1. Des de l'any 135 i durant disset segles, a Palestina i convivien en pau diferents creences religioses, sent la jueva una de les més minoritàries. Durant molts segles els jueus havien estat perseguits arreu del món, i especialment durant el segle XIX amb el sorgiment dels nacionalismes arreu d'Europa pateixen una forta persecució juntament amb les persones d'ètnia gitana.
Certs sectors jueus després de contemplar aquestes persecucions comencen a valorar la necessitat de que els jueus tinguin el seu propi estat nacional jueu.
L'any 1895 el periodista jueu de Viena Theodor Hertzel escriu un llibre titulat "l'estat jueu". Els jueus progressistes i els jueus defensors de la separació estat-religió rebutgen aquesta consideració, però una bona part de jueus accepten aquesta teoria i l'any 1897, Hertz aconsegueix reunir diverses faccions jueves en el congrés mundial sionista, on s'aprova la necessitat de construir l'estat nacional jueu.
2. Gran Bretanya accepta aquesta idea, i defensa la creació d'aquest estat a Palestina (sota domini turc en aquell moment) per augmentar la seva influència a orient mig mitjançant la creació d'un estat aliat.
3. Els sionistes compren terres a Palestina i comencen a col.lonitzar regions (formen col.lectivitats anomenades Kibutz) i creen el banc jueu a Palestina.
4. Durant la primera guerra mundial (1914-1917), Gran Bretanya promet als sionistes que recolzarà la creació de l'estat jueu a Palestina, buscant així també el suport dels EEUU cap a Gran Bretanya a la guerra (degut a la influència dels lobbys jueus a EEUU que creuen que poden pressionar al govern perquè recolzi la Gran Bretanya).
El 1917, un cop acabada la guerra, Palestina passa a mans de la Gran Bretanya.
5. La Gran Bretanya dóna beneficis als jueus instal.lats a Palestina (que només representen un 10% de la població) tals com escoles per jueus, mesures econòmiques favorables per davant dels palestins, mur de les lamentacions etc.
L'any 1920 es produeix el primer aixecament popular dels palestins contra els anglesos pel tracte de favor que fan cap als jueus.
La comissió dels EEUU alerta que els jueus sionistes representen un perill per les seves aspiracions contra la resta de comunitats que viuen a Palestina. El president dels EEUU ho passa per alt, degut a la influència dels lobbys sionistes dels EEUU i el seu interès geoestratègic de la zona.
6. De l'any 1923 al 1937, el nombre de jueus augmenta de 45.000 a 417.000, augmenta també la possessió de terres i serveis públics a mans dels jueus sionistes.
L'any 1936 es crea el projecte Peel (divisió de Palestina en dos estats). També es crea la policia nacional jueva i grups terroristes sionistes (Irgun), que fan explotar una bomba al mercat de Haifa i maten 74 persones.
Grups palestins defensen la lluita armada com a solució seguint l'exemple del revolucionari el Kassam (mort pels sionistes i britànics) que lluitava contra l'ocupació i la burgesia feudal palestina aliada del govern britànic.
7. Després de la segona guerra mundial (i l'extermini de 6 mil.lions de jueus a mans dels nazis) es torna a plantejar la formació de dos estats (idea recolzada per britànics i els EEUU). Els grups terroristes sionistes pressionen als britànics, i fan un atemptat al hotel King David on maten 110 britànics.
L'any 1947 les nacions unides voten a favor de la creació de dos estats.
L'any 1948 Gran Bretanya es retira de Palestina, provocant enfrontaments entre sionistes i palestins. El mateix any es produeix la massacre de Dein Yain, on dos companyies jueves assassinen 250 persones, provocant el primer èxode de refugiats palestins cap a Jordània.
8. Guerra àrab-israelí (1948):
El maig de l'any 1948 es produeix la primera guerra àrab-israelí, després que el consell nacional jueu proclama l'estat d'Israel a Palestina, que és reconegut pels EEUU. Comença en aquest moment una guerra entre la lliga àrab i Israel, que guanya Israel i ocupa la major part del territori palestí (excepte Gaza i Cisjordània).
9. L'any 1964 neix la OLP (creada gràcies al nacionalista àrab i egipci, Nàsser) i el FPLP (front popular d'alliberament de palestina, d'ideologia marxista-leninista). El 1965 neix Fatah, i s'inicia la lluita armada.
10. 1967: La guerra dels sis dies.
Causes: Augment de l'activitat guerrillera dels palestins, conscienciació i radicalització del poble àrab, implantació a Síria d'un govern revolucionari i d'esquerres (amb el president Assad, pare del actual Al Assad) que dóna suport als guerrillers, el pla d'Israel de desviar el riu de Jordània cap al seu territori, i el recolzament de Nàsser (president nacionalista àrab d'Egipte) cap a Síria.
Guerra: El juny de 1967 Israel ataca Síria, Egipte i Jordània i els derrota en només sis dies. Israel conquereix Cisjordània a Jordània, Gaza a Egipte i els alts del golàn a Síria.
Conseqüències: Mig mil.lió de refugiats palestins, construcció de colònies jueves, pèrdua de pes de Nàsser en el món àrab i més influència d'Arabia Saudita.
A partir de l'any 1968 inicien la guerra de guerrilla que obté un creixement massiu després de fer retrocedir els soldats israelians a la zona jordana d'al Karameh.
11. La majoria dels grups guerrillers palestins (fedaïns) es trobaven a Jordània, pràcticament governant-la. El president de Jordània (Hussein) veu els guerrillers palestins com un perill i els ataca militarment (1970). Es produeix un nou èxode de refugiats que van cap al Líban per la presència de grups libanesos d'esquerres partidaris de la lluita popular i dels fedaïns palestins.
12. Guerra d'octubre de 1973:
El successor del president egipci Nàsser, Sadat, creu que la solució al conflicte àrab-israelià, i especialment la solució a l'ocupació d'Israel del canal de Súez, passa per una negociació política on s'impliquin els EEUU.
Primer però, utilitza l'atac militar contra Israel per presentar-se amb força en una futura taula de negociació.
Sadat doncs, ataca Israel al canal de Súez i Síria ataca Israel pel nord, tot i això, Israel aconsegueix neutralitzar l'atac en uns dies (gràcies al gran subministrament d'armes que rep dels EEUU).
Sadat contacta amb l'administració nord-americana i expulsa els assessors militars soviètics d'Egipte com a mostra de lleialtat cap als EEUU. Més tard es presenta al parlament d'Israel (per primer cop un president àrab va al parlament d'Israel) oferint un pacte de pau amb Israel, pacte que rebutgen Síria i altres països àrabs.
13. El president egipci Sadat i el primer ministre israelià Beguin, firmen l'any 1979 els acords de pau de Camp David. Amb aquest acord, Israel es retira del Sinaí i obté a canvi el reconeixement diplomàtic per part d'Egipte i el dret dels vaixells de mercancia israelians a creuar el canal de Súez.
14.La guerra del Líban, la derrota militar de la OLP (1982) i la matança de Shabra i Shatila:
Els acords de Camp David deixen sols als palestins: abandonats per Egipte, enemistats amb Jordània, pressionats per Síria i immersos en una guerra civil al Líban on participen els guerrillers palestins juntament amb els revolucionaris libanesos contra la burgesia libanesa recolzada per Israel.
L'any 1982 Israel intervé directament en la guerra civil i envaeix el sud del Líban (amb el ministre de defensa Ariel Sharon al capdavant) fins arribar a la capital Beirut que queda dividida en dos. Israel bombardeja intensament la part de Beirut on es troben els revolucionaris libanesos i palestins, i la població civil demana als guerrillers palestins que acceptin les condicions d'Israel i es retirin del Líban perquè Israel deixi de bombardejar Beirut. Els guerrillers palestins es retiren del Líban i deixen els civils refugiats palestins dels camps de refugiats en mans de la comunitat internacional. Els falangistes libanesos amb l'exèrcit israelià entren als campaments palestins de Shabra i Shatila i assassinen entre 3 i 4 mil civils palestins.
La OLP surt derrotada del Líban i Mubarak (el nou president d'Egipte) convenç al president de la OLP (Arafat) perquè accepti la via diplomàtica. A partir d'aquí sorgeix una islamització del moviment amb influència de la revolució del Ayatollah Jomeini al Iran (1979) de caràcter islamista.
15. El sorgiment de la intifada (1987-1992):
Israel segueix una política als territoris ocupats (Cisjordània i Gaza) que tractava de no expulsar ni annexionar als palestins, sinó utilitzar-los per raons econòmiques.
La població d'aquests territoris representaven el primer mercat dels productes i mercancies d'Israel mentre que els palestins els i servien com a mà d'obra barata. Israel ofega econòmicament els palestins creant assentaments i destruint fàbriques i l'agricultura dels palestins mitjançant la política de subvencionar els productors israelians per un costat i prohibir l'entrada d'inversions a Cisjordània i Gaza per un altre. El que sí que deixaven entrar als territoris ocupats eren remeses de diners per consum intern (per consumir els productes israelians).
Aquest ofegament econòmic també afecta els serveis bàsics i l'alimentació dels palestins, produint un infern social i econòmic per als palestins.
L'any 1987 un camió israelià atropella 4 palestins i provoca un aixecament popular (Intifada) que dura 5 anys i deixa descol.locat Israel (que creia que podia aixafar militarment la revolta en 3 dies, segons paraules del seu president). Els palestins creen organismes per fer funcionar la sanitat, l'educació i el repartiment d'ajuda i s'enfronten a les bales de l'exèrcit amb pedres, imatge que desperta la solidaritat d'arreu del món i deixa als israelians com a botxins enlloc de víctimes.
16. Conferència de Madrid (1991) i acords d'Oslo (1993):
El 1993 a Oslo el primer ministre israelià (Rabin) i el president de la OLP (Arafat) firmen un acord de pau on s'acorda la retirada d'Israel de Gaza i Jericó com a primera fase, i amb 5 anys arribar a una solució definitiva. Rabin és assassinat per un sionista israelià contrari als acords de pau, i l'any 1996 guanya les eleccions el partit de dretes (Likud) amb Netanyahu al capdavant, contrari al procés de pau. Aquest no respecta els acords pactats i construeix nous assentaments en territori palestí i el seu govern acaba caient pel boicot dels grups polítics que li donaven suport.
17. Fi dels acords de pau i inici de la segona Intifada (1999-2001):
El 1999 Barack guanya les eleccions d'Israel i retira l'exèrcit del sur del Líban i promet un acord de pau amb els palestins que estava encallat per la negociació en temes claus com la pertinença de Jerusalem a Israel, les colònies (que augmenten de 45.000 a 200.000 des del primer acord de pau), el repartiment de l'aigua o els refugiats palestins.
Sharon fa descarrilar el procés de pau passejant-se per l'esplanada de les mesquites en un to provocador i fa esclatar la segona intifada.
Eleccions a Israel (2001) que guanya Sharon i deixa de banda els acords de pau per reprimir amb brutalitat als palestins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada