis del futbol com en CR7 cobren sous inimaginables per cap treballador.
Per tan en CR7 té raó, perquè sap perfectament que en el món capitalista ell pot cobrar més del que cobra i que la gent li té enveja perquè voldria cobrar tan com ell, i perquè voldria que les noies adolescents portessin la seva fotografia a la carpeta i anarse'n al llit amb models.
El problema és que tota aquesta gent que es queixa tan, el que no s'ha parat a pensar és que ningú hauria de cobrar aquests diners, i que el fet de que alguns cobrin tans diners fa que la quasi totalitat de la població en cobri tan pocs. Tampoc s'han parat a pensar perquè les noies en un sistema patriarcal com el nostre somien amb un famòs guapo o amb un príncep blau sobre un cavall blanc, ni tampoc en que el futbol no hauria de ser un circ per distreure les masses ni un negoci sinó un esport més com qualsevol altre.
Per tan, mentre visquem en una societat capitalista, en CR7 té raó, tota la raó!

dimarts, 4 de setembre del 2012

unitat sí, però quan, com i perquè?

Aquests dies llegint el portal llibertat.cat he pogut comprovar un debat intens respecte la manifestació de l'Assemblea Nacional Catalana i sobre si l'esquerra independentista hauria de participar-hi o no. En primer lloc cal dir, com assenyalava molt bé un company del sindicat COS en el seu article, que els debats en un moviment polític es fan interns i no públics, ja que això crea externament una imatge que debilita la unitat en un moviment polític. Potser això és conseqüència de l'assemblearisme, però personalment considero, que un moviment que s'estructuri en el centralisme democràtic o en l'assemblearisme, hauria de tenir una militància que respectès els acords que es prenen majoritariament, i que les crítiques les portin a nivell intern i no extern, això és un dels aspectes fonamentals del leninisme i de qualsevol organització amb òrgans democràtics.
Respecte això posaré un exemple, on en una entrevista a una revolucionària vasca li preguntaven quin era el major defecte de l'esquerra abertzale, i ella responia: " Su defecto más acusado, lo tiene, pero prefiero no decirlo. Pertenezco a la base social de la IA y es en sus asambleas donde debo hacer la crítica".
Però bé, sense afany de tirar merda sobre el sostre només analitzaré en termes genèrics i relacionant-ho amb aquest debat, el perquè de l'acumulació de forces i quan és necessari que aquesta es porti a terme.
L'acumulació de forces en un moviment d'unitat popular i en qualsevol moviment revolucionari és necessaria, qualsevol avenç i progrès en els nostres objectius estratègics és positiu, i per avançar cap a aquests objectius estratègics a vegades cal fer acords tàctics amb aquells qui no comparteixen els teus objectius estratègics. Un exemple poden ser les vagues generals, on es fan aliances tàctiques amb organitzacions o sindicats que rebutgen un estat català socialista, però que comparteixen el rebuig al capitalisme i defensen l'emancipació de la classe treballadora. Altres exemples es poden donar en termes democràtics on es poden fer aliances tàctiques contra la repressio amb sectors progressistes però que no es posicionin en contra del capitalisme.
Bé, exemples n'hi han molts en aquest sentit.
Ara algú podria pensar que per tan, un moviment independentista, ni que sigui socialista, hauria de treballar a l'ANC, però aquí sorgeix una diferència. Quan parlem de l'ANC no parlem d'una aliança tàctica, sinò estratègica, ja que l'ANC té un full de ruta marcat, que s'enmarca en la defensa d'un estat català dins la Unió Europea, i per tan, que xoca amb els objectius estratègics d'aquells i aquelles qui defensem el socialisme, o sencillament què rebutgem el capitalisme, o d'aquells qui defensem la plena sobirania.
Per tan, quan parlem de l'ANC no parlem d'una unió entre les classes populars per avançar en termes nacionals, sinò d'un projecte que beneficia únicament a la burgesia catalana, que utilitza l'augment de l'independentisme per apropiarse'l i aigualir-lo amb el pacte fiscal (les reivindicacions de l'ANC es basen en l'espoli fiscal) i alhora per contenir la resposta social a les seves retallades.
No es pot parlar d'una unió tàctica entre les classes populars com si el principat de Catalunya fos el Vietnam o Corea del Nord, on es van fer aliances entre els partits comunistes i els partits nacionalistes burgesos per derrotar l'imperialisme.Al Vietnam i Corea del Nord, l'aposta tàctica era derrotar l'imperialisme, no era una aposta per lliurar-se de l'imperialisme colonial i vendre's a un altre imperi.
Seria diferent, en tot cas, que l'acumulació de forces es fes en clau independentista però amb un projecte acompanyat d'avenços socials, com passa a Euskal Herria. En aquest cas, parlariem d'una aliança tàctica que serviria per avançar cap als objectius estratègics.
Per tan, és necessari acumular forces, però acumular-les amb un full de ruta marcat per passar de la dominació d'un imperi, a la dominació de tot l'imperialisme europeu no ens aporta cap benefici. Quina sobirania tindria el poble català si enlloc de pendre's les decisions a Madrid es prenen a Brusel·les?
Un moviment revolucionari que vol acumular forces amb la burgesia nacional per avançar cap a la independència, pot rebre una resposta positiva, però sempre i quan a canvi, renuncii als seus postulats revolucionaris. Per tan, fer aliances estratègiques amb la burgesia, portaràn l'estratègia revolucionaria a una estratègia socialdemòcrata, perquè la burgesia sempre posa per davant els seus privilegis de classe.
Qui pensi que inserir-se en un programa que beneficia als interessos de la burgesia (o almenys no els perjudica)  no portarà de la mà la destrucció del moviment revolucionari s'equivoca. Per tan s'ha d'anar amb molt de compte amb qui es vol acumular forces abans que tirar-se de cap a la piscina, un error en aquest sentit pot condemnar tot un moviment revolucionari al fracàs.