La voz dormida

Divendres vaig tenir el gust de gaudir d'una pel.lícula molt bona que té com a títol "la voz dormida". És una pel.lícula basada en la novel.la de Dulce Chacón i ambientada en terres andaluses durant la dictadura franquista. Ja era hora que es fés una pel.lícula allunyada de la inexistent "reconciliació" que es dóna per exemple en la pel.lícula "las trece rosas", que acaba amb un missatge reconciliador cap a una dictadura que amb la transició democràtica va quedar lliure de qualsevol pecat i les persones repressaliades mai han estat reconegudes en el sentit més profund de la paraula.

En aquesta pel.lícula es mostra la careta més real de la dictadura franquista i de l'esglèsia catòlica (a nivell ideològic i repressiu), també ens mostra la lluita de les dones en les presons així com el seu patiment diari, i sobretot es reivindica la memòria històrica, deixant clar qui va començar la guerra i perqué o el fet de que els majors crims comesos pel franquisme van ser un cop guanyada la guerra, crims que mai han estat jutjats.

I especialment es fa un sincer homenatge per totes les dones repressaliades durant la dictadura franquista, que es van organitzar i van combatre pels seus drets com a dones i com a treballadores.

Recomano a totes les persones que tinguin la oportunitat que la vagin a veure.

Inmigrants contra inmigrants

És curiós el fenòmen de la Plataforma per Catalunya. A les eleccions celebrades ahir va treure un resultat de 60.000 vots arreu de Catalunya. La majoria de vots es concentren als pobles i ciutats de les rodalies de Barcelona (Hospitalet, Sant Boi, Terrassa, Mataró, Sabadell etc.), unes ciutats amb uns índexs d'inmigració durant els anys 70 molt elevats, inmigració procedent majoritàriament d'Andalusia, Castella, Galícia etc., és a dir, inmigració castellanoparlant. Que aquests inmigrants espanyols avui dia se sentin "de casa" podria ser una cosa positiva, tot i que realment per alguns d'ells casa seva és Espanya, i en general en aquestes ciutats poblades majoritàriament per inmigrants espanyols, sentir a parlar la llengua catalana no és una tasca fàcil. Ara però, alguns d'aquests inmigrants espanyols (molts d'ells inadaptats) racistes, defensen l'expulsió dels inmigrants nouvinguts, al.legant motius d'inseguretat, delinqüència, religió, cultura o llengua. Recordo no fa masses anys, que alguns fills d'aquests inmigrants espanyols també formaven bandes que es dedicaven al robatori a menors (de classe treballadora com ells), rebutjaven la llengua catalana i portaven una estètica molt característica: cap rapat com un cendrer, bomber amb bandera d'espanya i colors llampengants. Sembla ser que aquests mateixos o els seus pares, diuen que se senten insegurs amb la nova inmigració, deu ser cosa de pèrdua de sobirania i poder entre bandes. Molts de nosaltres en algún moment vem o hem patit insults de "catalufos" o "rojos" per part d'aquestes bandes d'analfabets i garrulos espanyols, però mai vem crear cap partit que defensés l'expulsió dels inmigrants espanyols per aquest motiu, doncs igual que dins aquest col.lectiu inmigrant hi havien persones amb una ideologia anti-catalana i feixista, també hi havien grans lluitadors de la classe obrera i defensors del poble català, i a part d'això, tots i totes som persones més enllà del nostre orígen i encara ens uneix més el defensar els interessos de la mateixa classe.
És trist, doncs, veure ara inmigrants espanyols (com l'alcalde de Badalona) fent campanya contra els inmigrants nouvinguts, quan haurien de ser els primers en solidaritzar-se amb els nouvinguts, sabent el que van haver de passar ells mateixos o els seus avantpassats havent de marxar de la seva terra per buscar feina.

També però, dins la Plataforma per Catalunya, hi han catalanets "de tota la vida" com en Josep Anglada, tot i això cal destacar que són aquells catalanets espanyolistes o que històricament han col.laborat amb els agressors de la nació catalana, com els virreis o la lliga regionalista, o simplement són catalans racistes, que desgraciadament també n'hi han com a tot arreu.

Eleccions 20 de novembre

Avui ha sigut un d'aquells dies en que un no sap què fer. Votar o no votar, qui votar...una sensació de fàstic m'ha recorregut tot el dia en pensar en les eleccions. Per un costat tenia la idea d'abstenir-me (seguint allò de que les eleccions espanyoles no són les eleccions de la nació catalana) amb els seus pros i contres. Per un altre costat pensava en votar una candidatura extraparlamentària, tot i que després de que el PCPC no es pogués presentar a Barcelona havia perdut pes, però encara dubtava si donar suport a la candidatura "anticapitalistes". I finalment em plantejava votar nul. La primera opció l'he descartat ja que l'abstenció quedarà comptabilitzada com aquella part de la societat que, o bé passa de les eleccions, o està en contra dels polítics. També l'havia descartat perque em plantejava que tot i que és cert que són eleccions d'un estat que no es el de la nació catalana, tot allò que es decideix ens agradi o no ens representa,  i també penso que com a internacionalista prefereixo per a l'invent del estat borbònic una república socialista que accepti l'autodeterminació dels pobles abans que el que hi ha ara.

La segona opció finalment l'he descartat ja que la candidatura anticapitalista era votar el que menys em desagradava i també suposava donar més força als partits grans segons el funcionament de les eleccions valorades en %.

Finalment he decidit votar nul, ja que he considerat que era demostrar que ni em sento part de l'estat espanyol, ni recolzo cap candidatura de les que es presenten. Un vot nul això sí, amb un adhesiu crític amb el sistema capitalista i amb "Espanya".

Dels resultats què es pot dir...majoria absoluta del PP, cosa que demostra la ridiculesa d'aquest sistema parlamentari on el vot passa de PSOE a PP com qui avui és del Barça i demà del Madrid, i per tan demostra que el bipartidisme és sempre més del mateix i què poques persones fan un vot conscient coneixent bé els partits i els seus programes. Ara tocarà seguir com fins ara, lluitant contra un sistema capitalista que només provoca misèria i explotació, i un estat espanyol que només actua amb la imposició i la negació contra les diferents nacions de l'estat. Això sí, possiblement les agressions contra els i les treballadores i contra les nacions seràn més salvatges que fins ara, així que ja se sap, a més repressió=més lluita, com si d'una regla de tres es tractés.

A nivell del principat cal dir que a CIU no li ha passat factura les retallades que estàn aplicant cosa que es desesperant d'entendre, i s'accentua la crisi de la socialdemocràcia liberal arrossegant al PSOE als resultats més baixos de la seva història. En quan a ICV/IU cal dir que han obtingut un resultat prou positiu amb un augment important  de vots, tot i que encara es poca la gent que vagi més a l'esquerra quan està decepcionada amb el PSOE. En quan  a ICV/IU, cal celebrar que Equo no hagi obtingut cap escó, cosa que fa que els sectors més partidaris d'abandonar el roig i quedar-se amb el verd (ICV i Llamazares) hagin vist fracassades les seves aspiracions d'anarse' n de la mà amb Equo. Ara caldrà veure si el reformisme que representa IU sap regenerar-se o segueixen amb la seva idea de ser el germà petit del PSOE.

L'únic que realment m'ha alegrat una mica de tot plegat és el triomf d'Amaiur, que passa a ser la primera força a Euskadi i la tercera a Navarra, deixant a l'estacada al PNV i convertint-se amb la primera força d'Euskal Herria, caldrà veure i seguir atentament el procés que s'està portant a terme a Euskal Herria.

Crec que això és tot, la veritat, no tinc masses ganes de comentar res més. Això és Espanya, i les eleccions espanyoles són aburrides i pròpies d'un país amb poca varietat i molta autoritat.

El capitalisme o la humanitat

El sistema capitalista utilitza la guerra , destrueix i saqueja els recursos naturals amb tal avaricia que posa en perill l'existència del planeta i provoca crisis alimentàries i humanitaries que envien a la mort a molts infants només néixer. Mentre la burgesia acumula cada cop més riqueses i utilitza la guerra per apropiar-se de matèries primes i expandir el seu poder arreu del món, mil mil.lions de persones moren de fam al món, i és que per que hi hagin uns quants rics al món n'hi han d'haver molts que es morin de gana, però sempre quedaràn les ONG per rentar la cara de la burgesia i que ningú pugui dir que no es preocupen per la misèria. Però bé, per la burgesia només són això, miserables. Per tan, segons l'òptica d'aquesta gent, la vida humana només importa si poseeixes quelcom, ja se sap, "tanto tienes tanto vales". I si no vals res, només et queda la misèria. Cada dia que passa sota el domini de la burgesia equival a una calada de fum tòxic pel planeta, equival a elevar la fam al món a nivells desorbitats, equival a una guerra en un país del continent africà, asiàtic o americà, equival a treure el futur de joves que només representen un codi de barres, equival a morir com un incordi a aquelles persones de la tercera edat que ja no serveixen com a mà d'obra, equival equival....a la destrucció de la humanitat.

El moviment dels indignats

 Si es pogués anomenar d'alguna manera el moviment dels indignats, seria anomenar-lo moviment popular de crítica.

 Si bé va començar com un moviment crític amb l'actual situació de crisi econòmica i per tan d'aquells qui l'han provocada i consentida, però sense cap tipus de propostes alternatives que no fossin a títol individual, ara ha esdevingut en un moviment crític amb el sistema capitalista i especialment amb la onada de mesures neoliberals que apliquen els governs amb l'excusa de la crisi econòmica, i s'ha ideologitzat cap a postures de transformació social i econòmica però que divergeixen molt entre les persones que participen en el moviment dels indignats. Possiblement moltes de les persones que formen part d'aquest moviment no es mobilitzaven mentre l'estat del benestar no es trobava en perill, i possiblement moltes de les persones "indignades" el que reclamen és que es mantingui l'estat del benestar. De fet, aquest moviment no parteix d'un anàlisi de classe, i per tan esdevé en un moviment interclassista que es posiciona en postulats democràtics i progressistes, i en alguns casos rupturistes.

Aquest moviment però ha aportat coses molt positives en varis aspectes: La mobilització juvenil (en un moment en que cada nova generació estava més alienada que l'anterior els joves han sortit a reclamar el seu futur), la superació dels sindicats pactistes UGT i CCOO (les assemblees de treballadors/es han superat les cúpules sindicals especialment als sectors de sanitat i ensenyament), assenyalar el sistema capitalista com el problema més enllà de la crisi econòmica i aglutinar un moviment popular ampli i aglutinador que sens dubte ha superat i ha donat una lliçó a totes les organitzacions de l'esquerra anticapitalista que no havien sigut capaces de crear un moviment de masses tan ampli com aquest.

El problema d'aquest moviment és el fet de no ser classista, i no saber interpretar que la classe dominant té molta capacitat per adaptar-se a possibles canvis de contestació popular que no es basin en la presa de poder per part de la classe treballadora, l'únic canvi que no podrien assumir. Això, fa que molts cops es caigui en posicionaments petit-burgesos. Alguns d'aquests posicionaments són la defensa de banques ètiques, comerç de proximitat, empreses cooperativistes, etc. aquests posicionaments no es plantegen com a alternativa al neoliberalisme, sinó que es plantegen com si fossin una alternativa al model econòmic capitalista, obviant que el model econòmic capitalista potser tan neoliberal com Keynessià. 

De fet, una mostra de que aquests posicionaments no plantegen la ruptura amb el sistema capitalista sinó canvis en l'estructura del sistema, són les declaracions que va fer el cap dels antidisturbis de la policia nacional, que assegurava que aquest moviment havia ajudat molt a evitar possibles conflictes socials que esdevinguessin en una revolució.

Caldrà veure com evoluciona el moviment dels indignats, de moment cal dir que des que va començar ha evolucionat de manera positiva, i s'estàn creant xarxes de contrapoder popular, que sens dubte porten a la pràctica revolucionària, però caldrà veure si l'implicació dels treballadors i les treballadores acaba convertint aquest moviment en un moviment de classe que planteji una alternativa al sistema capitalista.

Bildu: llums i ombres

El dia 22 de maig Bildu arrassava a les eleccions municipals, quedant com a primera força en nombre de regidors i regidores, un triomf espectacular per la nova aposta política de l'esquerra abertzale. Des del primer dia he defensat l'aposta per abandonar la confrontació armada i apostar per una confrontació política. Els resultats de les eleccions van posar contra les cordes l'estat, mostrant que la confrontació política els i era molt més dolorosa, doncs la comoditat amb que l'estat es mostrava fa un temps s'ha tornat en un neguit constant per la nova situació política que es viu a Euskal herria. També cal destacar la intensitat amb què es mostra l'esquerra abertzale per solucionar el conflicte i la seva aposta inequívoca per la pau, sens dubte aquesta aposta constant per la pau només pot rebre elogis cap a l'esquerra abertzale, tot el contrari que en el cas de l'estat espanyol, que segueix posant trabes a la nova situació política  i apostant pels mètodes de violència estatal.

Des que Bildu es va constituir i des que governa en varis ajuntaments, s'ha mostrat com un moviment a nivell municipal de contrapoder popular, per un costat implantant una gestió econòmica i social diferent a la del marc econòmic capitalista, fomentant la participació popular en els ajuntaments, implantant polítiques de gènere en clau antipatriarcal o de defensa del territori, canvis en la gestió de l'habitatge etc., sens dubte una manera de combatre el capitalisme i l'opressió nacional des de les viles i ciutats basques.

Però no tot són llums en la nova aposta política de l'esquerra abertzale, més en clau teòrica que pràctica, almenys de moment, però sens dubte la teoria i la pràctica van lligades i això es el que fa que algunes posicions teòriques s'acostin més al negre que al blanc. Una d'aquestes apostes del nou cicle polític recau en enfortir la lluita institucional i crear aliances en clau sobiranista. Si ens basem en un anàlisis estrictament nacional, aquesta aposta es sens dubte un avenç molt important cap a la independència, però si s'analitza en clau social aquesta aposta fa un "tuf" a reformisme que fa por. Les institucions són un instrument de la classe dominant, i per tan han de ser un mitjà però no una finalitat. Les aliances a nivell sobiranista són més que perilloses doncs una aliança amb la petita burgesia i amb la burgesia basca impliquen rebre i cedir. Rebre potser en el camp de la defensa de l'amnistia o de la independència, i cedir potser en abandonar els postulats revolucionaris cap un estat socialista. Cap burgès fa una aliança amb aquell que vol destruir el seu estat. Si bé és cert que el PNV ha rebutjat anar a les eleccions amb Bildu, a EA no hi falten persones que integren la patronal basca o fins i tot l'opus dei. 

Un altre ombra en el camp teòric és l'acceptació de les lleis espanyoles com la llei de partits (antidemocràtica). Tot i que l'esquerra abertzale té poques sortides des d'allò de "todo es ETA" si vol participar en el front institucional, acceptar les lleis espanyoles és un perill, doncs et poden integrar fàcilment com va passar amb molts partits independentistes o revolucionaris l'any 78.

L'última ombra recau en l'abandonament dels postulats revolucionaris. Si bé es cert com deia abans que l'esquerra abertzale ho té molt difícil des que va ser il.legalitzada, cal dir que una cosa és apostar per vies pacífiques i l'altre ser pacifista, és a dir, una cosa es superar el cicle de confrontació armada, i una altra és dir que expulsaràs del teu partit qualsevol que tingui una actitut violenta. Les revolucions (des de la francesa que tant admiren els burgesos, fins la bolxevic) han desencadenat en conflictes violents, conflictes que han esdevingut en violents perque el poder dominant que controla l'estat sempre utilitza la repressió violenta per reprimir quelsevol moviment perillòs per mantenir la seva hegemonia, i això té com a resultat una reacció dels moviments populars que molts cops esclata en conflictes violents, un exemple clar és el que ha passat en el desallotjament de Kukutza aquests dies a Bilbo.

Per tan en el camí de Bildu ens trobem llums i ombres, per un costat llums lligades al contrapoder popular hi ha l'avenç cap a la independència, i per un altre costat ombres lligades a l'aposta directa pel front institucional i l'acceptació de les lleis del poder dominant.

Cap a la vaga general!

El 29 de setembre, els sindicats anomenats "alternatius" o combatius sortiràn al carrer a manifestar-se conjuntament i a preparar una nova vaga general. Tal com ja van fer fa uns mesos, quan van convocar una vaga general sense comptar amb el suport dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT), es seguirà el mateix model per protestar per les retallades que patim els i les treballadores així com per protestar que el pes de la crisi ens el facin pagar a les treballadores. La veritat és que s'ha de valorar positivament la valentia d'uns sindicats, que tot i saber que són minoritaris, no romanen quiets mentre els sindicats majoritaris signen acords amb el govern que atempten con els drets dels treballadors. Sens dubte, si els sindicats majoritaris no estàn disposats a deixar clar que els treballadors tenim la força perque som majoritaris i si parem el país no pot tirar endavant, algú ha de fer-ho. No ens podem quedar quiets mentre l'atur juvenil és del 41% i mentre desmantellen l'estat del benestar o millor dit, les concessions i els drets que havien entregat als treballadors després de molta lluita. Si fa dos anys es lluitava per un augment del sou o per reduir la jornada laboral, avui estem lluitant per mantenir el nostre lloc de treball o perque no ens redueixin el sou. Si fa dos anys estavem lluitant perque faltaven escoles públiques per a tothom, avui estem lluitant perque no es privatitzin les escoles públiques que hi han, si fa dos anys estavem lluitant per un habitatge digne, avui estem lluitant contra els desnonaments; i així un llarg etc. Nosaltres ja estem perdent, nosaltres ja vivim pitjor que fa dos anys, ja tenim unes condicions pitjors, hem passat de lluitar per millorar les nostres condicions, a lluitar perque no ens les empitjorin. Així doncs, no han de perdre ells també quan ens retallen drets? no els hi em de demostrar que els treballadors som la classe majoritaria i que si ens toquen es cremaràn? doncs la vaga general és la màxima expressió de la demostració de força que pot assumir la classe treballadora davant la burgesia, i això els sindicats majoritaris ho saben, i saben que el conflicte entre classes està en una fase de tal confrontació que sel's i pot escapar de les mans la pau social firmada entre burgesia i proletariat. Nosaltres no seguirem el seu joc. ENDAVANT CAP A LA VAGA GENERAL!