Durant els anys 70, diversos partits comunistes, entre els quals el PCI, PCF, PCE i PSUC, després del XX congrés del PCUS on Krushev revelaba els informes on parlava del "règim" d´Stalin i el tractava de genocida, obrien un debat sobre el camí a seguir en el terreny dels partits comunistes. La majoria dels partits comunistes europeus creaven així una nova fórmula anomenada eurocomunisme, que acceptava les postures reformistes amb la negació de la revolució i de la presa de poder de la classe treballadora, i on apostava per integrar-se al sistema capitalista intentant des de dins aconseguir canvis beneficiosos per a la classe treballadora que avancessin cap a un model més just i cap al socialisme, i des del meu punt de vista el centralisme soviètic va propiciar aquest tipus d´idees. 30 anys més tard, aquestes postures van acabar convertint-se en la defensa ja no del socialisme sinó de l´estat del benestar i l´estabilitat social, però sense tenir com a objectiu acabar amb el sistema capitalista i per tan sense acabar amb l´explotació del home per l´home, o la dona per la dona. Però centrant-nos amb els partits que van promoure les idees eurocomunistes el fracàs d´aquestes idees es mostra més evident, però bé anem per passos. El PSUC per la seva part va patir un procés de reconversió que va portar a abandonar no només els postulats ideològics socialistes sinó també les sigles, els símbols i qualsevol record del passat que no fos purament històric, convertint-se en un partit ecologista, progressista, feminista...., el PCE per la seva part va apostar fort pel front d´IU (Izquierda unida) que ha tingut com a eix primordial arrossegar al PSOE cap a l´esquerra, tot un fracàs veient que ha estat el PSOE qui ha aplicat les mesures més dràstiques contra la classe obrera des dels anys 80, i IU ha anat poc a poc perdent credibilitat veient que per aconseguir aquesta objectiu, més valia afiliar-se al PSOE i canviar-lo des de dins, i cal recordar que Santiago Carrillo un dels pares del eurocomunisme espanyol ha acabat demanant el vot pel president més antipopular des de la transició, J.L Zapatero. El PCI per la seva part es va acabar reconvertint en Refundazione comunista, que un cop al govern juntament amb els socialdemòcrates, a part de no produir cap gran canvi d´avenç cap al socialisme, entre altres coses van crear les ETT a Itàlia fomentant així la precarietat laboral. En quan a l´últim, el PCF ha mantingut les sigles i una certa retòrica comunista, és a dir, podriem dir que és el millor ha propiciat les idees eurocomunistes d´intentar aconseguir avenços cap als treballadors des de dins el sistema capitalista.
Així doncs, els partits eurocomunistes, han demostrat el fracàs dels seus postulats ideològics doncs cap d´ells ha aconseguit el seu objectiu del que partien, i han demostrat que la pràctica reformista, només ha aconseguit que el poble s´allunyi de les idees comunistes, que cada cop els treballadors i les treballadores adquireixin menys consciència de classe degut a la pau social com a anestesia pels seus interessos, no saber fer front davant de les agressions contra la classe obrera i que el capitalisme els hagi integrat a ells fins a aconseguir que mai sel´s i passi pel cap tornar a postulats revolucionaris. El mateix podríem dir dels sindicats afins a aquests partits, que tan promocionar l´estabilitat i la negociació els ha acabat convertint en marionetes de la socialdemocracia i el reformisme, fent que el poble cada cop senti més rebuig cap al sindicalisme i que les sevse bases es trobin en una òptica de derrotisme constant.
Diuen que rectificar és de savis, de moment aquests partits sembla ser que no han arribat a aquesta saviesa fent marxa enrere i acceptant l´error de la seva postura que ha quedat demostrada al llarg dels anys aprenent dels errors del passat en clau comunista però sense renunciar als postulats comunistes, però l´altre opció en un moment de crisis estructural del sistema capitalista i atac brutal contra els drets de les treballadores només hi ha el suïcidar-se com a partit, doncs ara ja no estem per debats estèrils fruit de l´estabilitat i la pau social, ara els seus postulats ja no tenen cabuda en un moment que tot s´hi val fins i tot acabar amb tots els serveis públics i amb qualsevol dret de les treballadores, ara ja no estem per parlar de "hippiades" que a ningú li importen perque ens hi va la vida i el futur dels nostres fills o filles, ara és o tot o res perque tot està perdut i per tan, tot està per guanyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada